En el marc dels relats que he anat recopilant en aquest calaix de sastre que he anomenat “pàgines viscudes” per fer memòria de fets i anècdotes durant la llarga transició de la dictadura a la democràcia, no hi ha cap dubte que no es pot obviar la històrica “Marxa de la Llibertat”, puix va obligar a que s’emmirallessin en llurs fragants contradiccions uns polítics que no tenien cap credibilitat democràtica per venir d’on venien, del franquisme, i que no obstant els seus currículums farcits de “serveis prestats” i “d’adhesions incondicionals”, s’havien entestat en pilotar la reformar a fons d’una societat que blasmava de la dictadura i estava enlluernada per la democràcia que associaven amb llibertat.

És cert que la Marxa no fou espectacular ni multitudinària en quant a seguidors, però no se’ls pot regatejar als que anaven fent camí de poble en poble i als que els donaven suport esperant-los en cada etapa, el valor testimonial d’un gest en certa manera èpic, ni l’alt grau de ressonància que va tenir en l’opinió pública, tant a través dels mitjans de comunicació com dels actes de benvinguda i divulgació organitzats a cadascuna de les poblacions visitades. Però també se’n parlà a bastament, també gràcies als banyabaixos entrebancs que la majoria d’administracions municipals, sibil·linament estimulades des dels governs civils perquè posessin tants pals a la roda com se’ls acudís per entorpir aquella manifestació itinerant.

Sense cap dubte, el tracte polític que el Govern va dedicar a la Marxa, no fou el més adequat per convèncer del contrari els que opinaven que l’únic camí eficaç per a sortir-ne del pou de la dictadura passava per la trencadissa, i no pas per una reforma consensuada amb els hereus dels arquitectes de la democràcia orgànica. Ja abans de començar a caminar s’enregistraren problemes importants que justificaren, entre d’altres rebutjos significats, la protesta de l’Assemblea del Bages, amb un comunicat que denunciava:

“La Comissió Permanent de l’Assemblea del Bages s’ha assabentat de les pressions de que han estat objecte uns quants joves de la nostra ciutat per part de la Guàrdia Civil, amb l’objectiu de crear un estat de tensió i temor per tal d’entorpir la Marxa de la Llibertat, que no és altra cosa que una iniciativa pacífica que pretén difondre, explicar i recolzar massivament aquells drets polítics que són avui proclamats per la immensa majoria dels ciutadans dels Països Catalans: l’amnistia, les llibertats democràtiques i l’Estatut d’Autonomia. Aquesta iniciativa compta amb el suport i l’estímul de l’Assemblea de Catalunya, de multitud d’entitats i institucions legals. Per tot això, aquesta Comissió Permanent ha de fer pública la seva protesta per les pressions referides, ja que la conducta dels joves manresans al·ludits no pot pas ser considerada delictiva, ni molesta a ningú més que aquells als quals ofèn la sola expressió del desig de llibertat. Manresa, 22 de juny 1976”.

Els dies 8,9 i 10 d’agost de 1976, la columna “Lluís Companys” de la Marxa de la Llibertat va sojornar a Manresa. La columna s’havia posat a caminar a l’Alt Urgell i tot just després d’arribar a Oliana hagueren els participants d’escampar la boira per cames davant l’hostilitat dels tricornis, tornant-se a reagrupar amb només vuit caminants a la Seu d’Urgell, els quals continuaren impertèrrits cap a la Cerdanya, afegint-s’hi més voluntaris des de la Molina fins a Planoles. Però en arribar a Ribes de Freser, alguns dels participants foren empresonats i d’altres que pogueren escapolir-se’n aconseguiren reagrupar-se camí de Sant Joan de les Abadesses, continuant des de la Pobla de Lillet fins a Berga on els esperaven unes mil persones que els acompanyaren en manifestació pels carrers més cèntrics de la població, dissolent-se pacíficament després de cantar “Els Segadors” davant la casa de mossèn Armengou.

