Per explicar això m’haig de remuntar als anys de la meva infantesa, els primers de la dictadura. La llufa consistia a fer, per part de la canalla, un paper amb un ninot dibuixat i retallat, que s’enganxava als abrics que llavors portava la gent gran, a la part de l’esquena.

És clar que s’havia de procurar que aquell a qui posaves la llufa no se n’adonés, ja que sinó malament rai. Normalment, aquest dia dels Sants Innocents, la gent gran, quan veien un grupet d’infants algunes vegades amb un paper a les mans, ja se la pensaven. Alguns anaven marxant endavant, però amb la vista mig posada al darrere, tot pensant “No me la faràs pas!”, però no tots eren així.

Llavors la canalla, fent passes curtes sense fer soroll, arribaven fins al darrere de la persona gran i li penjaven la llufa a l’abric i s’escapaven corrent. La persona la portava posada fins que una altra persona li deia, mig rient: “Ja t’has deixat posar la llufa!”

Entre la gent gran hi havia de tot. Hi havia qui s’ho prenia fins i tot molt malament, i d’altres que pensaven que tots hem estat canalla.

Així era com la canalla, aquell dia i aquells anys, celebraven el dia 28 de desembre, la festa dels Sants Innocents.