El meu primer campament amb els llobatons de l’Agrupament Escolta Sant Francesc Xavier –el «de la Seu»– va ser el 1964 a la Nou de Berguedà, a prop de l’església de Lurdes. La motxilla pesava molt més que en les excursions d’un sol dia i la calor de juliol m’escaldufava els peus dins les xiruques, que sucava en tots els bassals del camí. Però allò que va convertir experiència en impossible de repetir avui en dia va ser el fet d’accedir-hi a bord del tren dels Catalans, que en aquells moments encara circulava fins Guardiola de Berguedà perquè l’embassament de la Baells ni tant sols no s’havia començat a construir.

Aquell viatge ja no és possible. El tren ha desaparegut entre Sallent i Guardiola, i tampoc no existeix a Manresa l’andana des de la que vam embarcar al tren, al desaparegut baixador –l’«apeadero»– situat entre els carrers de Guimerà i Saclosa, l’existència del qual implicava el funcionament de sengles barreres que tallaven tots dos carrers quan passaven els trens. La via, com molts recorden, seguia el que avui és el carrer Carrasco i Formiguera fins l’indret de l’actual baixador al carrer Primer de Maig.

Passat Olvan, on es quedaven els viatgers amb destinació a Berga –a quatre quilòmetres–, la via estreta s’enfrontava a una barrera muntanyosa de la ma del riu Llobregat, que al llarg dels mil·lennis havia anat excavant la roca amb un congost de parets atrevides. Pel fons d’aquella trinxera circulaven tots dos, el riu i el tren, i els viatgers sentíem la grandiositat del paisatge sobre els nostres caps. Els vagons eren de fusta amb plataformes, i desafiant tots els avisos ens asseiem als graons i les bardisses dels murs de pedra ens passaven a dos pams dels genolls.
Encara vaig recórrer aquell tram de via pregona unes quantes vegades, i com més gran em feia més conscient era de la grandiositat de l’experiència. Em sentia petit dins un tren petit que feia la serp entre gegants.

Després, el punt de no retorn. La construcció de l’embassament, l’imperi de l’automòbil, la crisi financera de la línia, i el seu tancament. Primer, del tram entre Olvan i Guardiola i, al cap de poc, entre Olvan i Manresa. Aquell fondalada és avui una immensa reserva d’aigua que garanteix el subministrament de l’àrea metropolitana.

Vaig saber que no podria tornar a viure les mateixes sensacions, però se m’havien quedat ficades molt endins, com només passa amb allò que vius en la infantesa. Potser avui, amb més anys de coses vistes, més centímetres i més quilos, tot plegat no em semblaria tant especial. Però com que no hi ha manera de saber-ho, la meva vivència serà per sempre la d’aquells anys.