El 10 de setembre de 1974, a dos quarts de nou del mati, tot just havia tocat la sirena per anunciar la pausa per esmorzar, una nau de l’Auxiliar Textil Manresana, Cal Sant com era popularment coneguda en referència als Santasusana que n’eren els propietaris des de feia tres generacions, va encendre’s com una teia en pocs minuts. Jo n’era el cap de personal de l’empresa (avui en diríem director de recursos humans), i tenia el meu despatx a l’antic xalet que hi havia a l’entrada, el qual abans de reconvertir-se en oficines en una reestructuració logística per ampliar la capacitat de la fàbrica, havia estat el domicili del senyor Pere Santasusana Matarrodona, nebot del director general senyor Josep Santasusana Blanc. Aquest despatx donava davant per davant de la nau nº 2 de la fàbrica on va començar el foc, i en aquesta planta baixa hi havia un conjunt de quatre armaris per tenyir madeixes, que eren com la joia de la corona ja que tractava dels models de darrera generació, mentre que la resta de l’edifici servia de magatzem de fil dels clients habituals, com un dipòsit comodí a l’espera que disposessin les partides per tenyir.
En aquella època, el país estava travessant una severa crisi econòmica i els principals fabricants tèxtils de Terrassa, Sabadell, Igualada, Badalona o Barcelona passaven autèntiques angúnies per subsistir, i com que tenien els seus propis magatzems saturats de peces estocades per manca de demanda desviaven a magatzems externs, sempre que fos possible dels seus proveïdors, tot el fil en madeixa o bobina, a l’espera de disposar-la per tenyir o manufacturar. Era el cas de Cal Sant però, no obstant la seva capacitat d’emmagatzematge, no hi cabia ja un gram més de fil propietat de tercers, en tornar de vacances. A la nau núm. 2, per exemple, hi estaven dipositats centenars de milers de quilos de fibra acrílica, material d’una alta combustibilitat, propietat de fabricants de referència en el ram com Casanovas, Geni Turull, Basi o Punto Blanco, per esmentar els principals. Les paques de cotó estaven emmagatzemades en un magatzem auxiliar, situat a l’altra banda de la fàbrica, al costat de les màquines de merceritzar, i no varen quedar afectades pel sinistre principal. En tot cas, la seva combustió hagués estat molt lenta, ja que el cotó crema en somort i triga a fer flama. En canvi, la fibra acrílica pren com una bomba.
A Cal Sant, en aquella època hi treballaven gairebé quatre-cents obrers, la majoria homes, distribuïts en tres torns. Aquell matí hi coincidien els cent-vint obrers del torn més uns vuitanta que treballaven a jornada partida, i a l’hora de la pausa per esmorzar quasi la meitat dels de jornada continuada s’escampaven pels bars dels voltants, mentre que els altres es quedaven a menjar l’entrepà a peu de màquines ja que les autoclaus de bobines i els armaris de madeixa mentre estaven en ple procés de tintura no es podien reprogramar. Com us anava dient, jo tenia el meu despatx pràcticament davant per davant de la nau 2 i de sobte vaig sentir un fort espetec que, en principi, vaig associar amb una descàrrega un xic bèstia d’una autoclau del tint de bobines, però en girar el cap vaig adonar-me com per la teulada d’uralita de la nau sortia una llengua de foc i el soroll que vaig confondre amb una descàrrega provenia en realitat del crepitar del sostre d’uralita violentament esquerdat pel foc. Calculo que en pràcticament deu minuts, les flames varen adquirir unes proporcions tan amenaçadores que impressionaven tant que quasi a les palpentes vaig reaccionar a la sorpresa.
