Quan era petit i la mare o la seva germana gran soltera, la tieta Francisqueta, m’enviaven a comprar a la botiga de queviures, sempre m’insistien que no m’oblidés de demanar els cupons de la CAD. Per a moltes famílies manresanes, aquests cupons formen part de la seva història menuda, la història de les quotidianitats. CAD eren les inicials de Cooperativa Alimentaria Distribuidora (per l’època, l’ortografia era en castellà), una central de compres «de la qual en formaven part la majoria de botiguers de queviures de Manresa» segons ens recordava Zara Morales fa tres anys en l’article dedicat a Comestibles Plans dins la web Apugem la persiana.
Per a la gent del barri, aquest establiment del carrer de Sant Miquel era simplement Cal Rafel, pel nom del seu propietari, Rafel Plans Brunet, l’esposa del qual, per cert, regentava l’herboristeria situada al davant mateix, a l’altre costat del carrer; jo hi comprava regalèssia (em refereixo als petits troncs vegetals mastegables, no als dolços allargats de color negre que venien a les parades de pipes). Cal Rafel era una de les botigues on més sovint em feien anar. A Sant Miquel s’hi trobava de tot: xai i vedella a la carnisseria gairebé a sota de casa, pa al forn de la següent placeta carrer amunt (encara funciona, i fan bon gènere), la pomada a la farmàcia Sala, les sabates a ca l’Esquius, i els rodets de fil que usava la tieta per cosir edredons, a la merceria Ca La Dibuixanta. I quan necessitava un vestit de diumenge me’l feia el sastre Nebot, que s’estava a la nostra mateixa escala.
Però tornem als cupons de la CAD. Avui en dia d’aquestes coses en diuen «màrqueting de fidelització». Consistia en què cada vegada que anaves a comprar, el botiguer treia un gran full de paper on estaven impresos uns petits quadrats amb el logo de la cooperativa, i te’n retallava tants com en corresponguessin a l’import de la compra efectuada. Un cop a casa, les tires més o menys llargues de cupons s’havien d’enganxar en els fulls d’una llibreta que t’havia facilitat el mateix botiguer. Aigua i farina eren una cola suficient per aquesta adhesió efímera. Quan ja s’havien omplert totes les caselles de tots els fulls de la llibreta, aquesta es podia bescanviar per un obsequi que solia tenir a veure amb el parament de la llar. Calia haver anat moltes vegades a la botiga a comprar paperines de fideus –els venien a granel–, sobres per fer aigua de Litines –el Vichy de les llars modestes– i vi de Salelles per completar una llibreta, però en aquells anys no és que miréssim cada pesseta, és que miràvem cada cèntim. Ara això dels cupons encara funciona en algunes cadenes de supermercats, però no amb caràcter general –prefereixen les targetes de fidelització amb codi de barres– sinó per a promocions concretes: paelles a meitat de preu quan es completen cinc cupons autoadhesius en un full, i el primer ja ve incorporat.
