Les primeres noves sobre la pintura les vaig rebre del meu besavi Martí Camprubí i Molins (1869-1955). Recordo que ens feia dibuixar, a tots els besnéts junts, a l’entorn d’una taula, mentre, ens explicava històries dels grans mites de l’Art Universal.
L’ensenyança del dibuix a l’escola gairebé no la recordo, però la valoració que se’n feia, en funció del molt o el poc que l’obra s’assemblava a la còpia, així com el dibuix lineal que ens feien fer, amb aquells estris que carregàvem directament del tinter, amb les taques que s’hi feien i el tip de rascar amb una fulla d’afaitar per treure-les…, ben segur que no em va servir per res, ans al contrari.
A casa dominava l’interès per la música, sobretot el cant i el piano. La meva germana Glòria hi tenia una gran traça; inversament a mi, que els dits no em creien i el cap notava que aquell instrument no estava fet per a mi.
Sense que ningú m’ho manés, vaig fer algun dibuix de còpies de calendari, de postals: pots comptar… Un dia se’m va acudir mostrar-les al Venanci Vers Palomas (1908-1965)2, un pintor que venia a dinar, els dies feiners, a la nostra fonda3. Primer, no em va fer gaire cas. Però al veure que repetia, em va recomanar que no fes còpies, que provés directament del natural: una fruita, un vas, etc… Així ho vaig fer; i l’hi vaig seguir mostrant els resultats. Al veure que era constant, l’hi va suggerir al meu pare que em fes anar a l’acadèmia que havia obert el pintor Estanislau Vilajosana i Guilà (1913-1991). A la meva mare també l’hi va semblar bé, i m’hi van deixar anar. Com que era molt tímid, vaig tenir la sort que la meva cosina Rosó Marcos Bruguera (1943)4, també hi estava interessada, així que hi vam anar tots dos.
L’acadèmia estava situada en un edifici del carrer de Casanova, propietat de la dona del pintor, Ma. Neus Suanya5. L’entrada estava al costat de la porta secundària del cinema Olímpia, que estava dins d’una mena de rebedor interior on hi havia exposada la propaganda, els cartells i les escenes de les pel·lícules que projectaven6. L’entrada principal del cinema, estava al carrer d’Àngel Guimerà. La família Vilajosana, formada pel matrimoni i dues filles, la Montserrat i la Mercè7, vivien al segon pis de l’edifici, i l’acadèmia, estava a l’àtic.
Al replà de l’àtic, abans d’entrar a l’estudi, hi havia un mural de tema i d’esperit noucentista, versió en guix, de l’escultor Lluís Uró i Servitja (1903-1938)8. Un cop dins de l’estudi, primer hi havia un rebedor9 i, al davant de la porta d’entrada, una sala on el mestre hi tenia exposats els quadres que anava fent. I, a prop, com una mena de despatx petit. Per un passadís, direcció esquerre, entraves en una gran sala, molt ben equipada: el cantó esquerre, estava ocupat per un moble en forma de la lletra A, on a la part de sobre hi posàvem els models: escultures de guix, vasos, gerros, etc., i a les dues parts obliqües el paper on dibuixàvem, i, a cada banda, banquetes per a seure-hi. A la dreta de tot, hi havia una gran taula on hi feien fang, esmalts, treballs manuals, etc..; i més al fons i a la dreta, com una mena de rebost amb els materials de tota mena i un petit forn de ceràmica i esmalts. Entremig d’un lloc i l’altre, hi quedava un espai per als cavallets i tauletes per tots els racons, on sempre hi havia algun bodegó muntat. Hi havia unes bones finestres i molt bona llum. I a l’exterior, un terrat molt gran i una vista magnífica, direcció cal Jorba i l’Hotel Sant Domingo, que arribava fins al Collbaix.
L’Estanislau Vilajosana, el meu mestre, era més aviat baixet; el seu cap, que tenia la forma d’un meló posat en vertical, era més aviat gran, en proporció al cos. El front el tenia ample, amb entrades buides de cabells. Els matins se’ls guardava per ell, i les tardes les dedicava a la seva acadèmia, gairebé fins al capvespre. Anava sempre amb una bata de pintor posada; i, de vegades, amb unes sabatilles de roba, clàssiques.
Quan hi penso, el recordo com un personatge sortit d’una fantasia nadalenca d’en Dickens (1812-1870), o d’alguna història de jueus, antiga. M’atreveixo a dir, des de la perspectiva de la meva experiència actual, que va ser millor mestre que pintor. Perquè sabia respectar la manera de ser de cada alumne; perquè no imposava mai els seus gustos ni criteris; i, perquè ajudava a que cadascú tragués tot allò que portava a dins.