La primera cosa que se m’acudí fou avisar pel telèfon interior a l’encarregat general del torn de matí, en Francisco Rodriguez Flores, perquè procurés que tothom sortís de la fàbrica, sense pensar-s’ho dues vegades i parant les màquines. A continuació vaig avisar el fogoner, en Diego Girona, que parés les calderes i evacués les instal·lacions amb tots els operaris de manteniment. Immediatament vaig posar en antecedents del que estava passant els companys administratius Josep Camprubí, cap dels serveis informàtics, perquè vetllés l’evacuació ordenada del personal, i Rita Satorra, cap de distribució, perquè des de casa seva -vivia al davant- avisés els bombers ja que a la fàbrica la línia exterior s’havia tallat. Mentrestant jo me n’anava a la comissaria de policia en un cop de cotxe, puix que segons com es desenvolupés el foc es necessitaria ajuda per desallotjar els veïns i evitar danys colaterals, considerant la proximitat de la benzinera del Garatge Blau i l’existència d’un dipòsit de fuel al subsòl mateix de l’entrada de la fàbrica, a tocar de la nau en flames.
El comissari Enrique Mieza, amb qui m’unia una bona relació personal a través de la seva germana Carmen, escriptora i novel·lista, de seguida em va rebre i fent-se càrrec de la urgència va ordenar que un destacament de tres vehicles que estaven al pàrquing a l’espera de servei es desplacessin cap a la fàbrica, mentre ell pujava al meu cotxe. Em vaig posar darrera de la caravana que, en sortir de la comissaria de la plaça Espanya, enlloc d’enfilar pel lateral del Passeig tiraren pel bell mig per evitar retencions. Jo no sabia què fer, però en Mieza em va indicar enèrgicament: “sigue detrás!”. De manera, que a contra direcció vam plantar-nos davant la façana principal de la fàbrica en un tres i no res. Des que havia marxat fins que vaig tornar pràcticament no havia transcorregut ni un quart d’hora, però el foc havia esdevingut dantesc i les flames i una columna de fum negre impressionants, s’elevaven bastants metres per sobre la teulada de la nau que ja començava a claudicar. Els bombers també acabaven d’arribar i colpits per la magnitud del sinistre van demanar reforços a d’altres casernes. Afortunadament, tot el personal havia sortit al carrer sa i estalvi i no havíem de patir per desgràcies personals. El Jurat d’Empresa de seguida es va posar a disposició pel que calgués i va tenir un comportament exemplar, evitant la crispació del personal i asserenant els ànims dels que temien haver-se quedat al carrer per sempre.
Precisament a causes de l’enorme quantitat de fil emmagatzemat, molt superior a les existències habituals de fil propietat de tercers degut a la crisi del tèxtil, la direcció havia actualitzat diligentment a la companyia d’assegurances en tornar de vacances els nous continguts dels seus magatzems. Gràcies a aquesta previsió –en realitat, les revisions de capitals coberts per la pòlissa d’incendis es feien d’ofici trimestralment-, les conseqüències del sinistre no varen esdevenir una catàstrofe encara pitjor. Pel que fa a l’origen del foc, com sempre passa en casos com aquest, es varen fer especulacions de tota mena, però de seguida va quedar clar que la causa immediata en foren els treballs que s’estaven desenvolupant a la nau per part d’una empresa especialitzada en prevenció d’incendis per instal·lar-hi detectors de fum i sprinklers.
Justament, des de 1971, que s’havia aprovat l’Ordenança de Seguretat i Higiene en el Treball, els sindicalistes solien embolcallar les reivindicacions estrictament salarials o sobre ritmes de producció amb denúncies sobre manca de mesures de seguretat i higiene, comptant que les empreses, per estalviar-se les sempre emprenyadores inspeccions, es donessin per la pell retocant sous o primes. Aquest era el cas de l’Auxiliar Textil Manresana, el Jurat d’Empresa de la qual tenia fama de ser un dels més intransigents del Bages, perquè per la destacada militància de la majoria dels seus membres a Comissions Obreres, UGT i PSUC, s’havia convertit en un referent del que s’anomenava “lluita obrera” i, per tant, les queixes per incompliments en matèria de seguretat estaven a l’ordre del dia sempre que hi havien reivindicacions salarials.
