Les comissions Ciutadanes de Solidaritat eren un dels instruments de lluita contra la dictadura. Es tractava de grups que denunciaven la repressió tant política com sindical i donaven suport a les persones i famílies que la patien. Les comissions locals i comarcals tenien una organització que es coordinava a nivell de Catalunya. A Manresa es va formar entorn del 1971 a partir de la iniciativa del PSUC, però aplegava representants de diferents organitzacions polítiques, socials i d’església.

Jo vaig participar a la de Manresa, i ho feia en representació del grup anomenat Comissió de Promoció Política, que aplegava una cinquantena de persones entorn de posicions d’esquerres i catalanistes. No cal dir que tot això passava en la més absoluta clandestinitat. El lloc de les reunions era una de les sales de la Residència Sacerdotal a la carretera de Vic de Manresa, on es feien una part important de les reunions clandestines de la ciutat, i de la impressió de fulls de propaganda prohibida.

En la seva creació, hi havia el Jaume Sala del PSUC, el meu pare, Jaume Perramon en representació de la HOAC (Hermandad Obrera de Acción Católica), l’Hermínia Torra, jo mateix, … Més endavant, el Joan Badia va rellevar el Jaume Sala com a coordinador. Al llarg de la seva existència, van participar a la Comissió de Solidaritat Marga Martínez, Maria Oreto Alsina, Lluïsa Batlle, Elisenda Alarcón, Clara Terra, entre d’altres.

Algunes de les activitats estaven orientades a aconseguir diners per pagar advocats, ajudar a les famílies, subministrar aliments als vaguistes… Per recaptar fons s’editava anualment un calendari de 12 fulls amb poesies i imatges creades per artistes compromesos en la lluita antifranquista. O uns medallons amb fragments d’imatges del Guernica de Picasso. Recordo també que arran d’una tancada dels miners de Sallent a les instal·lacions de la mina, hi va haver una gran moguda de solidaritat, recollint diners i menjar.

La detenció

L’any 1973 la repressió va arribar a la Comissió Ciutadana de Solidaritat de Manresa. Jo vivia llavors amb els meus pares al carrer de Saleses de Manresa. El 9 d’abril, ben d’hora al matí, van trucar al portal exterior de la casa. L’avís era que havien detingut al Joan Badia aquella matinada a casa seva a Callús. I no en sabíem els motius. Justament el dia abans s’havia fet a l’església de les Torres de Fals la segona sessió plenària de l’Assemblea de Catalunya al Bages, un acte completament il·legal amb una participació d’una seixantena de persones. I pensàvem que si la detenció anava per aquest motiu, i seguien el fil, podien ser detingudes una bona part de les persones més actives de la comarca de l’oposició al règim.

Jo, que estudiava enginyeria a Terrassa, vaig marxar poc després a agafar el tren. Amb molt neguit, això sí. Aquell migdia van anar a casa, van detenir el meu pare, i volien detenir-me també a mi, i en no trobar-me, al migdia van anar cap a l’estació de la Renfe a esperar que tornés dels estudis per detenir-me. Però justament aquell dia tenia pràctiques a la tarda, i com que no vaig arribar al migdia,la policia es va cansar d’esperar.

Vaig arribar a la tarda, i a casa em van explicar la situació. I aquí va venir el meu dilema: presentar-me voluntàriament o fugir uns dies i esperar que passés el temporal. El fet de tenir detingut el meu pare va ser bastant clau en la decisió de no fugir.

Vaig preparar-me psicològicament. I agafar i amagar unes petites pastilles tranquil·litzants, i amagar monyeca amunt el rellotge extra pla que portava ( és important saber com van passant els dies en un calabós que no té llum natural).

