Durant el transcurs de la vida, apareixen i desapareixen persones que et deixen senyals inesborrables. A vegades són anònimes, d’altres de generacions diferents. Els encontres poden ser fugaços, distants, intensos o propers. És igual. L’atzar de la vida les apropa, fins que tornen a allunyar-se, a l’espera d’un futur retrobament.
El meu primer contacte amb la protagonista de l’article, el vaig tenir quan jo era un infant, des del pati de butaques d’un cinema. El segon, quan era un jove i començava els meus estudis universitaris. El tercer, quan era un adult, mitjançant una amiga comuna. El quart i el cinquè, gairebé van ser simultanis, fa uns cinc anys, quan vaig anar a trobar-la.
Cercant Dolors Punsà Jubells per internet, aviat apareix una entrevista que li va realitzar la Laura Serrat, per la revista El Pou de la Gallina, l’abril de 2021. Just quan acabava de complir els noranta-quatre anys. Però, no aborda cap dels cinc episodis que volia explicar. Noves cerques virtuals ens mostren algunes notícies periodístiques anteriors, relacionades amb la celebració del seu norantè aniversari. En aquest cas, es refereixen al darrer episodi que volia citar.
Amb aquests antecedents, passo a detallar els meus records d’aquesta ciutadana nonagenària. Una dona forta, compromesa i amb profundes conviccions, que li han aportat la fortalesa per desplegar diferents relats al llarg de la seva vida. Em limitaré a recollir els que he viscut personalment, segur que n’hi ha més.
El meu primer contacte amb la Dolors, el vaig tenir quan jo era un infant, a mitjans dels anys seixanta. Eren moments d’esplendor als Magatzems Jorba i des de l’empresa es promovien activitats en benefici de la ciutat. Alguns destinats al col·lectiu infantil. Destacaven el lliurament de regals per part dels Reis d’Orient, o el parc de trànsit que s’organitzava a la terrassa de l’edifici. A mi, m’interessaven especialment les sessions de cinema infantil que es feien a la desapareguda Sala Loyola, els dissabtes a la tarda, amb un aforament ple de canalla. Per assistir-hi, calia recollir una invitació a les oficines dels grans magatzems. La meva iaia s’encarregava de fer-ho.
Aquestes sessions, a part de divertir-nos, tenien la finalitat pedagògica d’introduir als assistents a la comprensió del llenguatge cinematogràfic. Per aquest motiu, eren precedides d’una breu presentació a càrrec del Pare Torra, responsable de les Congregacions Marianes, o de la Dolors Punsà, empleada dels Magatzems Jorba. Recordo molt bé, el dia que van explicar diferents tècniques d’enllaç entre escenes: fos a negre, cortina,… Des de la distància del pati de butaques, agraïa entusiastament les explicacions que ens proporcionava aquella jove presentadora. Tal vegada, es convertí en una de les principals raons per l’inici de la meva passió cinèfila.
El 1975 la vaig retrobar, quan vaig iniciar els estudis d’Assistent Social a l’Escola de Formació Social Torras i Bages, sota la direcció de la barcelonina Montserrat Colomé. Després d’anys en funcionament, el centre s’havia reorganitzat disposant d’un equip de coordinació format per assistents socials de la ciutat. La Dolors Punsà era una d’elles i assumia la funció de secretaria. Generosa en valors d’ajuda i servei, cuidava els detalls, amb la finalitat que tot funcionés adequadament. Per casualitat, la vaig descobrir en aquesta altra faceta. Em va agradar retrobar-la, aquest cop de forma més propera.
D’adult, vaig acudir a una exposició en benefici d’un projecte solidari amb el Senegal, que organitzava una companya de la feina, situada a la sala d’exposicions de l’Ateneu. D’entre totes les obres, em vaig interessar per una obra preciosa, realitzada amb la tècnica de pintura sobre tela, que recordava un grup de nenúfars, signada per la mateixa Dolors Punsà. Atès que, també era protagonista d’una llarga trajectòria artística, fins i tot, des d’una botiga de ceràmica familiar, situada als baixos de casa seva, a la plaça del Carme, amb el nom del Terrer. Em va agradar adquirir aquesta obra i, ara, llueix a l’entrada de casa nostra.
A finals del mil·lenni passat, buscava testimonis de la persecució religiosa del 36 per al meu documental “Sospita de fe”. Coneixedor de la proximitat del seu domicili amb l’església del Carme, una de les més violentades, vaig pensar que podria conservar algun record que em podia interessar. Em vaig desplaçar diferents dies al seu pis del carrer Carrió, amb l’objectiu d’entrevistar-la. El seu testimoniatge va ser clar i detallat sobre un dels episodis més incomodes de la història de la nostra ciutat. Com a persona d’església, m’explicava algunes històries de gran valor documental que vaig apreciar moltíssim, pel seu encaix amb el treball que estava realitzant.
En alguna d’aquestes visites, em va parlar del cinquè episodi d’aquesta recopilació. Bona conversadora, em va avançar una acció ciutadana que estava preparant. Una mica insòlita, però de gran valor ciutadà. És l’episodi que es troba per Internet, atès que la premsa local se’n va fer ressò. Tal com li correspon.
Amb motiu del seu norantè aniversari, la Dolors va fer donació a la ciutat d’una escultura formada per una parella d’oques, amb la finalitat d’instal·lar-la al Parc de la Font de les Oques. L’obra la va encarregar a l’artista Josep Barés, que la va dur a terme seguint les instruccions de la patrocinadora. Quan me’n va parlar, explicava les gestions que havia de fer per aconseguir concretar aquest meravellós patrocini. No va ser fàcil. Fins que es va materialitzar el 13 de juliol de 2017, com un magnífic regal a la seva estimada ciutat.
M’alegra haver compartit aquests episodis de la vida. D’altres poden explicar el seu pas pel Banc Mercantil, o la seva participació en les mobilitzacions per l’alliberament dels presos pel procés. Tot i la seva edat, es mobilitza fàcilment per les seves idees. És un bon exemple. Necessitem persones amb el seu perfil: altruista, generosa, compromesa, sensible i lluitadora. A la dona que volia oques a la font, no se li han reconegut prou els seus mèrits.