En vistes que Cal Sant era considerada una empresa especialment conflictiva, dels dos inspectors de treball assignats a la zona de Manresa l’Eduardo Martín Toval, el que després de les primeres eleccions legislatives seria un dels diputats socialistes més influents, fou adjudicat quasi en exclusiva a l’Auxiliar, a la qual feia una “visita pastoral” –tan com se’n fotia d’aquesta assiduïtat el senyor Pere Santasusana-, un cop per setmana. Malgrat en el cercles empresarials quan s’al·ludia a Martín Toval era com si sentissin parlar del dimoni, al meu parer en la seva feina era una de les persones més íntegres que he conegut. Sempre que no es pretengués enredar-lo fent passar garses per perdius, s’hi podia enraonar i s’avenia a moltes transaccions que eren inevitables per treure foc als conflictes. És clar que aquesta opinió pot titllar-se de subjectiva, però el que puc dir és que, a còpia d’enganxades les primeres vegades de topar professionalment, vàrem acabar fent-nos amics i tenir-nos prou confiança, fins al punt que fins que va derivar cap a la política activa, cada dimecres, que era el seu dia de visita a Manresa, anàvem a dinar plegats, per descomptat pagant a escot. Moltes vegades se’ns hi afegia un economista, assessor del sindicat vertical, en Joan Güell, que anys més tard fou jutge a Berga.
Feta aquesta digressió que espero em dispenseu com un exercici per desempolsar la memòria, retornem al fil del relat. Una de les reclamacions recurrents del Jurat d’Empresa de Cal Sant estava relacionada amb la prevenció d’incendis, de manera que després d’una sèrie de revisions i d’informes preliminars es va acordar, amb l’assessorament de la inspecció de treball i el beneplàcit de l’empresa, un pla per instal·lar detectors de fums i arruixadors automàtics d’aigua, en tots els magatzems de la planta. Precisament, quan es va declarar el sinistre s’estava fent aquesta instal·lació i tots el indicis fan pensar que, per accident humà, es va escalfar massa una secció del sostre d’uralita on s’hi estava treballant amb l’ajuda d’un soldador de gas. Possiblement l’operari va badar un moment perquè era l’hora d’esmorzar, i no se’n va adonar que alguna guspira va inflamar la fibra que per la seva alta combustibilitat va convertir en minuts el magatzem en un infern.
A mig dematí ja va quedar clar que la destrucció de la nau nº 2, plena a vessar amb centenars de milers de quilos de fibra acrílica emmagatzemada, seria absoluta, afectant a més de rebot quatre armaris de tenyir madeixes de gran capacitat i dels més moderns de que disposava la tintoreria, a més d’afectar part dels autoclaus per tenyir bobines, la filatura annexa al magatzem sinistrat i molta infraestructura imprescindible per fer funcionar la resta de la fàbrica. Malgrat a mig matí ja s’intuïa amb tota seguretat l’abast de la tragèdia, les flames i el fum varen continuar vius fins l’endemà, en un espectacle vertaderament dantesc, que va tenir amb l’ai al cor Manresa. Segons les ressenyes de premsa d’aquells dies, l’incendi de Cal Sant fou el més important del sector a tot Catalunya en quant a pèrdues, en vàries dècades. I, per sort, encara que no es va enregistrar cap dany personal, el neguit dels treballadors sobre el futur de la fàbrica era dramàtic.
Afortunadament, els Santasusana, la família propietària de l’empresa, es van reunir l’endemà mateix amb els representants dels treballadors a la seu de la Cambra de Comerç, per comunicar-los que la seva voluntat era continuar el negoci sempre que l’administració laboral, els bancs i els treballadors els fessin costat per planificar una reconstrucció que seria inevitable realitzar per etapes. He de deixar constància en honor a la veritat que el Jurat va veure de bon grat les manifestacions de l’empresa i que durant tot el procés de reconstrucció, malgrat la fama que arrossegaven de ser de “mal ferrar”, varen mantenir una actitud exemplar d’estricta col·laboració i s’abstingueren, ans al contrari, de posar pals a les rodes.