Vaig plantar-me a la comissaria de policia de Manresa. Tot just arribar, em va rebre el policia Anselmo Díaz, de la Brigada Político–Social de Manresa, amb un comentari satisfet : “Hombre, Perramon, con el tiempo que hacía que te quería ver aquí. …”. Em van ensenyar uns calendaris dels que veníem, algunes octavetes…., dient-me : “¿Reconoces esto?” i jo negant-ho. La resposta va ser “Ya vas a tener tiempo de recordar”. Em van escorcollar i tot seguit em van enviar a un calabós individual situat al soterrani. Petit, de ciment, una mica ronyós. Un llit de ciment també i un matalàs prim d’escuma. La finestra esquifida donava al distribuïdor, sense llum del dia.

Em vaig prendre una de les pastilles tranquil·litzants que havien esquivat el control, i vaig intentar relaxar-me i reflexionar què fer quan m’interroguessin. Em vaig endormiscar.
Eren entorn de les 3 de la nit que em van venir a buscar, i portar cap al primer pis. Em van fer seure a una taula on hi havia dos policies que no coneixia. Venien de Barcelona. Un ja gran i que es veia molt expert i malcarat, i l’altre, un home més jove i fort. I van començar l’interrogatori. Jo ho anava negant tot. Es van posar de mala llet. Em van amenaçar dient que ja ho sabien tot i que si no ho confessava em tirarien daltabaix de la finestra. No em vaig espantar gaire perquè no vaig notar gaire determinació en l’amenaça. Vaig ser incaut, perquè aquest policia, Atilano del Valle Oter, de la Brigada Político-Social de Barcelona, havia tirat per la finestra l’any 1971 a un jove, causant-li lesions gravíssimes. El tal Atilano va ser condecorat l’any 1975 amb la “Cruz al Mérito Policial con distintivo rojo”, però passat l’any 1977, va ser condemnat per delictes de tortures. Un personatge sinistre i molt perillós, com podeu veure.

Al final em van tornar al calabós sense haver-me picat. Després vaig saber que les pressions que van rebre els responsables policials de Manresa per part de l’església de la ciutat i d’empresaris, impactats per la detenció del Jaume Perramon, va ser determinant perquè jo i els altres detinguts després del Joan Badia, no haguéssim estat torturats.

Però al Joan Badia sí que li havia tocat molt el rebre, i havia estat fortament torturat. Aquells dies varen passar per comissaria altres persones per ser interrogades, però finalment al cap de tres dies, en que ja havíem reconegut haver participat en alguna activitat de la Comissió de Solidaritat, ens van portar al jutjat de Manresa. Érem quatre: el Joan Badia, l’Hermínia Torra, el meu pare i jo. El jutge ens va prendre declaració i ens va deixar en llibertat amb càrrecs, amb la obligació d’haver d’anar a signar cada 15 dies al jutjat.
Hi ha dues coses més a afegir. La detenció del Joan Badia va venir arran de seguir el fil d’una detenció a Barcelona d’un dels coordinadors de les Comissions de Solidaritat a nivell català. I alguns components de la de Manresa van fugir una quants dies evitant la detenció, com el Jaume Sala i la Marga Martinez, i no es van incloure a la causa per part del jutge i van lliurar-se de ser jutjats i tal vegada torturats.

Seqüeles de la detenció

Quan una persona tenia alguna taca legal al seu expedient, en aquest cas a causa de la meva detenció, això et posava limitacions a l’obtenció del carnet de conduir i del passaport. Jo vaig acabar Enginyeria Industrial l’any 1973, i per una de les feines professionals que tenia encarregades necessitava anar fora de Manresa. Hi havia d’anar amb una petita moto de 50 cc. ja que no em donaven el certificat de bona conducta imprescindible per poder treure el carnet de conduir.

Finalment la solució va ser matricular-me a l’escola de conduir que tenia a Sant Joan el comandant Sala de la Creu Roja de Manresa. Les influències obrien portes, i així vaig poder tenir carnet de conduir. Ep, i a la primera!

També em va afectar al passaport. El vaig demanar la primavera de l’any 1975 per poder fer un viatge a Holanda amb uns amics. Dos dies abans de marxar em van confirmar que me’l denegaven. Canvi ràpid de plans i amb la Conxita vàrem decidir anar a Galicia. Un viatge bonic i ben a prop del Portugal que llavors vivia moments d’alliberament de la dictadura, arran de la revolució del clavells de l’abril d’aquell any. Un viatge en el que amb la Conxita vàrem decidir de posar-nos a viure junts.

