- Recordo els bombardejos, vèiem els avions i deien que eren italians. Una bomba va explotar al carreró anomenat popularment “el cantó dels llops” que sortia del carrer Arbonés i arribava a la Reforma. Una altra bomba va caure a la plaça d’en Creus, crec que devia ser durant el primer bombardeig de la ciutat a l’hivern del 1938.
- Quan va acabar la guerra, les tropes de la República en la seva retirada van dinamitar tots els ponts, inclús el Pont Vell.
- El dia que van ensorrar els ponts, una pedra d’un 2 Kg. va anar a petar a la galeria de casa meva, al carrer de Santa Maria. No ens va fer mal.
- Al carrer Barreres, cantonada amb carrer de la Mel, una bomba va deixar la façana d’una casa amb una panxa que arribava a mig carrer. Jo hi passava per sota i no veia el cel. Això era al sortir de l’escola, anant a dinar. A la tarda, ja no ho vaig poder fer perquè la casa s’havia ensorrat omplint completament el carrer de runa.
- Cap a l’any 1938, quan hi havia amenaça de bombardeig, sonaven les sirenes, una era a Can Jorba i l’altra a la nau dels bombers
- Acabada la guerra, no hi havia ni menjar ni farina. El pa el feien amb farina de blat de moro, quedava un pa sense molla. Un pa de quilo tenia un diàmetre de 12 cm. Un dia, les persones que feien cua al forn de Sant Miquel al costat del carrer d’en Botí es van esvalotar i les que sortien amb els pans comprats van trencar els vidres de la botiga. Quan hi passo pel davant, encara em sembla que les veig. La poca farina que hi havia la tenien els forners, aquests es van enriquir i són els que van pagar el primer altar nou de La Seu (entrant a mà dreta), si no recordo malament.
- Quan van entrar els “nacionales”, per a nosaltres ja havia acabat la guerra. Els soldats d’avantguarda no eren d’aquí, eren “moros” i anaven vestits amb una mena de pantalons molt grans amb dos forats a la part de baix per als peus. El cap embolicat amb roba, com una mena de turbant. Es dedicaven a vendre xocolata pels carrers amb un drap a terra i es van fer rics. Els diners de la República ja no valien, solament quedaven les monedes de duro o cinc pessetes, d’una aleació de plata. El poc diner que hi havia se’l van emportar aquesta gent. Com que anaven al davant del front, a les cases de pagès robaven el que volien i violaven si podien.
- Molta gent, als balcons del carrer, amb quatre filats, hi criava gallines o conills. Quan havien de desfer-se d’una gallina (que no feia ous) se la menjaven. Normalment per Nadal es menjava pollastre o gallina, i algun diumenge un conill.
- Recordo la farinera que hi havia vora el riu, a la dreta, davant més o menys del barri de Sant Pau, que es va cremar acabada la guerra, jo crec que intencionadament. Tota la farina que hi havia es va aprofitar, malgrat el mal gust de cremat del pa que en van fer.
- Acabada la guerra, impressionava la gran quantitat de persones que arribaven a l’estació, en trens que venien de la part de Lleida. Tothom duia grans maletes de fusta lligades amb cordills i alguns amb el matalàs cargolat i lligat a l’esquena. No sé d’on venien. Però, si havien guanyat la guerra, què havien de fer aquí?, a què venien ? Això pensava jo amb els meus 11 anys.
- Hi va haver un ajut d’Amèrica anomenat el “pla Marshall”, conegut per tothom, fet per ajudar els països d’Europa que havien perdut molt en les guerres viscudes. L’ajut ens venia en forma de llet líquida, i, perquè no es fes malbé, venia sense gens de greix. Era el que avui en diem “desnatada”. La nata venia a part en forma de paquets de mantega rectangulars d’uns vint cm de llargada i dos quilos de pes, però tothom es bevia la llet dient que era molt bona. De fet no alimentava gens perquè no tenia greix. Ara bé, no sé on anava i què se’n feia d’aquesta mantega. Perquè aquí no cuinem amb mantega, sinó amb oli.
