Els meus pares treballaven en el sector del tèxtil. Després de casar-se el 1956, van aprofitar els baixos de la casa per muntar una petita fàbrica de sis telers amb llançadora i una màquina de fer bitlles. De jove, el pare havia treballat com a contramestre a la Fàbrica Balcells i tenia experiència. Però, per la mare seria una activitat nova. De soltera, havia treballat a les oficines de cal Carreras, una indústria tèxtil situada al darrer tram del Passeig, tocant a la Bonavista, però no havia estat mai a la fàbrica.

M’imagino la seva il·lusió inicial, quan van escollir aquest projecte professional, aprofitant els coneixements del pare i les possibilitats de l’edifici de la família materna. Acostumaven a parlar i consensuar els afers que tenien entre mans. Calculador el pare i enèrgica la mare, es devien complementar bé per impulsar conjuntament aquesta activitat.

La indústria situada al carrer de la Sardana, 16 (ara 24) era coneguda pels veïns com “la fabriqueta”. Des del carrer era notable el soroll que feia. Un soroll regular i constant, que es produïa quan el garrot del teler colpejava la llançadora fent-la córrer per tota l’amplada de la tela que s’estava teixint, mentre la bitlla estenia el fil. El renou s’escoltava per tota la casa i podia arribar a molestar. Aquest soroll no era estrany a la ciutat, recordo altres autònoms del tèxtil amb activitats similars per la zona, el senyor Dentí al carrer Viladordis, el senyor Closas al carrer Roger de Flor o el senyor Alegre al carrer de Sant Benet.

La petita fàbrica que teníem a casa donava feina a tota la família. A més del pare i la mare, la iaia Angelona també feia unes hores a peu dels telers. De fet, havia estat teixidora i tenia experiència. També, havia treballat a cal Carreras i, en algun moment, quan era jove, fins i tot havia doblat la seva jornada de treball. Tot i estar jubilada, ajudava als meus pares a tirar endavant. A mesura que els fills ens vam fer grans, també hi fèiem feines, com escombrar o mesurar la llargada de les peces de tela, abans d’empaquetar-les.

La producció es feia per a altres marques. Dos telers feien roba de mocadors per l’empresa Hijo de P. Comella S.A. Era una marca de qualitat, amb prestigi dins del sector. Tenia la seu central a la casa Comella del carrer Petritxol, 11 de Barcelona. De tant en tant, el pare hi anava per cobrar o per concretar nous encàrrecs. Alguna vegada l’havia acompanyat. Les oficines estaven situades a la planta principal. S’hi accedia després de pujar una escala força elegant. Allà no hi havia soroll de telers, era un espai tranquil i silenciós.

La resta de maquinària feia roba pels Teixits Forés, majoritàriament draps de cuina. La marca era propietat d’un familiar del meu pare, que tenia la seva pròpia indústria al passatge Puig de Manresa. Les oficines i la botiga eren a la carretera de Cardona, 83. El meu pare hi anava amb freqüència i jo l’acompanyava de vegades. Les joves dependentes cuidaven de mi, mentre el meu pare parlava amb el seu parent.

La feina era a preu fet. Es cobrava segons els metres de teixit que s’havien confeccionat. Calia treballar moltes hores per obtenir els ingressos necessaris per sostenir la família. La fàbrica funcionava des d’abans de les 9 del matí, fins després de les 9 del vespre. Fet i fet, el pare pujava al pis, poc abans de les deu de la nit. Els pares tenien la jornada organitzada per torns i el pare era el que tancava. Els caps de setmana el dedicaven a fer feines de manteniment. Com a bons autònoms, estaven molt lligats a la feina. De fet, no teníem cotxe, ni marxàvem de vacances.

El panorama que vaig conèixer, devia ser força diferent del que s’havien imaginat quan van decidir iniciar el negoci. Segurament, per això, el meu pare intentava promoure iniciatives originals. Com quan va intentar promoure una marca pròpia que li permetés sortir directament al mercat. A finals dels anys seixanta, va idear una línia de llençols infantils. La nova marca portava el nom de Ricfil, una combinació entre el final del seu nom, Enric, i el material que utilitzava, el fil.

Amb tenacitat va resoldre tots els aspectes necessaris per garantir l’elaboració del producte, fins que va començar la producció. Però no va tenir sort amb la comercialització, atès que competia amb altres marques molt ben introduïdes i més competitives. Al magatzem de casa vam quedar les restes d’aquella operació fracassada. Durant anys, restaren apilotades un munt de caixes que contenien llençols de color blau amb un atractiu brodat de temàtica infantil d’apreciable qualitat.

La situació es va allargar fins a finals dels anys setanta, quan li van oferir un treball com a representant de la marca Müller. Es tractava d’una empresa suïssa capdavantera en la construcció de maquinària per a la cinteria. El seu perfil era l’adequat. Manresa concentrava una activitat industrial molt important en el camp de la cinteria i ell coneixia molt bé el sector i els industrials que s’hi dedicaven. Continuaria amb aquesta activitat fins a la seva jubilació, el 1996.

Aquest canvi professional va ser molt ben vist per tota la família. La fàbrica havia tocat sostre i oferia poques oportunitats futures. El sector del tèxtil havia començat a entrar en crisi, fins que el perfil industrial de la ciutat va canviar radicalment.

La mare va continuar treballant a la part dedicada a la confecció de cons, fins al 1994. Es tractava d’una activitat complementària que havien iniciat uns anys abans, en unes dependències adjuntes. En aquest cas, l’activitat consistia en passar a cons les madeixes de fil que tenyien els Tints Bages a la Pujada Roja. Venien regularment per descarregar les caixes amb nou material i endur-se la feina finalitzada.

Durant alguns anys, el meu pare va estar desmuntant la maquinària. Agrupava les peces per categories i decidia el seu destí. Sense valor econòmic, buscava la sortida més adequada per a cada agrupació de material. Finalment, el local va quedar net, com si aquesta història no hagués passat. Ara, només queda el testimoniatge de les taques d’oli industrial al terra i l’olor del temps que ha passat.

Com la fabriqueta del carrer de la Sardana, moltes altres indústries del tèxtil que hi havia a la ciutat van desaparèixer. Molta maquinària va anar a la ferralla. Només queda una selecció testimonial dipositada al Museu de l’aigua i el tèxtil de Manresa, com a mostra d’aquella activitat.