Fes més que mai

de memòria i somnis.

El temps, on para?

Feliu Formosa

El temps sofert

Recuperar ombres. Més difícil de fer-ho si són retalls d’història d’estar per casa. Amb les ties de la mare, les ties àvies que fet i fet es convertiren en les meves mainaderes i del meu germà segon perquè arribà la tercera criatura, la germana, i la feina d’apedaçar roba a més a més de rentar-la i el rem quotidià de la casa que portava la mare, poques hores li restaven per estar amb nosaltres. Aleshores creixíem a casa i l’escola ens acollia molt més tard que no pas avui en llars d’infants. Per què havien de cercar aleshores una llar d’aquesta mena amb tietes a qui confiar-nos?

Els dos grandets ja caminàvem lleugers i el bon temps convidava anar a les fonts dels voltants de Manresa. Per exemple a la font de l’Oca, prop d’una masia a tocar de l’Institut Lluís de Peguera. Ah! ara duu el nom de plaça de la Font de les Oques. Així, en plural, i em genera la següent consideració. La memòria em rediu que sempre havia anat a la font de l’Oca, en singular. Així em recorda que ho escoltava dels grans i la font i l’Oca, totes dues, les he dutes com qui diu a coll tota la vida. Bé, però de fa uns anys el plural claca –i les dues bestioles de fusta o metall o ves a saber de què són al mig d’un estany artificial. Qui té la raó «històrica»? Així, entre cometes, perquè aquest minúscul detall evidencia a la menuda el que també passa a l’engròs: la flaquesa de la majoria de memòries, la incertesa de quantitats ingents de documents amb lletres o xifres que no quadren i errades sens nombre en plomes de periodistes (en soc conscient: n’hi ha de seriosos, però més de dues i tres vegades jo he estat implicat en informacions de premsa absolutament capgirades! I la bona fe del lector beu a galet!), no ofereixen cap certitud definitiva del passat.

No m’ho vulgueu demostrar perquè us mostraré la partida del meu naixement amb sis solemnes nyaps. Ja de gran, un dia vaig anar al jutjat i vaig preguntar com eren possibles aquelles equivocacions que els fets i altres documents desmentien. Van contestar-me amb la calma de qui sap pam a pam com són les coses, sentenciosament això: els pares, quan venen a inscriure els fills estan molt nerviosos i s’equivoquen. Àngela Maria! Ara resulta que el meu pare no sabia, entre altres coses, ni on vivien els seus sogres! Com assentarem la història, els humans, amb lapsus i pífies, confusions com aquestes i els defalts de mala voluntat? Retòrica més discreta: quina fiabilitat poden tenir els meus records? Ho vaig intuir a la vigília de posar-me a escriure: línia sobre línia a la recerca de fum esvaït.

La realitat a casa i arreu és semblant i al seu damunt, sobre el gruix de valuosos estudis històrics i de memorables memòries de tota mena de gent –em venen al cap, així, sense cap ordre, les de Pablo Neruda, Ignace Lepp, Octavi Fullat, Thomas Merton o el diari de Cesare Pavese, o la curiosa de qui se les conta, per tant ens les explica, amb la veu d’una altra, les de Gertrude Stein, gent que ho ha fet a consciència i algunes de bella factura literària com la doble obra memorialista en aparença de novel·la de Claude Simon– i al seu damunt, dic, de la realitat rememorada, planen les reflexions de Paul Ricoeur.

Però no és pas aquest el lloc on deixar pas a la seva veu ni tan sols pensar que m’hi pugui recolzar. Sé que ha intentat –així ho afirma–, no pas ha assentat, diferenciar l’oblidament dels propis fets de l’oblidament del seu significat. Si és així, ens quedem amb la nuesa del que fou sense saber-ne el sentit, però temo que des d’algun inconscient desig ara pretenem donar-li significat per respirar a pulmó ple i pensar que sí, que recordem poc, però és un poc que val la pena… L’autoengany sempre fa la viu-viu. Per sort l’art ho redimeix: del pintor gallec Isaac Pérez Vicente existeix una pintura acrílica on es veu una mà, a penes el canell i un poc de braç, els dits polze i l’índex sostenen una agulla amb un bri de fil i els altres tres arronsats i una mica alçats permeten mirar el palmell… res més, un dibuix simple i un títol: Zurcir sombras. L’he descobert en arribar a l’escriptura d’aquest desè text. La meva mà al teclat, com una agulla, embasta amb fil de mots aquestes pàgines que lliurades als lectors, si no són ombres xineses que entretinguin, seran tal volta unes puntades que no desdibuixin gaire el pretèrit de ningú.

Però cal que vagi un poc més a fons. Si el filòsof pensa que pot haver-hi oblit de la significació d’uns actes que es recorden despullats, em pregunto si els actes de l’infant tenien aleshores sentit per a ell. Tot apunta a un no, llevat del sentit que els grans li deien que comportaven (en quina mesura llucats?), per exemple el de la primera comunió. Quin sentit donava jo a les visites a casa de coneguts de les ties? Cap. Vas amb elles allà o ençà, et distreus o no, en recordes poquedats, volums i colors, sons i temperatures –quins freds!, aquells anys– i el significat els el vols donar avui. Trampa.

Però cal que salti per sobre de les personals menuderies i em pregunti, no sé pas estar-me’n, pel sentit que aleshores donaven els grans al dia a dia rúfol que vivien… perquè no me’l transmeteren pas, perquè l’amagaren sota un drap esfilagarsat que només em permeté copsar mitges paraules amb paciència completades i que avui em semblen senceres escrivint aquestes pàgines, però no ho són.

