Aquest juliol va fer 85 anys de l’alçament i dels tràgics fets del juliol de 1936 i de la incívica guerra.
El meu pare va haver d’anar a la guerra per segona vegada: a la primera, la de l’Àfrica, era de la lleva del 23, i per torna, a la del 36, si bé de lleva tardana i, com que no estava embolicat en res i sense cap aval, abans d’acabar el març del 1938 va arribar a casa.
El pare tota la vida havia treballat al tèxtil, en una fàbrica de cinteria. A l’amo de la fàbrica, li sortia més a compte vendre el cotó que li donaven per cupo a l’estraperlo que fer treballar els seus treballadors.
El pare tenia un camp de lloguer. Sort n’hi va haver en aquells anys immediats a l’acabament de la guerra de tanta gana, però el camp era petit i no tenia altre remei que anar a treballar a camps d’altri.
Recordo durant les llargues vacances d’estiu haver d’anar a portar el dinar al pare en diversos llocs. Recordo Sant Pau, on ara hi ha les cases i carrers de la barriada; al llarg de la carretera de Santpedor, on ara hi ha els pisos sindicals, i on llavors tot eren camps de cultiu. També a la barriada de Viladordis en més d’un camp. A Viladordis hi havia el costum que els pagesos no es posaven a dinar fins que la campana de l’església donava els dos tocs.
El pare al vespre a casa explicava als grans de casa el que s’havien explicat entre ells: el pare li sentia a dir a un tal Joanet de cal Porcater, cosa que jo no entenia de res, aquest Joanet explicava que la República la van fer fracassar els dretans, que no van parar fins a arribar a l’alçament i rebíem llavors tots amb l’esclat de la revolució i els dies sagnants posteriors.
Jo, pobret de mi, un nen sense edat de discernir res, no ho entenia. Tant jo com el meu germà, encara més petit, vam començar el curs escolar a l’escola nacional, la pública, no la de pagament; a casa no hi havia cabals.
El llibre amb què vaig aprendre a llegir tenia per títol “Héroes”. A la primera plana tota sencera hi havia una foto del “Caudillo” i a sota amb lletra petita deia “Niños de la nueva España, que suerte habéis tenido…..”.
En aquest llibre tot el que s’explicava era una apologia del nou règim franquista, explicat, alguns amb dibuixos, el que havien fet els anomenats “rojos”: morts de capellans, frares i fins monges juntament amb altra gent pel sol fet d’haver sigut gent de missa.
I a mi no em cabia al cap el que deia el pare. Per mi els dolents eren els que havien fet morts i en la meva retina de nen recordo haver vist portar a matar gent uns homes amb escopetes. Aquests per mi eren els dolents i no els bons. No havia arribat a l’edat de discernir.
El diumenge abans de Tot Sants al cementiri hi havia la missa de los “Caídos por Dios y por España”. Almenys pels nens de les escoles nacionals la seva assistència era “de obligado cumplimiento”. Arribaven a casa i deien a la mare: ”El Sr. Jané ha dit que diumenge al matí primer hem d’anar al col·legi i després tots cap al cementiri”. La mare ens deia: “El que us haurien de donar és un bon esmorzar, quedeu-vos al llit”. Nosaltres dos ploràvem i dèiem a la mare que el mestre havia dit que “quien no venga queda expulsado del colegio” i el diumenge, amb el fred que feia a últims d’octubre, tots cap al cementiri.
Al cementiri, al damunt d’un empostissat, hi havia la missa, que acostumava a celebrar el rector de la Seu. Un cop acabada, pujava l’alcalde i cap municipal del “Movimiento” amb una camisa de color blau fosc i corbata negra i llegia “La oración de los Caídos”. Un cop acabada, tornava a baixar i es posava davant del modest monument “De los Caídos por Dios y por España”; amb el braç enlaire i alçant la veu deia “Caídos por Dios y España” i es corejava el “Presentes”.
Aquesta cerimònia l’anaven fent tots els regidors de l’Ajuntament, suposo. Un any n’hi va haver un que era de parlar papissot i es va fer un embolic amb el seu papissot que portà a un dissimulat riure. Hi havia també en aquell temps la Banda municipal i un membre va dir al seu company “aquest”, referint-se al regidor papissot, li va dir aquest ja se n’ha fotut.
Jo, ja més grandet i ja treballant anant a una acadèmia, quan el professor havia de demanar la lliçó d’història d’Espanya a algun alumne, quan aquest havia acabat llavors el mestre, molt conegut, demanava a l’alumne quins eren els bons. Recordo que aquest generalment deia segons la lliçó els cristians o els nacionals. Llavors el mestre preguntava a l’alumna i si ho demanen els altres?