De jove va fer de pintor de parets, fet que l’hi va aportar un gran coneixement sobre els materials i tècniques diverses. Sabia muntar les teles en els vestigis amb molta cura i perfecció; entre el marc i la tela pintada, hi posava un llistonet perquè aquesta no toqués l’emmarca’t. Era tot un perfeccionista i tenia en compte tots els detallets.
Més endavant va anar ampliant els seus coneixements vers la pintura decorativa, la pintura en tots els procediments i el dibuix. Va anar al taller de l’Evarist Basiana i Arbiell (1893-1967), el mestre de mestres d’aquells anys; on hi va conèixer el jovent que es movia per aquells anys de la bella època manresana. Aquell taller i aquell ambient va ser, per a ell i per a molts, punt de partença per enrolar-se en un moviment que havia d’arribar a ser significatiu pel redreçament cultural de la nostra ciutat i comarca. Remenant una mica, trobarem sempre al meu mestre en els ambients del Cercle Artístic de Manresa, en les tertúlies del Gremi de Sant Lluc i en tots els moviments liberals i catalanistes d’aquells anys difícils. Jo diria que era afí a la Unió Democràtica de Catalunya o als inicis de la futura Convergència.
La seva pintura la va influir molt Josep Ventosa i Domènech (1897-1982), un pintor mallorquí que va tenir una relació especial amb Manresa, degut a una sèrie d’exposicions que hi va fer. Ventosa fou un paisatgista molt delicat que utilitzava unes pinzellades posades sobre la tela d’una manera molt personal i curiosa. Sistema que en Vilajosana va seguir, de tal manera que quan et retocava algun quadre, per ensenyar-te com havies de fer-ho, es notava com si hi plantés la seva signatura. Avui els seus paisatges els veig prims i una mica superficials. Sabia, però, emmarcar i presentar la seva obra extraordinàriament bé. Val a dir que va tenir èxit entre les classes altes i mitjanes manresanes. El fet de casar-se amb una dona de la classe alta, també el va ajudar molt. Tot i que ell va ser-ne una bona ajuda i no pas una càrrega. Ja que era treballador, honest i molt conegut i ben valorat dins de la societat manresana d’aquells anys, d’abans i de després de la guerra.
En aquella acadèmia se m’hi va obrir tot un món, que a la curta i a la llarga va influir i redreçar la meva vida. Allà hi vaig conèixer els meus primers grans amics, el Josep Soler i Montferrerr (1945), el Manel Marzo Martínez (1944) i l’Antolina Vilaseca i Masats (1943); i també el Miquel Esparbé (1942) i l’Àngels Freixenet (1940), per citar, entre molts altres, tan sols els que em consta que han seguit aquesta afecció al llarg del temps.
Ben aviat ens vam introduir en l’ambient artístic manresà, participant en concursos i exposicions. Primerament en els que organitzaven “El Frente de Juventudes”10 i que anomenaven Premis “Sant Fernando” per a joves. I després als que es celebraven a Manresa i a la comarca. Val a dir que vàrem tenir-hi una bona entrada, ja que vam aconseguir molts guardons. Sobretot en Miquel Esparbé, que havia passat una temporada a Casserres, per fer-hi salut, on hi va conèixer un jove pintor expressionista, molt peculiar, en Marc Camps Gandilló (1937-2012)11 el qual el va influir molt en la sèrie d’obres que va produir en aquells anys: pallassos, torejadors, etc., que tenien l’aire de l’anomenada Escola de París: Chaïm Soutine (1894-1943), Amedeo Modigliani (1884-1920), però sobretot Georges Rouault (1871-1958).
El Manel Marzo, des dels seus inicis, es va abreujar el segon cognom i signava i signa les seves obres Marzo-Mart. Era i és molt traçut i primmirat. Dibuixava molt bé, sobretot. Aviat va entrar a treballar al departament de disseny, propaganda i decorativisme del vell Cal Jorba. On hi treballaven un equip d’artistes molt coneguts i estimats12, que dirigia en Ramon Salisi i Bonastre (1921-2008), amb el suport del seu gran amic Ramon Estrada i Carbonell (1921-2010). Allà el Manel hi va aprendre molt; i, conseqüentment, va guanyar diversos premis arreu.
En Josep Soler, amb catorze anys, va guanyar un primer premi al Saló de Tardor de 1970, passant al davant de totes les primeres figures manresanes i comarcals d’aquell temps. Val a dir que, aquell guardó, va fer molt soroll. En Soler pintava amb espàtula, amb bastant gruix, amb els colors molt violents, que l’hi preparava el seu pare Ton, a l’estil anomenat Fauve, amb un toc naïf que l’ha caracteritzat sempre.