Si a Berga la Guàrdia Civil va fer la farina blana, vés a saber obeint quina estratègia, el cas és que pocs quilòmetres més avall, des de Gironella fins a Navàs, les hostilitats foren constants: en aquest darrer poble quinze participants foren retinguts a la caserna unes hores que els tricornis no els varen deixar de petja mirant d’intimidar-los. Per aquesta raó, en arribar la Marxa a Balsareny els caminants es varen acollir a la hospitalitat de l’església per reposar i refer-se, però hores més tard, a l’entrada de Sallent la força pública barrava el pas de manera que hagueren d’esquitllar cap a Navarcles i Artés, on feren un parell d’actes públics, sempre amb una cama enlaire per a no entretenir-se.

A causa d’aquesta contínua improvisació dels plans per culpa de la constant persecució, a Manresa hi arribaren per sorpresa el diumenge dia 8, agafant així amb els pixats al ventre la policia que no els esperava fins l’endemà dilluns. En la seva estada a Manresa els participants a la Marxa i els que l’acolliren i els donaren suport organitzaren tres manifestacions, una xerrada, una xocolatada, dos sopars populars i projectaren la pel·lícula “La nova cançó”. El dilluns dia 9, cap al capvespre, estava prevista una concentració a la plaça de Sant Domènec, en el transcurs de la qual estava previst lliurar un ram de flors als participants a la Marxa per part de membres de l’Assemblea de Manresa i després acompanyar-los en manifestació fins a Crist Rei. Però, vet-aquí, que la policia tenia ordres molt severes de dissoldre i no estava per romanços, de manera que una hora abans que comencessin els actes els antidisturbis ja havien ocupat la plaça de Sant Domènec, desallotjant no gaire diplomàticament tothom que s’hi acostava. Llavors els manifestants, uns cinc-cents, optaren per concentrar-se a la plaça de Crist Rei, on començaren a corejar a crits les consignes de l’Assemblea de “Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia”, intercalant el cant de “Els Segadors”. De totes les ressenyes que es varen publicar sobre aquell operatiu repressiu li manllevo a l’historiador Joaquim Aloy una descripció tan concreta, crua i objectiva que em va frapar quan la vaig llegir a la revista “CANIGÓ”, perquè era tal com jo tenia gravada la trista experiència:

“La irrupció de les forces de l’ordre públic fou impressionant. La policia amb la porra a la mà estovava a tort i a dret. Corredisses, algunes persones a terra, apallissats, contusionats… La gent cridava d’esgarrifança. Algunes cadires i taules, on manresans estaven prenent el seu refresc quotidià, rodolaven per terra. I gent que com cada dia seia a les cadires per prendre la fresca era igualment apallissada. Les garrotades eren seques, contundents. I eren per a tothom. No es mirava ni el sexe ni l’edat. Unes senyores d’edat molt avançada ploraven perquè tenien por. Poca gent es va escapar de rebre un cop de porra a l’esquena, a les cames, al cap.. Tot petit grup de més de tres persones era dissolt per la policia. El Passeig, on hi havia entre manifestants i gent que prenia la fresca més de dos mil persones, aviat quedaria buit, completament buit”.

Foren detingudes també sis persones que deixaren anar un xic més tard, després d’escarmentar-les posant-los en cangueli al cos. Cap allà a les deu de la nit, dintre de l’església de Crist Rei, ja que no es podia fer a la plaça de la farola, s’hi tancaren mig miler i escaig de persones per escoltar de boca de l’Àngel Colom les peripècies que la Marxa havia suportat estoicament des de bon principi. L’endemà, dimarts 10, uns quants activistes abans de reprendre la marxa decidiren visitar l’Ajuntament per lliurar personalment a l’alcalde, com a penyora del pas de la Marxa per Manresa, una samarreta commemorativa a l’ensems que un escrit de protesta per l’actuació policial del dia anterior i, sobretot, per la col·laboració dels municipals en l’estossinada. Exercia aleshores accidentalment les funcions de primera autoritat el tinent-alcalde de governació, Josep Maria Marcos, ja que el batlle Roqueta estava de vacances a Moscou, convidat pel seu amic personal, senyor Samaranch, que s’havia estrenat com ambaixador.

