La meva afició al teatre va néixer, com en molts altres santfruitosencs, veient les representacions al meu poble dels “Pastorets” i altres obres que es feien a l’escenari del Centre Catòlic, amb actors locals amateurs sota la direcció de la Rosita Baraldés o l’Eduard Casajuana i va créixer amb l’aportació d’una gran artista professional, la manresana Maria Matilde Almendros, amb actuacions en els altres dos locals de Sant Fruitós, la Sala del Casino Familiar i la Sala de la Cooperativa.
Han passat molts anys, però encara recordo la gran actuació de Mª. Matilde Almendros a l’escenari de la Cooperativa interpretant “La Heredera”, basada en la novel·la de Henry James “Washington Square”.
També la interpretació d’Almendros a la “Terra Baixa” d’Àngel Guimerà, junt amb Màrius Cabré al local del Casino. Tota una fita històrica pel teatre santfruitosenc. El llogater del bar del Casino era amic del germà gran de Cabré, aquest va venir al Bages, per recuperar-se d’una malaltia i s’allotjava a casa seva. Per compensar les molèsties va dir que el seu germà Màrius vindria a representar l’obra que tenia a l’agenda de la temporada, “Terra Baixa”, amb Maria Matilde Almendros, junt amb actors amateurs santfruitosencs. El dia assenyalat per l’actuació la parella d’artistes no es va presentar. Van comunicar que el cotxe s’havia avariat al Bruc, i no havien pogut seguir el viatge. Es comentava pel poble, que era una excusa i que mai veuríem en Màrius Cabré a Sant Fruitós, justament aleshores que s’havia fet famós pel seu idil·li –curt- amb Ava Gardner, quan participava en el rodatge de la pel·lícula “Pandora y el holandés errante”, però al cap d’unes setmanes, Almendros i Cabré van venir i es va posar en escena el drama d’en Guimerà. Marius Cabré fou un acceptable “torero” i un correcte “actor”, però no un poeta com ens han fet creure. Les poesies que recitava eren escrites pel seu germà gran, que mai se’n va endú cap reconeixement.
Deixeu-me citar altres moments estel·lars com espectador teatral:
Començaré per una revetlla de Sant Jaume, el 23 de juliol del 1963, que vaig celebrar anant al Festival d’Estiu del Grec de Montjuïc, a Barcelona, on es representava l’obra d’Àngel Guimerà, “Maria Rosa”, sota la direcció d’Esteve Polls, amb Núria Espert i Ricardo Palmerola –conegut més en la seva faceta de locutor de ràdio-. Núria Espert va estar immensa, i els aplaudiments que va rebre van durar molts minuts. Després de la funció vaig d’anar fins a la plaça de Catalunya per agafar el tren dels “troneres”, que sortia a les 2 del matí, cap a Manresa, i després continuar a peu fins a Sant Fruitós. Un esforç que aquella nit va valdre la pena.
Durant la meva llarga estada militar a la capital de l’estat, obligat per la mili a la Marina, vaig poder assistir a moltes estrenes d’obres teatrals. El que més tinc present és el fet de poder presenciar a Madrid, una obra en català, de la qual cosa poca gent pot presumir i menys durant aquella època de la dictadura, en què per a molts espanyols “el català” no era un idioma sinó un dialecte, creença que malauradament encara ara tenen per aquelles terres. Fou el 18 de maig de 1966 al “Teatro Nacional de Cámara y Ensayo” de Madrid, en la primera de les 4 representacions de l’obra “Ronda de Mort a Sinera”, un espectacle de Ricard Salvat sobre textos de Salvador Espriu. Amb un ampli repartiment en el qual a més d’excel·lents actors/actrius també actuaven altres figures catalanes com Maria Aurèlia Capmany i Montserrat Roig. Gran èxit i satisfacció per demostrar que el teatre català estava al primer nivell de l’estat.
I tornem a casa, per fer menció de dues obres que van revolucionar i feren un pas endavant, tant al teatre espanyol com al català, són “Marat-Sade” i “La Torna”.
“Marat-Sade” de Peter Weiss la vam poder veure la tardor del 1968, al teatre Poliorama de Barcelona, sota la direcció d’Adolfo Marsillach, amb José Maria Prada, Serena Vergano, Charo Soriano i el mateix Marsillach en els principals papers.
Uns anys després, en plena transició, el 9 de novembre del 1977 a la Sala Loyola de Manresa s’estrenava “La Torna” d’Els Joglars, amb tota la polèmica que portava per la seva crítica als jutges i als militars. L’obra es representà amb la sala a vessar, i molt ben acompanyats per molta policia secreta, que feia témer als assistents amb la suspensió de la representació en qualsevol moment. No va passar res a Manresa, però sí al cap d’unes setmanes quan el director de “La Torna”, Albert Boadella, fou detingut, empresonat, i després protagonitzava una teatral fugida.
I per acabar, l’any 1988, la companyia Dagoll-Dagom ens presentà al Teatre Victòria de Barcelona el primer gran musical català, “Mar i cel”, basat en l’obra homònima d’Àngel Guimerà.
Abaixo el teló, recordant les sortides a les estrenes barcelonines, gràcies als autocars que organitzava en Joan Morros Torné, abans de la reobertura del Kursaal.
