Fes més que mai
de memòria i somnis.
El temps, on para?

Feliu Formosa
El temps sofert

Qui érem nosaltres, els petits? I els grans, qui eren? Entre els sis i set anys, si no és que avui retrocedeixi d’un any –seria entre set i vuit– en el temps que em sembla computar-lo prou exactament, ja teníem feta una classificació dels grans. Inconscientment ens fèiem a nosaltres mateixos imitant-los o no, acollint els seus tarannàs o rebutjant-los amb rebequeries. Creixíem com esponges que s’amaren amb tot el que veuen, ouen i oloren i palpen. Tenia trenada amb justesa les relacions de família: els avis i les ties àvies, els pares al centre, oncles d’una branca i de l’altra, cosins, els veïns –un marrec de la meva edat del pis del mateix replà al carrer Talamanca. No hi comptaven, per què?, la botiguera que hi havia, entrant a la casa, a mà dreta, com tampoc el carboner a la banda esquerra. Més embrollat ho tenia pels amics que ho eren dels grans. I dels escolans de la Seu, no en recordo cap perquè amb cap devia fer-me. Ni de l’escola ni de la colla que anàvem els diumenges a catecisme, allà, als primers bancs de la Seu després de dinar.

La mare era sempre a casa feinejant a un extrem o altre del pis i quan no, cosia a màquina. Tanmateix, de màquina, la màquina que mai no se m’ha rovellat és la de tricotar. En aquella màquina la tia Júlia ens feia samarretes i calces, com en dèiem, o calçotets que en diem, i els mitjons, i mitges i alguna altra peça que venia i d’això en vivia –viure’n és un eufemisme, en aquell temps tothom sobrevivia encara que jo no en tingués esment… Bé, sí a partir dels nou anys quan deixàrem de viure a Manresa, aleshores vaig experimentar en el ròssec amb altres infants què significava ser pobres. Aquella màquina i els fils. La tia Júlia comprava les madeixes a can Cucurella, al carrer d’Àngel Guimerà –no existeix, però fa uns anys el cervell va fer-me un tomb enrere quan a l’aula m’arribà una reneta d’aquella dona gran que despatxava madeixes a la tia, els tombs dels anys!, sorpreses regalades, aquesta d’enyorança… Amb fils, normalment de llana, a sis anys o abans ja sabia fer borles. Al voltant dels dits de la mà esquerra enrotllava fil i fil i fil. Aquella diguem-ne circumferència tèxtil l’escanyaves per un extrem sense oblidar de passar-hi prèviament un altre fil per on penjaria l’obra final; lligaves l’escanyament i en restava com una boleta; després unes tisores tallaven la circumferència que n’havia restat i aleshores apareixien tots els filaments que configuraven la borla. Borles amb fils de colors! Llana i colors contra el fred i la fosca… els de sentit figurat que l’infant no percebia, no pas els reals perquè la temperatura i la llum m’afectaven, el fred eren els penellons, la claror, la diversa dels dies i la de la nit amb bombetes de 25 vats o espelmes.

La tia Júlia, per la seva feina, m’era el referent, la mare estava entretinguda amb el meu germà i germana petits, el quart encara havia d’arribar, perquè al voltant de la seva feina, la de la tia, hi havia un joc: aquella maneta que feia giravoltar un eix que introduït al cos de les bitlles, en fer-les girar, enrotllaven el fil provinent de la madeixa i el deixaven a punt. Les bitlles eren col·locades prop de les agulles de la màquina, i aquestes entrunyellaven el fil en dur-lo d’una banda a l’altra cap al teler que l’engolia i, per sota, apareixia convertit en la mitja que s’allargava, allargava avall amb un pes que l’estirava. Aquella maneta servia per fer girar un paper guixat de colors clavat a l’eix i els colors m’admiraven sense cansament esdevinguts cercles que giraven i giraven.

Un dia, indeterminat al calendari, la tia Júlia em duia de la mà carretera de Vic amunt. A l’altra i portava una galleda de zenc i una pala de ferro. Caminàvem, i quan veia una tifarada de cavall, l’arreplegava i cap a la galleda. Unes quantes vegades fins a arribar a la fàbrica de Cal Payàs, passada la Bonavista a l’esquerra on el pare treballava de manyà i a l’hort que hi havia abans d’entrar al taller, li deixaven conrear verdures; quina alçada les pebroteres! Em reveig entremig d’aquelles plantes mentre els fems arreplegats eren escampats per adobar la terra.