Les tres dotzenes de participants a la Marxa que pretenien saludar l’alcalde no van ni arribar a traspassar la porta d’entrada de la Casa Gran, ja que les FOP els desallotjaren abans no hi posessin els peus. Finalment, al capvespre estava previst l’acomiadament de la Marxa des de la terrassa del Casino, propòsit que va acabar com el rosari de l’aurora perquè les FOP feia estona que s’esperaven dintre els jeeps, per intervenir amb contundència quan calgués. De manera que en vistes que volaven baixos, la columna va emprendre el camí cap a Callús i Súria, on unes quatre-centes persones els esperaven per participar en la que va esdevenir una curta i accidentada assemblea. I en arribar a Cardona, uns quants caminants foren retinguts i a tocar de Solsona, prop del santuari del Miracle, els que quedaven de la columna “Lluís Companys” foren detinguts definitivament i engarjolats a la presó de Lleida uns quants dies per escarmentar-los; objectiu que no aconseguiren els repressors perquè en ser alliberats aquells patriotes, en lloc de donar-se per la pell prosseguiren tossuts cap a Cervera fins a Tàrrega, per afegir-se a la columna “Francesc Macià” i continuar plegats fins a Poblet. L’opinió més èpica d’aquest moviment de protesta i de sensibilització política en què s’havia convertit la Marxa la vàrem escoltar en boca de mossèn Xirinacs: “Potser només serem un grup insignificant, envoltat a cada poble per multituds ocasionals, apallissat, multat, perseguit i empresonat…Però no ens aturaran”.

Tal com he vingut fent fins ara en aquests relats de pàgines viscudes de primera mà, com un més dels periodistes de “tercera divisió” que pensàvem que deixant-ne constància del què passava realment als nostres pobles fèiem un servei públic, reprodueixo resumits les reaccions polítiques emeses des de Manresa i de les quals, com venia sent habitual els mitjans de comunicació locals en feren un cas com un cabàs i només en publicaren, en el millor dels casos, una raquítica referència, i si varen reproduir-se amb més amplitud als diaris provincials fou gràcies a la dedicació de dos o tres dels corresponsals més actius. El PSUC, per exemple, en el seu comunicat posava en relleu que:

“1)- L’amnistia concedida, parcial i limitada, és el fruit directe de la llarga lluita i mobilització popular.

2)- L’amnistia acordada pel govern no és la mesura que aquesta mobilització popular demanava, total i sense exclusions.

3)- L’amnistia oblida, entre d’altres, la laboral que retorni al seu lloc de treball els acomiadats o sancionats per motius polítics.

4)- Però, sobretot, creiem que amb la nova disposició el govern ha creat un clima de confusió al voltant de l’autèntica amnistia, que no pot ser mai “un perdó concedit (indult)”, sinó el reconeixement d’uns drets i unes llibertats encara avui perseguides al nostre país.

5)- Per a nosaltres, només la lluita de masses i la unitat de tota l’oposició poden imposar l’única sortida viable a la caòtica situació actual: la ruptura pactada, és a dir, l’obertura d’un procés constituent que retorni la sobirania al poble i garanteixi el ple exercici de les llibertats democràtiques a tots”.

Un altre comunicat fou els dels militants del PSC, que també volgueren donar la seva opinió sobre la Marxa:

“1)- Constatamos con satisfacción lo que este paso ha representado para amplios sectores ciudadanos: un motivo de despertar e incorporarse activamente a la lucha por la libertad del pueblo catalán.

2)- Queremos remarcar que, a pesar de las dificultades, se han llevado a cabo casi todos los actos previstos, transcurriendo todos ellos en un clima pacífico y ordenado, alterado tan solo, precisamente, por las fuerzas del “orden”.

3)- Denunciamos la violenta actuación represiva de la fuerza pública a causa de la cual mucha gente resultó lesionada, tanto participantes en los actos como simples espectadores, y también las arbitràrias detenciones efectuadas.

