Del Casino de Manresa se n’han omplert moltes pàgines a la premsa i fins i tot se n’han escrit llibres. I donaria per escriure’n moltíssim més. Tant de la seva construcció com de l’època en que era punt de trobada de les famílies amb poder econòmic de la ciutat, com del declivi, de les operacions especulatives, i de la seva recuperació.

Jo explicaré com hi va haver un moment en que l’edifici del Casino va estar a punt de ser ensorrat, i va ser la mobilització ciutadana la que el va salvar.

Efectivament, la tardor de l’any 1976, una colla d’edificis importants del patrimoni monumental de Manresa van estar a punt de desaparèixer, en un moment de forta especulació urbanística, i en el que no tenien cap protecció legal.

Eren els edificis modernistes del Casino i la Casa Lluvià que donen caràcter al centre de la ciutat. Però també altres com Casa Caritat, l’església i el convent de Sant Francesc, l’Escorxador…

La major part d’aquest patrimoni es va poder salvar perquè ho va impedir la força de la campanya ciutadana que va mobilitzar moltes persones i entitats.

Per això es va crear la comissió de salvaguarda del patrimoni. El Casino va ser la batalla principal i més difícil. Però anem per parts. I situem els fets als anys 70.

Una operació especulativa d’una part de la burgesia local amb el Casino

Els moviments econòmics dins de Casino de Manresa S.A. propietària de l’edifici comencen el 1970. El president i vicepresident eren llavors l’ex alcalde José Moll Vall i el cap local del “Movimiento”, Pedro Carreras Roca. A l’abril d’aquest any prenen la presidència i vicepresidència els empresaris Antoni Serra Santamans i Magín Gallifa de Argullol, que tres mesos després fan una ampliació de capital multiplicant-lo per 20, i passant a ser de 5 milions de pessetes.

Aquests dos empresaris segueixen controlant i presidint la societat fins al 1976. Entretant i per sota, des de 1973 i 1976 l’operació especulativa va avançar de forma que uns pocs socis van aconseguir la majoria de les accions. I les van vendre després amb bones plusvàlues al Banc Condal, que formava part del holding Rumasa de Ruiz Mateos.

Així Casino de Manresa S.A. va passar a dir-se Maninver S.A. amb domicili social a Barcelona, i amb les accions controlades pel Banc Condal, amb l’advocat Sebastià Roca Roquer presidint el consell d’administració. L’arquitecte Ton Baraut comentava que els beneficis de l’ampliació de capital i la compra-venda d’accions podia rondar entorn dels 40 milions de pessetes.

Entretant, els nous propietaris no havien perdut el temps, i ja havien demanat l’enderroc del Casino el mateix any 1976, cosa que va causar l’alarma del moviment cultural, polític i associatiu manresà, que va reaccionar.

La comissió de salvaguarda del patrimoni

Es va crear la tardor de l’any 1976 com a resposta al perill que corria el patrimoni de la Ciutat. Com que guardo documents i notes de reunions, tinc els apunts d’aquesta primera reunió de la comissió, i penso que és de justícia dir els noms de les persones que van impulsar i coordinar aquesta reivindicació ciutadana:

Professionals com Ton Baraut, Jordi Oliveras, Ramon Puig, Alexandre Mazcuñan, Quim Garcia, Santi Bosch, i Joan Sabaté.

Persones de les entitats usuàries del Casino: Antoni Agramunt i Francesc Espinalt. Persones de les Associacions de Veïns: Victor Feliu, Pere Canyadell, Montse Perramon.

Representants de les entitats : Josep Guardiola, Antolí Bausili, Josep Torra, Manel Mestres, Rosa Maria Riera, Josep Caballol.

Per part de l’Assemblea Democràtica de Manresa: Ramon Majó, Jaume Sensat i Ignasi Perramon.

Pels grups de joves: Rafel Llussà, i Carles Perramon

Es van crear quatre grups per repartir la feina: Casino, Casa Lluvià, altres espais d’ús públic i una comissió de suport tècnic. Vàrem anar alternant reunions per grups i les conjuntes, amb molta activitat. Ens hi jugàvem molt pel futur de la ciutat.

Es van editar fulls explicatius, cartells i adhesius, amb els lemes : “El nostre patrimoni arquitectònic i urbanístic està en perill. Salvem-lo”, “El Casino ha d’ésser conservat i en casal cultural transformat” i “La Casa Lluvià, hem de salvar”.

Cal dir que va ser molt important la feina dels corresponsals a Manresa dels diaris de Barcelona. Joaquim Aloy, Teresa Torra, Enric Martí, Joan Badia … sovint sota pseudònims i Josep Maria Bertran Teixidor també a la premsa local, van publicar abans i després de la campanya, escrits de denúncia del perill de perdre el patrimoni. Uns escrits que van ser una eina de pressió important.

Va començar també una recollida massiva de signatures al carrer, amb una resposta ciutadana molt bona. Aquests milers de signatures recollides a peu de carrer, van ser entregades a l’Ajuntament que llavors presidia Ramon Roqueta. Ell mateix, que anys enrere havia estat de la Junta del Casino, va sumar la seva signatura contra l’enderroc de l’edifici.

L’Assemblea Democràtica de Manresa va impulsar la reivindicació amb un manifest anomenat “Salvem Manresa per la democràcia”, recolzant la recollida de signatures, ajudant a ampliar el suport de tot tipus d’entitats i promovent un acte fet a la pista Castell on van intervenir-hi, entre altres, el pintor Josep Vila Closes.

La Llicència d’enderroc del Casino, demanada per la propietat, va ser denegada el gener de 1977 per la Comissió provincial d’Urbanisme de Barcelona, en qui havia subrogat l’Ajuntament. I el recurs que va fer la propietat contra la denegació, també li va ser tombat. Entretant Maninver va fer una nova ampliació de capital i el va doblar. I es va vendre les accions a l’empresari bagenc Ramon Soler Mujal, que el va comprar, ja sabent el conflicte en què estava l’edifici, i amb l’expectativa de fer-hi un bon negoci.

La campanya per la salvaguarda del patrimoni arquitectònic de Manresa en aquell temps de transició a la democràcia va ser un èxit. Només va perdre’s el convent de Sant Francesc, que va ser enderrocat.

L’operació especulativa de Casa Caritat, que tenia al darrera la Caixa d’Estalvis de Manresa, va quedar estroncada. A partir de l’any 1979 el nou ajuntament democràtic va comprar la Casa Lluvià i la va salvar i va fer tractes amb el Col•legi d’Arquitectes perquè en fes la rehabilitació i s’hi instal•lés. També es va conservar l’església de Sant Francesc que va passar a ser propietat de l’Orfeó Manresà.

El Casino no es va enderrocar, però tal com deia, del Casino se’n podria escriure un llibre ben gruixut també des del 1976, perquè va resistir noves andanades per ser enderrocat, i s’hi van definir projectes molt diferents abans del definitiu. Un altre dia en parlaré.

Fins al 1999, en què es va inaugurar la Biblioteca, no va poder tenir aquell ús públic que reclamàvem des de 1976. Va passar de ser el Casino dels senyors al Casino per a tota la ciutadania de Manresa, amb una biblioteca que freqüenten cada dia més de 1.000 persones de tota edat i condició.