Pel que fa a l’administració laboral puc assegurar, amb coneixement de causa perquè l’empresa em va delegar per fer les negociacions oportunes amb l’autoritat laboral, que vaig comunicar al llavors Delegat Provincial de Treball, don Jorge Royo, la decisió de la família Santasusana de tirar endavant la indústria sense eliminar llocs de treball sempre que s’autoritzés l’empresa, mitjançant successius expedients de suspensions temporals de contractes, dosificar la incorporació del personal segons les necessitats reals de mà d’obra, mentre la reconstrucció no estigués completada del tot. El Delegat, llavors, va designar els inspectors de treball Martin Toval i Antonio Pallarés per fer-ne el seguiment d’aquests expedients. Es dona la circumstància que ambdós inspectors, ho faig constar a tall de simple anècdota, eren destacats militants socialistes, i si el primer, com ja he dit, fou un dels homes forts al Parlament de Catalunya i al Congrés dels Diputats, el segon fou nomenat delegat del govern d’en Felipe González a Cantàbria.
Si el sinistre de Cal Sant, segons fonts de l’asseguradora, es podia considerar com un dels més importants de l’estat espanyol en el ram tèxtil, també la gestió administrativa de l’expedient de crisi fou una de les més atípiques i sense precedents anteriors, i gairebé m’atreviria a dir que tampoc de posteriors, quant a la col·laboració entre Administració i empresa per aconseguir que la fàbrica reprengués totalment l’activitat al cap de pràcticament divuit mesos i sense necessitat de cap acomiadament traumàtic. Entre empresa, Inspecció de treball i Jurat es va consensuar un expedient les característiques més significatives del qual eren que el propi departament de personal de l’empresa confeccionaria cada més les “nominilles” corresponents al subsidi d’atur, import que Cal Sant avançava perquè els treballadors cobressin puntualment cada mes els jornals treballats i els dies afectats per l’atur, ja que la prioritat i característica diferencial d’aquest expedient de crisi, com si diguéssim “a la carta”, era que, mentre estigués vigent, tots els treballadors es repartissin els dies de feina i els d’atur de manera que cap treballador es passés mesos a l’atur desvinculat professionalment de l’empresa.
Per aconseguir-ho, calgué bastir un clima de confiança mutu entre totes les parts implicades: el departament de personal de l’empresa, gestionant escrupolosament les afectacions de treballadors, oferint de mutu propi tots els controls possibles perquè la transparència fos total i estiguessin tranquils i no se’n desdiguessin aquells que havien autoritzat aquell singular sistema; l’Administració, comprovant que mai se li va donar motius per sospitar que l’empresa volia fer la patota a la Seguretat Social, i el Jurat d’Empresa, perquè mai se li va impedir fiscalitzar fins l’últim paper i, per tant, no van posar-hi cap trava. En aquest sentit, he de reconèixer per la part que em toca, que la implementació d’aquesta modalitat d’expedient de crisi no hagués estat possible sense la col·laboració del cap d’administració de la Seguretat Social a Manresa, en Josep Corredor que, si bé en plantejar-se-li el peculiar sistema autoritzat per Treball va arrufar el nas, després de comprovar que se li portava tot amanit i que només havia de verificar la certesa de les liquidacions, va ser un dels principals avaladors d’aquesta fórmula de gestió. (Per cert, estic segur que si un sistema semblant avui dia s’hagués fet servir per tramitar els Ertos a causa de la pandèmia no hi haguessin hagut tantes reclamacions per morositat en la liquidació de subsidis).
Tanmateix, crec que també es mereixen un reconeixement els membres del Jurat d’Empresa de Cal Sant, els quals a pesar de la fama de “revolucionaris”, en aquesta qüestió concreta es varen comportar amb una gran responsabilitat i penso que aquesta actitud positiva contribuí a que l’empresa complís amb els terminis previstos de reconstrucció. Son dades, esclar, que quedaren com moltes d’altres per una petita història més d’aquest país i, per tant, penso que val la pena de recordar els noms dels membres d’aquell Jurat d’Empresa, que tingué una conducta exemplar per fer possible el que us he anat explicant. Preneu-ne nota: Julián Sánchez Riolobos, Manuel Prados Aguilera, Emilio Herrero Garcia, Manuel Hans Lagran, Florentino Andrés Zafrilla, Rafael Martínez Martínez, Antonio Soria Recuenco i Josep Camprubí Casas. En aquella època els Jurats d’Empresa no funcionaven com avui ho fan els Comitès, sinó que els presidia per llei un representant de l’empresa, que en aquest cas fou el Director Administratiu, Juli Sanclimens.
