Allà cap als anys 42-43, hi hagué a Manresa la Missió, la Santa Missió es deia, unes prèdiques que per a la gent gran tenien una durada de dues setmanes. Al mig de les dues setmanes anaven al cementiri en processó.
Per als petits, que era el meu cas, la durada era d’una setmana. Al matí anàvem al Cine Goya, amb l’entrada pel darrere, pel carrer de la Dama, i pel que fos sempre ens va tocar seure als darrers bancs.
En aquell temps no hi havia altaveus i el jesuïta que ens predicava, que si no vaig equivocat es deia Manuel Martínez, ho feia tot en castellà. Jo no hi entenia res; amb uns miralls no sé què ens explicava. No ho vaig entendre mai.
Sí que recordo que ens feien cantar i entre altres cançons n’hi havia una que cantàvem: ”No hay reloj sin relojero, no hay mundo sin creador”.
Acabada la prèdica, que –repeteixo- no hi entenia res de res, sortíem al carrer balandrejant, entre d’altres, aquestes cançons: “Que viva María, que viva el rosario y viva santo Domingo que lo ha fundado”.
El meu col·legi era al Pare Algué. Doncs, així, balandrejant, passàvem per tot el carrer, avui Mossèn Cinto Verdaguer, i en aquells anys més aviat conegut com a carrer dels Docs. D’aquest carrer, en recordo una casa de pisos que estava sola i a cada costat tenia un terreny per edificar i potser perquè sentien els nostres cants va sortir gent al balcó a mirar-nos.
El dissabte, darrer dia de la “Misión Infantil”, ens van fer anar a la tarda a la plaça, avui plaça de Sant Domènec. Si al cine no hi entenia res, molt menys encara en aquesta plaça. Recordo que s’hi veia ben bé el refugi de pedra que es va construir per si hi havia bombardejos.
A dalt, tocant a l’edifici del Conservatori tal com és avui dia, hi havia uns xicots amb pantalons llargs que ens miraven. Hi hagué un moment que els de baix de la plaça a tots els petits ens feren posar de braços en creu. Aquells xicots de pantalons llargs s’ho van pensar una mica això de posar-se de braços en creu. Es miraren els uns als altres i per fi van fer el mateix i també es posaren de braços en creu.
En acabar, el mestre senyor Aparici Jané Vila ens donà una estampeta on deia Recuerdo de la santa misión infantil. Suposo que es devia acomiadar de nosaltres dient-nos ”Hasta el lunes” i afegint-hi “Si Dios quiere”, i res de parlar-nos de berenar ni de res. Cadascú cap a casa seva, i així ho vam fer tant el meu germà com jo. Cap a casa.