El pare, en aquells anys 40, quan la misèria imperava i pretenia ser absoluta, es convertí en un rei Mides de l’arquitectura. Serrant i llimant trossos de fusta, les mides preses amb peu de rei, de grans i de més petites, fines al raspat del paper de vidre, una i dues i tres fins a omplir una capsa i convertir-la en un joc d’arquitectura que em feu portar pels Reis d’Orient, als meus tres anys?, o als quatre? Solament em queda la imatge de la capsa amb les fustes apilades a sobre… res més. Avui em serien una relíquia. El pare traient hores d’on podia, diguem del dormir, del descans del diumenge, va aconseguir la més màgica de les joguines possibles, unes fustes amb la suor de les seves mans, l’eixutesa de diners a la butxaca i el doll d’amor que no se li va estroncar en 88 anys. El sou devia ser el de passar la gana necessària prèvia a defallir, per això, en les hores furtades on fos reparava ràdios i guanyava algun caleró de més.

Era, la ràdio, una afició de sempre. Abans d’esclatar la guerra vivia de rellogat en el pis de la tia Júlia on conegué la jove Maria que acabà essent la meva mare i ell el pare en tornar del front. Tant l’atreia la ràdio que era un dels tècnics o potser només un simple ajudant voluntari que es movia per Ràdio Manresa. El diumenge 19 de juliol de 1936 al matí hi era. Ens ho explicà més d’una vegada. No sap com va ser, però captà una conversa telefònica de Lluís Companys, des de la Generalitat, amb un alt comandament, per deducció militar, comentant què fer enfront de l’alçament de l’exèrcit d’Àfrica del dia abans. Es perdé la comunicació, però era suficient, clara i greu. El pare no perdé un minut. Va sortir de Ràdio Manresa i va agafar el cotxe de línia de mig matí i cap a Igualada on tenia els pares i germans. En arribar-hi la gent es passejava confiada per la Rambla, amunt i avall. Va portar la notícia de guerra a casa i a la tarda s’escampava com la pólvora. Era un bon tècnic de ràdio i mai no va poder esbrinar ni deduir què havia passat que li permeté d’escoltar Lluís Companys i la nova, aquell matí, d’una guerra que encara cueja en els seus efectes reviscolats. Evidentment, sense cap explicació possible ningú podia creure’l si ho contava. Només ho confessà en el clos de casa, a l’esposa i als fills quan ja érem adolescents.

Li tocà d’anar al front amb l’exèrcit Republicà, però l’educació i convicció que el sostenia com a bon fejocista, ser de la Federació de Joves Cristians de Catalunya, el portaren a passar-se al bàndol que considerà bo. La nit de sant Lluís, 21 de juny, no en sé l’any, sota una pluja persistent la passà arrossegant-se per un camp de rostoll fins arribar a la línia dels altres. En retornar a Manresa el van fer Alcalde de barri puix havia estat un valent deixant «els rojos» pels «nacionales», però poques setmanes li calgueren per descobrir que es trobava entremig d’anticatalans, violents, venjatius, gent que es movia en l’engany i feia mèrits delatant altres conciutadans. Ho va deixar immediatament, desconec com s’ho va fer. Poc després era entre els cristians de la HOAC, això és, Hombres de Acción Católica, i definitivament va entrar en el club dels sospitosos. No el molestaren mai perquè sempre més anà amb peus de plom. El pare, de poques paraules, i escasses les de la guerra llevat de les més anecdòtiques perquè d’escapar-se’ns a nosaltres no serien escoltades o perillosament massa. El pare, honrat i noble fins al dia en què es va ferir. Perdé la parla. Conservà el cap clar, la mirada franca i la tristesa no va entelar-li mai el rostre, ni els darrers dies quan percebé, segur, que el seu món s’havia esfondrat del tot i la vida se li aterraria d’un moment a l’altre. En morir, com la mare, no ens deixaren més que uns llibres, una caixa d’eines, i uns pocs mobles. Encara faig servir el seu armari de quan es van casar. Un metre i mig d’amplada i mig de fondària, dividit en tres compartiments, una alçada d’1,70. El gran armari de l’habitació dels pares, avui el veig quasi de joguina. Pel que tenien, passaven.

La mare lamentava més el fet d’anar justa, haver de repartir el salari en pots de llauna fent guardiola pel menjar, per la roba, per les medicines, pels imprevistos… El pare no es va queixar mai, callava davant els mots de la mare. El pare m’ha regalat una manera de viure. Del no res, llevat del constant treball incansable, fins a les poques comoditats dels penúltims anys. Tot amb mesura. Tot amb bonhomia, però amb un lapse de temps que no puc recordar: vaig passar l’adolescència lluny de casa, el temps en què els pares han de ser a voltes severs, més o menys, segons la criatura perquè el plançó pugi dret, encerti el camí, assenti amb convenciment la pròpia personalitat. De tu a tu, el pare m’ha estat després, ho repeteixo, un model de vida honrada, discreta, sense ambicions il·luses, amb esperances renovades a cada sotrac. No em sabrà pas greu si de mi poden igualment dir-ho les meves filles.