Els fets van ser tan greus, que em costa confessar. Durant lustres, els danys van ser perceptibles i es convertiren en una vergonya per la ciutat. Els plors de l’Akela estaven justificats.
Tal vegada, va ser l’inici de la meva mobilització enfront de les tragèdies. Els desajustos emocionals derivats de les desgràcies humanes sempre m’han impressionat i, de ben jovenet, vaig arribar a desitjar dedicar-me a la crònica de successos.
Conservo el record d’alguns fets luctuosos ocorreguts a la ciutat. El més llunyà, l’aparatós terrabastall per l’explosió de material pirotècnic a un local situat al carrer Caputxins, on actualment hi ha el bar l’Escvt. Amb la detonació, una veïna va morir i l’edifici va quedar enderrocat parcialment, deixant a la vista les interioritats dels seus anteriors residents. La imatge d’una jove immòbil sobre l’empedrat de les Escodines, envoltada de sang, després de llançar-se d’un tercer pis, just a l’hora d’anar a l’escola. Els ferros retorçats pel xoc de trens que hi va haver al carrer Súria, on s’ajuntaven les vies entre el comboi que portava la potassa de Súria i el de passatgers que portava els últims viatgers fins a l’antic baixador del carrer Guimerà. O, l’aparatosa fumera per l’incendi de la fàbrica Tequisur del carrer de les Jorbetes, on ara hi ha el Casal Okupat Valldaura, que es veia per tota la ciutat.
Mentre quedava atrapat pel magnetisme de les imatges que observava, m’imaginava el drama que devien viure els seus protagonistes. Com el de l’Akela, quan plorava per una infracció que no havia comès.
Amb vuit anys, la meva mare m’havia apuntat als Escoltes del primer pis del carrer Vallfonollosa, 11. Hi havia dos agrupaments amb el mateix nom, però diferenciats per l’any de la seva fundació. A mi, em va tocar el Cardenal Lluch 65. Segurament, per la millor disponibilitat de places. Aquesta activitat va obrir noves perspectives a la meva vida, guanyant en amistats i valors. Tot un aprenentatge de vida que va transcórrer, des dels Llobatons fins al Truc, passant per Rangers i Pioners.
Per la meva edat, vaig entrar a Llobatons. Les monitores acabades de sortir de l’adolescència, agafaven noms del Llibre de la Selva de Rudyard Kipling, segons el seu nivell de responsabilitat: Akela, Bagheera i Kaa. El curs s’inaugurava amb una caminada a Joncadella, on quedàvem acampats durant una nit. Després, cada dissabte ens trobàvem al nostre cau. Una habitació no gaire gran, només per a nosaltres, situada abans de la sortida al pati, que tenia precioses vistes a la Basílica de la Seu. Presidit per una apreciada palmera, era el nostre espai d’esbarjo. Alternativament, si convenia, també sortíem a fer activitats al Parc de la Seu. Va ser allà on l’Akela va plorar.
Situat entre els Jutjats i l’església, el Parc no estava tan arreglat com ara. El terra estava cobert de pedretes, com d’altres parcs de l’època. Allà, hi practicàvem diferents tipus de jocs, propis per nens de la nostra edat, com el del mocador. En algun moment, devíem quedar lliures i un dels companys, conegut per la seva entremaliadura, va agafar les pedres més grosses que va trobar, per llançar-les cap als grans finestrals de l’església. Tenia tantes ganes, que l’acció va tenir una repercussió immediata, un dels vitralls es va trencar i va deixar a la vista un considerable forat de la mida d’una taronja.
De sobte, conscients de la gravetat dels fets, vam quedar en silenci. L’Akela, responsable del grup, impotent per reparar el dany comès, va començar a plorar. Els jocs es van acabar i vam tornar cap al cau.
Durant molts anys, sempre que tornava al Parc, m’acostava al finestral per comprovar si encara hi havia el forat. No quedava molt malament, les dimensions del vitrall el dissimulaven. Fins i tot, si observaves atentament, es localitzaven altres forats en altres vitralls.
Després d’un atemptat, que tenia per objectiu els Jutjats de Manresa, el 1990, va caldre reparar els vitralls definitivament pels danys causats per l’ona expansiva. La intervenció va anar a càrrec de l’artista Carme Manubens, a proposta d’en Gabriel Garriga Mir, qui amb poc pressupost va restaurar i recompondre el que va poder.
Trenta anys més tard, vaig compartir àmbit professional amb l’Akela. D’adult a adult, volia transmetre-li la meva comprensió per aquells plors que tant m’havien impressionat. En recordar-li els fets, vam començar a plorar plegats.