Ah, i quan al cap d’uns mesos vaig disposar de passaport, vaig comprovar que estava datat d’abans del viatge a Holanda. O sigui que me l’havien retingut arbitràriament a la comissaria de Manresa.

El judici

Va arribar el moment del judici al Tribunal de Orden Público (TOP) de Madrid. Va ser el 18 de febrer de 1975. Davant del jutge Francisco Mateu Cánoves. L’acusació era de propaganda il·legal i la petició fiscal era de dos anys de presó per cadascun dels 4 acusats. Els advocats defensors: Marc Viader defensava el Joan i l’Hermínia, i Josep Maria Manubens ens defensava al meu pare i a mi. Anaven ben coordinats i preparats. Marc Viader era advocat laboralista, un home d’esquerres lluitador. Josep Maria Manubens era una persona de dretes i ben connectat amb els poders econòmics locals però que va veure de justícia la nostra causa.

En el judici hi van participar testimonis de la defensa, entre altres el de mossèn Fèlix Guardia. Un dels arguments va ser el caràcter altruista i humanitari de les persones jutjades, i no ressaltar tant el component polític de la Comissió Ciutadana de Solidaritat. I va impactar molt, en particular la declaració del Jaume Perramon que va explicar que a 16 anys, en temps de la República, en un acte de les Joventuts Carlistes, va ser detingut a Montserrat i portat després a Barcelona. Els advocats van aportar documents amb el posicionament de diverses persones i entitats avalant la qualitat humana i generositat del Jaume Perramon i dels altres processats.

He de dir que la solidaritat personal i pública amb els que érem processats, va ser àmplia i diversa. I va anar des d’un full que es va repartir el diumenge abans a totes les parròquies de Manresa, fet pels moviments d’església, fins a fulls clandestins de denúncia de la repressió política.
El judici va ser passat mig matí, quan el jutge Mateu ja havia fet la parada per esmorzar. Corria el rumor que les condemnes no eren tan dures si el judici era cap a aquesta segona meitat del matí. Però en vistes de com van anar les declaracions i el bon treball de les defenses, el fiscal va decidir retirar l’acusació, i podeu imaginar la sensació d’alleujament que vàrem tenir, i l’alegria que vàrem contenir fins a ser fora de la sala. A l’escala del TOP vàrem fer-nos una foto els acusats i bona part dels acompanyants, als que vaig agrair sincerament que hi fossin. La Conxita Parcerisas, el Fèlix Guardia, el Joan Auric, el Lluís Alsedà, l’Antoni Bacardit, el Pere Rubiralta, el Pep Centelles , el Josep Huguet que estava fent la “mili” a Madrid…

Després vàrem anar a celebrar-ho fent un refresc i, ves per on, el bar que vàrem trobar més a prop es deia Anselmo. Ens va fer riure pensant en el policia de la Brigada Político-Social de Manresa que havia estat tan content d’haver-nos enxampat. Ens vàrem fer un tip de riure i unes fotos burletes que encara conservo.

El contingut de la sentència el podeu llegir a memoria.cat.

El 1975 el moviment democràtic anava guanyant força i el franquisme es veia cada vegada més anacrònic i injust per part de molta gent.

Per cert, tres anys més tard, el novembre de 1978 el jutge Francisco Mateu va morir a causa d’un atemptat d’ETA, poc després de sortir de casa seva a Madrid.

Avui, el paper del “Juzgado de Orden Público” el fa sobretot la “Audiencia Nacional” des de 1977. Va ser un canvi de nom amb els mateixos jutges. I conserva, tal com hem vist en la repressió als líders independentistes, l’arbitrarietat i la funció de càstig contra els qui volen desafiar el règim espanyol i els seus privilegis. La seva actuació en aquest cas ha provocat el rebuig dels tribunals europeus a les seves injustícies.