L’Antolina Vilaseca i Masats era, en aquells anys, una noia molt curiosa i diferent de totes les que hi havia en aquella acadèmia. No seia mai en cap cadira, seia a terra amb les cames creuades i feia unes escultures, sobre un tamboret, en fang d’una bellesa i originalitat excepcionals: unes dones ceba, homes arbrats, animals humanitzats, etc… Les seves pintures sobre roba de sac, d’aquell temps, eren també molt especials i personals. Amb els anys es va anar influint d’un esperit oriental i exòtic, que va anar modelant la seva obra vers una personalitat que la diferencia de tot i de tothom.
Recordo de l’Àngels Freixenet unes esquenes de personatges femenins tractats amb espàtula i molt expressivament. Dirigia una botiga de pollastres i aviram a la baixada de les Piques. Amb els anys s’ha anat centrant en l’escultura abstracta, aprofitant materials oxidats o metal·litzats reciclats que ella reordena soldant-los i donant-los múltiples formes.
Recordo que ens ho passàvem bé, per exemple, anant pel carrer portant els quadres al revés i veient com la gent torçava el cap per poder veure allò que hi havia pintat. El Manel Marzo era bastant foteta i l’hi agradava fer bromes, a vegades un xic pesades.
De tant en tant, convidàvem algun personatge per retratar-lo, una nena vestida de ballarina, una àvia o un avi. Jo vaig portar-hi la meva germana Laura, quinze anys més petita que jo, amb una ovelleta que l’hi havia regalat el meu pare, i tots els que van voler la varen pintar o dibuixar. Una vegada va venir a posar “El manresanito”, un torejador que, tot i que ell torejava amb tota la serietat i fe del món, feia riure a tothom. Bé, el primer dia que va posar, es va anar posant vermell i morat i ens va caure desmaiat. El vam treure al terrat i mica en mica va anar retornant; quant li vam preguntar què l’hi havia passat, va dir que es pensava que aquesta feina que l’hi demanàvem, era com quan et fan una fotografia, que has d’estar sense respirar…
Venien a l’acadèmia un grupet de dones grans de famílies conegudes i benestants. Feien treballs manuals, esmalts, ceràmica…, algunes també dibuixaven i pintaven, generalment còpies. Recordo la Montserrat Martí, una senyora molt delicada i bona dona; a la mestressa de la fàbrica de lleixius Jubert, una dona molt moderna, per aquell temps, l’hi agradava jugar-se els diners a les cartes, al bingo…
D’aquesta època de cal Vilajosana, va ser la primera exposició que vam fer junts, del 22 d’abril al 6 de maig de 1962, amb el Miquel Esparbé, el Josep Soler Montferrer i el Manel Marzo-Mart, a la Llibreria Torra i Galeria d’Art Ciutat13, que regentava el bon amic Josep Torra i Ferrer (1921-2017) i que era al bell mig del carrer del Born. En aquesta sala, en anys posteriors, hi vam anar fent exposicions individuals cadascun dels quatre.
Dec, d’alguna manera, al meu mestre i a aquella acadèmia el fet d’haver descobert la que seria la meva afecció i vocació. A la qual, en el moment que escric aquestes lletres, hi he mantingut seixanta anys de fidelitat.
1 Aquesta acadèmia la va fundar i dirigir Estanislau Vilajosana des de 1958, aproximadament. El meu amic Josep Soler, per exemple, va ser dels darrers alumnes d’en Basiana i el primer de l’etapa pedagògica d’en Vilajosana. La meva cosina i jo varem entrar-hi l’any 1960, quan jo tenia divuit anys.
El 1991, l’any de la seva mort, vaig anar a veure’l, en nom dels companys ex alumnes, per proposar-li un homenatge; que havia de consistir en una exposició amb obra seva, que es va fer a la Fundació la Caixa i que va presentar en Josep Tomàs i Cabot (1930); i una d’antics alumnes, titulada “Roda el món i torna el Born”, que la vàrem exposar a l’Escola d’Art.
El mestre ho va acceptar molt content; però un càncer galopant, va ser la causa de que moris abans de poder gaudir d’aquell merescut esdeveniment.
Després de la seva mort, una de les seves filles va continuar ensenyant-hi, diria que mainada, uns anys més.
2 Es dedicava a les assegurances. Es movia amb una moto vespa i vivia sol, la dona l’havia deixat, deien. Pintava sobretot aquarel·les i, també, a l’oli. Val a dir que no era gaire bon pintor, un afeccionat, com molts. Tanmateix, era molt bon home i va ser un graó important per al descobriment de la meva afecció a la pintura.
