Malgrat que fa molts anys que visc fora del barri, vaig néixer a la part alta del barri de Les Escodines, al carrer de Sant Llorenç de Brindis, ara dit de Brindisi.
El nom d’aquest carrer el van posar els frares caputxins en establir la seva segona casa al començament del carrer, això a les darreries del segle XIX. Sembla que aquest sant franciscà feia poc que havia estat canonitzat.
Em sento escodinaire pel fet d’haver nascut dins la barriada de Les Escodines i ser fill de mare escodinaire. Ella, la meva mare, va néixer al mateix carrer de Les Escodines, molt a prop de la capelleta de Sant Antoni de Pàdua, però a dins del carrer.
Sempre, els records d’infantesa de la mare eren a dins el mateix carrer. Recordava jugant al carrer a “palletes”, cosa que no he sabut mai què volia dir amb això d’aquest joc, que gent de fora del carrer els demanaven on era la casa on vivia aquella senyora que, durant una malaltia l’havia pentinat la mare de Déu. La malalta en qüestió era de la família Cors, reconeguts pagesos d’aquell temps.
La mare, pel fet d’haver nascut gairebé al davant de la capelleta de Sant Antoni sempre hi havia tingut una particular devoció. Recordo haver-li sentit a dir: “Sant Antoni ens guardi de prendre mal!”. D’aquells llumets votius que hi ha de tant en tant, en feia encendre algun a l’espardenyer, que vivia en un pis de la casa de la capelleta.
La mare ens explicava fets viscuts, com el d’uns nuvis del carrer de Sant Antoni: es veu que en aquell temps els acabats de casar ja tenien el costum de fer un viatge de noces, un viatget, però n’hi hagué uns que el viatge fou, segons ella, tan curt que no anà més lluny de Sant Vicenç de Castellet. Deien que el mateix vespre del dia del casori, quan ja era fosc, per no ser vistos van arribar al darrer tren. Recordem que en aquells temps al mes d’agost a la set del vespre ja era fosc. Doncs bé, així van arribar els nuvis a casa seva de ben fosc, però una persona que anà a la font a buscar aigua els va veure, i ja n’hi hagué prou.
La mare també explicava que tornant de buscar aigua a les Fontetes, quan a l’actual avinguda de Sant Ignasi el torrent anava a celobert, reposant a la barana de pedra abans de l’entrada de carros o de camions a la fàbrica del Salt, del carrer de Montserrat, els van sortir dos guàrdies civils a cavall i els van demanar si per anar a la Cova de Sant Ignasi no hi havia cap altre camí. Les dones els van dir que no. Deien que el primer guàrdia a cavall va dir a l’altre: “Coño!”. Sembla, segons ens deia la mare, que es preparava una visita reial.
La mare, del seu record del carrer de Les Escodines, sempre ens parlava de la família Martí, més coneguts per cal Xivit.
Tornant a la capelleta de Sant Antoni, recordo que acabada la guerra, potser ja deuria ser el mateix any 1939 o més tard, durant el 40, fou refeta la capelleta i s’hi posà una nova imatge, que fou beneïda a l’església de la clínica de les monges josefines, i en processó s’anà a col·locar la imatge.
A casa hi van anar la mare, la seva germana soltera -la tieta- i el meu germà i jo. La tieta i la mare, ja col·locada la nova petita imatge de Sant Antoni, els hi feren tirar petons.
Segur que tant el meu germà com jo mateix, quan ens tocà anar al servei militar, els llumets de la capelleta es devien encendre.
Són coses del barri de Les Escodines i de la seva gent d’aquell temps. Per això, jo em sento escodinaire i quan sento coses del barri, i d’una manera especial dels carrers de Les Escodines i de Sant Bartomeu, me n’alegro o m’entristeixen.
