Encara que sembli mentida, fins al 1960 els nens del passeig encara baixàvem a jugar al carrer. Entenguem-nos: no de tot el passeig, sinó els del passeig de dalt, el que aleshores s’anomenava “Paseo de Garcia Valiño”, en honor del general franquista que el gener de 1939 havia ocupat Manresa. De fet, en aquest tros de passeig, no hi havia gaire canalla per la senzilla raó que les cases d’habitatges encara hi eren escasses; la major part l’ocupaven descampats sense edificar, algun camp de conreu i la fàbrica dels tints Carreras. La meva colla estava formada només pel Joan, l’Enric, el Magí, el Vicenç i jo mateix. Els nostres dominis de joc comprenien l’actual plaça de l’Onze de Setembre, on hi havia la plaça de toros i per la festa major s’hi feia el castell de focs, el tros de passeig que anava des de la plaça de toros fins el carrer de la Séquia, on només hi havia una casa construïda (la que actualment té una farmàcia i un forn de pa als baixos), i tot el carrer de la Séquia, des del pont que travessava la via del tren, fins als edificis, encara en peu, dels Vins Roqueta, que ocupaven la part estreta del carrer, fins a la carretera de Vic.
Els nostres jocs habituals eren anar a caçar sabaters al tram de la Séquia que encara passava al descobert, al costat d’una fàbrica que hi havia al capdamunt del carrer, terrejar i buscar cuques al talús del camp de conreu que jo tenia davant de casa meva, i, si era possible, ficar-nos en aquest camp per fer canals i deixar-hi escolar l’aigua del rec; també fèiem experiments, com enterrar un ocell mort i desenterrar-lo al cap de quinze dies per veure si era veritat que els cadàvers se’ls menjaven els cucs. Aquest camp de conreu el menava l’avi del Joan, un de la colla, un homenet prim i fort com una teia, amb la cara colrada i amb l’esquena vinclada de tantes hores d’estar acotat i treballant al camp.
Encara que érem una colla amb pocs efectius, un any vam aconseguir reunir prou mobles vells i fustots, que vam anar arreplegant per aquí per allà, com per fer una digna foguerada per Sant Joan, al mig del carrer de la Séquia, que aleshores no estava asfaltat. Podríem dir que va ser l’acte final de la colla perquè aquesta va durar fins que vam anar complint els deu anys, i les diferents obligacions escolars ens van anar portant per camins diferents.