4)- Queremos también remarcar que, en esta ocasión, participó en la represión violenta la policía municipal, cabe suponer bajo las órdenes del alcalde accidental, a quien pedimos explicaciones.

5)- Finalmente, invitamos a los ciudadanos de Manresa a que reflexionen sobre la contradicción existente entre este tipo de represión y las declaraciones de democracia del actual gobierno y la amnistía parcial que ha decretado, que si anula los delitos de opinión también debería anularse la declaración de ilegalidad de la Marxa”.

També les organitzacions locals de la “Joventut Comunista de Catalunya” i dels anomenats “Círculos de Jóvenes Socialistas del Bages” varen ficar-hi cullerada denunciant: “la posició ambigua i gens compromesa de l’alcalde accidental davant els anhels democràtics dels manresans”. Per la seva part, la Comissió Permanent de l’Assemblea del Bages denunciava sense embuts la sorprenent actuació de la policia municipal després que als representants de l’Assemblea se’ls hagués assegurat per part de l’alcalde en funcions, Josep Maria Marcos, que els municipals farien el paper de don Tancredo si se’ls requeria per reprimir els manifestants. En retreure-li aquest incompliment d’una promesa política sobre una matèria tan delicada, afegien: “exigim al senyor Marcos una pública explicació de la intervenció i del grau de responsabilitat que ell mateix hagi pogut tenir en l’afer… Constatem una vegada més que aquestes actuacions repressives es contradiuen amb les manifestacions pretesament democratitzadores del Govern i, per tant, fan palesa la necessitat de la ruptura democràtica…” (Aclariment: En tots els comunicats als quals he fet referència m’ha semblat oportú reproduir-los en el mateix idioma en que es varen escriure)

Els incidents que es varen produir durant l’estada de la Marxa a Manresa foren la causa immediata de la dimissió del regidor Joan Ignasi Majó, que ja estava prou cremat per com des de l’Ajuntament s’estava fent “política” enlloc de limitar-se a la “gestió administrativa” de l’interval polític en espera de les eleccions, va acabar de pujar-li la mosca al nas veient com havien anat les coses en relació amb la Marxa. Segons que em va assegurar el mateix Majó, en absència de l’alcalde Roqueta la Corporació Municipal presidida pel tinent-alcalde de Governació, senyor Marcos, va prendre l’acord de mantenir-se neutral respecte de la Marxa i que la Policia Municipal no participaria per reprimir en cas que hi haguessin incidents. En Majó, a més a més, em confessà que, tanmateix, per molt que alguns regidors hi varen insistir no s’havia pogut treure l’entrellat de qui va ordenar als municipals que ajudessin les FOP a esbandir de manifestants la Plaça Major.

Era evident que el regidor Majó, el membre del cartipàs més compromès políticament amb els plantejaments de l’Assemblea, no podia pas desaprofitar l’oportunitat d’abandonar definitivament un vaixell que, en opinió de la majoria d’observadors, feia aigua per tots els costats. Però, en honor a la veritat informativa, hagués estat interessant depurar fins a quin punt era certa la velada acusació al senyor Marcos, i en cas que realment n’hagués estat ell el culpable, si va actuar perquè li venia de gust o per les fortes pressions governatives que va rebre ja que, apart que qui té el cul llogat no pot asseure’s quan vol, era un secret de domini públic que si bé el Govern es féu l’orni quan la Marxa va posar-se a caminar, arran del ressò mediàtic que va anar acaparant aquella iniciativa -sobretot després de la gran concentració que va omplir de gom a gom el Palau blaugrana per donar-li suport, cridant consignes com: “Poble català, posa’t a caminar”-, el ministre de la governació, Fraga Iribarne, es va esverar de valent i des d’aquell dia van ploure-li a la Marxa tots els anatemes possibles, des d’incitar els Ajuntaments per on passava a prohibir-la o a reprimir-la sense contemplacions, ni escrúpols de consciència.