M’ho explicaré millor situant-me en els anys d’adolescència i joventut. Aleshores, una de les persones amb qui vaig tenir relació perllongada, va ser un d’aquells capellans de la missa a la calaixera del pis del carrer Talamanca. Fins al punt que una tarda de primavera entrada o a primeries d’estiu, ens va demanar, a mi i a un company que ens faria de conductor, en Lluís Picazo, barceloní del barri de Sant Andreu, que l’acompanyés a la Cova de Manresa on havia de casar uns nebots. Així va fer-se i aquella tarda –gairebé segur del 1968 o 69. Va ser-ne una de lluenta de sol. Vaig tocar a l’harmònium de la Cova la marxa nupcial i una mica més de música en altres moments de la cerimònia.

Finida la festa religiosa deixà la família i ens demanà que paréssim una estona, just abans d’enfilar la carretera de Can Massana, i ell se n’anà a caminar pel marge de la riera de Cornet. Retornàvem a Barcelona fosquejant i ell, Magí Morera, ens donà les gràcies. Sí, ell va ser testimoni de part de la meva joventut. No tant un altre d’aquells capellans, Martí Millet. Molt més l’oncle Lluís Piqué que havia sigut ordenat capellà acabada la guerra, i mai per un mai ningú, ni de casa ni ells em van fer saber que eren els «capellans de la calaixera», com em permeto d’anomenar-los ara. Com ha sigut possible que descobrís els seus noms després que ja fossin morts? Com era possible que no em contessin alguna cosa d’aquella guerra a Manresa i els seus noms fossin silenciats? Magí Morera, que l’havia servit a taula, i mai no va insinuar res al noi que era renebot de la senyora del pis de la calaixera, fill de la neboda que vivia allà, nebot i cosí d’altres tres religiosos de la mateixa Congregació… mai ni una paraula? Ni la mare… Ningú. El terrible silenci, silenci potser mal qualificat perquè no en sé trobar l’adjectiu exacte.

Els vencedors de la guerra els havien salvat la religió i ara els proscrivien la llengua i els símbols de la terra. Els oferien els carrers per a rosaris i rogatives, les places per a grans misses, però d’entrada ni el cant del Virolai si no era traduït al castellà. Sí, feu aplecs a les ermites marianes, però sense sardanes. Els vencedors els van salvar la religió al preu d’embastardir-la i si protestes la terra d’exili és ampla. El silenci com a preu per a ells. El silenci vestit d’obediència per als fills i feligresos. El terrible silenci que no mata, però deixa neulits els esperits. Solament s’escapaven fets com a anècdotes sense el nom dels implicats…

Quan els morts són la suma de tots puc lligar caps i haig d’aguantar un nus indesnuable a l’estómac. Com aquell que s’hi nuà amb una estrebada poc després de mort el Dictador (maleït el seu nom) quan vaig sentir per volta primera el cant dels Segadors, la mateixa música! El mateix ritme amb què l’havia sentit cantar al pare alguna vegada amb un innocent la, la, la… la la la la… Era perillós que la canalla en sabés la lletra, podia escapar-se’ls i ser un detonant greu, la música, només algun compàs i prou. Així era el creixement civil a la pròpia terra! Tot sepultat en la foscor i en el silenci. Hauré recuperat alguna ombra? Transmeten alguna cosa aquestes paraules escrites?

No. No s’havia acabat la guerra quan era infant. Van ser els anys en què la por colgava viva a poc a poc la memòria dels grans i s’aflaquia el sentit que podien donar als fets viscuts i als que vivien, i la llengua quequejava i els petits perdíem el pont amb el passat, xipollejàvem en un present aparentment neutre i després vindria l’hora de preguntar, però no sabíem ja com fer-ho. Com demanes què passava si no tens consciència justament d’allò que passava? Com podia demanar per què no menjàvem lluç fregit si no sabíem què era un lluç? Un tall de bacallà (qui n’ha sabut i en coneix avui el preu!) el dia de festa, era festa! Preguntar per unes costelles de xai a la brasa sense saber què era una costella? Un retalló de cansalada ja era massa. Com era la postguerra, demanaràs, si no sabies que en ella respiraves? Et feies gran amb silencis per crosses que es trencarien massa tard, quan ja per sempre has après a caminar coix amb la pròpia història coixa.

On és l’alegre xap! d’una pedra a l’aigua dels Dipòsits Vells?

Què en resta d’aquells bocins de pa d’àngel de les monges caputxines?

Qui recorda l’escolà de la Seu que al parc s’abaixava els pantalons i et deia

–mira’m el cul que et faig un retrato!

S’han marcit totes les flors collides al camí de la Cova?

No en queda cap, de mostra, d’apagallums?

D’aquella mestra castellana, n’hi ha un borrall d’història?

De tants morts amb qui vaig créixer… el silenci perllongat per sempre.

I demà arribarà el meu, de silenci. Hauré parlat d’ombres que ja no són. No escriuré més. Tal volta algú, com ara jo, recitarà versos de Vicent Andrés Estellés

Ens demanen silenci, quan ens queden encara

tantes coses per dir –“a dormir, a callar”–,

cara als dies futurs, una amarga memòria

de sang pels escalons …

i més versos, però sigui qui sigui, que hi afegeixi, sempre, al final de tots i de cara al demà un «bon dia!», perquè aquest és el perenne desig humà. Bon dia i un somriure d’esperança.