3 Seien en una taula prop de la cuina, sempre més ho menys els mateixos clients. Recordo que hi havia, entre altres, el pare del sastre pintor Joan Jubert Segon (1926-1988), un senyor que també feia de taxista i que tenia una finca al poble de Maians. Joan Jubert era tot un personatge. Alguns exemples que el caracteritzen: si per viure necessitava fer un sol vestit a la setmana, no en feia cap més. Tenia una llibreteta on hi apuntava tot, fins i tot el que l’hi costaven les barjaules de torn que el visitaven. Pintava amb puntets fets a tocs de pinzell, un modest seguidor del puntillisme; contava els puntets i anotava la quantitat que n’hi havia darrere de cada quadre…
Aquest sastre, tenia la botiga taller al carrer Nou de Manresa. I sovint hi tenia tertulians; i, vet aquí que així passava les estones. El Jaume Casacuberta Roma (1932-2020) i el Lluís Sanz Torredeflot (1937-2018) n’explicaven mil i una aventures i anècdotes: per morir-se de pena i de riure… Era solter. I també venia sovint a dinar a la nostra fonda.
4 Aquesta meva cosina, el pas per aquesta acadèmia li va suposar conèixer el que seria el seu futur marit, en Francesc Naval. Amb el qual van tenir tres fills i, actualment una bona colla de nets.
5 Una germana estava casada amb l’advocat Xavier Sitges, que vivien a la casa del costat. Els pares els van deixar una casa a cada filla i el germà, que era propietari de mig Sant Joan, va acabar arruïnat, no se el perquè. Aquest tenia, també, una casa més avall de Calafell i els estius, aprofitava el seu viatge per portar-hi el meu tiet Ton i la seva cunyada a passar el cap de setmana a la residència que tenien a Calafell.
6 Aquest cinema, era famós pel programa dels dijous a la tarda, en deien “de duro”. Ja que, per cinc tristes pessetes, podies veure dues pel·lícules i el NODO.
7 A la filla petita la vaig dibuixar. No se si encara té el retrat.
8 Una de les il·lustres promeses de l’art manresà. Escultor, sobretot, excel·lent dibuixant i pintor de to menor. Era com un líder, admirat per tots els joves artistes d’aquells primers anys del segle passat. Estava influenciat per les idees noucentistes i, ben segur, n’hauria arribat a ser un digníssim representant. Va morir molt jove, al front i en temps de guerra. No obstant, no a causa del foc creuat, sinó per una misteriosa mort, semblantment, com l’hi succeí al gran poeta andalús Federico Garcia Lorca (1898-1936).
9 En aquest rebedor hi tenia uns quants dibuixos i pintures penjats. Hi recordo, especialment, un oli sobre tela, “Enterrament” (52×49 cm.) de l’Evarist Basiana i l’estudi d’un nu masculí d’en Lluís Uró.
10 En aquells anys, tenien el local al Passeig de Pere III, a l’altra cantó del Casino. Més tard es van traslladar al carrer del Born, on a l’entrada hi havia un espai de loteria i apostes de l’estat.
11 Vivia a casa dels seus pares, no feia altra cosa que cuidar conills i pintar, tot i que no gaire, tenia fama de mandrós. Va arribar a fer una exposició, amb bastant èxit, a la Galeria d’art Syra de Barcelona; una famosa sala barcelonina, inaugurada i regida per la Montserrat Isern Rabascall (1900-1986), germana del Dr. Josep Isern i Rabascall, vingut a parar a Manresa com a càstig per les seves idees catalanistes, on va ser molt estimat, per cert.
A Casserres també hi passaven els estius dos pintors manresans molt interessants, els germans Ramon Trulls i Pons (1921-2017) i l’Antoni (1925-2009).
12 En aquest moment, em vénen a la memòria: la Dolors Punsà i Jubells, el Jaume Casacuberta i Roma (1932-2020), el Ricard Manuel Sabaté (1946) i el Joan Guitart i Clapera (1932).
Val a dir que sempre trobava excuses per pujar amb l’ascensor fins a aquell àtic immens, per veure el meu amic i respirar-hi aquell ambient de la bella època manresana.
13 Aquesta llibreria era un lloc de trobada i de reunió de metges, artistes i de tota mena de prohoms de la vida social i política manresana. Allà hi passaven l’estona discutint i fent-la petar. Quan la llibreria Torra va tancar portes, Símbol va voler ser-ne com una mena de substitutiu.
