El dilluns 4 de juliol de 1994, a primera hora del matí, a bord del vehicle del director de Regió7, Gonçal Mazcuñán, ell i dues persones més vam emprendre el viatge de Manresa a Barcelona per assistir a una sessió d’introducció al nou sistema informàtic que s’implantaria a la redacció del diari. En aquells dies era notícia la sequera i els brots d’incendis forestals feien anar de corcoll els bombers. La ràdio en donava detalls mentre fèiem quilòmetres. Al migdia, acabada la sessió, vam emprendre el viatge de retorn i llavors la ràdio ja informava que un incendi al Bages estava agafant proporcions preocupants. Passada la serra de Collserola ja vam veure la fumera que s’aixecava més enllà de la serralada Prelitoral, i passat el coll Cardús, la dimensió de la tragèdia, ubicada a la banda de ponent de la comarca, ja es va mostrar amb tota la seva dimensió. Vam quedar esglaiats i no ens sortien les paraules.

Vaig dinar amb una esgarrapada perquè la tarda es preveia carregada de feina. Un cop recollits i ordenats totes les dades i tots els testimonis al llarg de deu pàgines del diari –una extensió que es va repetir uns quants dies seguits, per desgràcia, i que va suposar un gran i eficaç esforç dels periodistes de la casa, rematat per un suplement especial que recollia tota la informació i l’analitzava sota el títol de «I ara, què?»– va caldre fer la portada. Vam decidir que el titular havia de ser breu i contundent, i ho va ser: dues paraules, «Catalunya crema», perquè encara que a Regió7 l’afectava sobretot el foc iniciat al Bages i escampat cap al nord en direcció al Berguedà i el Solsonès, aquell dia s’havien declarat un munt d’altres incendis al diferents comarques catalanes. L’endemà, Josep Cuní, llavors al front dels matins de Catalunya Ràdio, va citar aquest titular per obrir l’entradeta del programa ja que, al seu parer, definia perfectament la situació. Acostumats que el líder de la ràdio catalana només solia tenir ulls per a la premsa barcelonina, aquell dia ens vam sentir reivindicats.

Aquell estiu van cremar a Catalunya més de 76.000 hectàrees en incendis forestals, de les quals 45.000 al Bages i el Berguedà entre el 3 i el 7 de juliol. La gran destrossa del gran incendi en aquestes dues comarques es va deure al fet que en els primers compassos es va escapar de les mans dels bombers, i quan això passa ja és molt difícil fer-li front. En aquells anys els responsables dels Bombers de la Generalitat ja feia temps que aplicaven el sistema d’abatre’s amb sobreabundància de mitjans sobre qualsevol inici de foc, per ofegar-lo de seguida. I era un sistema que funcionava… sempre que una simultaneïtat de sinistres no obligués a repartir els esforços, i això és el que va passar aquells dies. El foc del Bages es va fer gran perquè no es van poder enviar tots els efectius necessaris per frenar-lo al principi. El sentiment general va ser de gran impotència. Al cap d’uns dies, Regió7 va dir en la seva editorial: «Segurament hi deu haver bones raons per explicar per què dilluns els hidroavions i els helicòpters van anar a tots els incendis del dia menys als del Bages i el Berguedà. Però no ens les han explicades d’una manera convincent».

De l’abast del sinistre en dona fe que el divendres dia 8 el titular de portada era «Cinquè dia de malson», però la fotografia era ben significativa: un grup de persones, quasi tots joves, enfilats al sostre d’un camió dels bombers. Eren voluntaris de diversos llocs de Catalunya que s’havien presentat al Bages demanant què podien fer per ajudar. Tot just feia dos anys dels Jocs Olímpics de Barcelona, en els que la figura del voluntari va ser tan important, i molts joves mantenien l’esperit del voluntariat com a concepte de vida. No farem ara comparacions per no entristir-nos.