Al món es produeixen dos fenòmens demogràfics simultanis que caracteritzen l’època actual. Primer, el desplaçament de la població des de les zones rurals cap a les zones urbanes. Segon, l’envelliment de la població pel progressiu increment de l’esperança de vida. Les ciutats creixen i els seus habitants es fan grans. Aquestes transformacions poques vegades són perceptibles de forma tan clara, com quan es construeixen barris nous.

Dins dels meus records, conservo un petit espai al naixement del barri del Xup als afores del nucli urbà. Es tracta de la vivència d’una jornada singular. Segurament, molt important per a algunes famílies manresanes, però també pel conjunt de la ciutat.

Als anys seixanta, atesa la necessitat d’habitatge que tenia Manresa, l’Ajuntament havia negociat la cessió d’uns terrenys, propietat de la família Farrés, situats a la carretera d’Igualada, a favor del Ministerio de la Vivienda, amb la finalitat de promoure un conjunt d’edificacions amb habitatges per a les famílies que no en tenien.

La promoció estava desenvolupada per l’Obra Sindical del Hogar y Arquitectura, amb el nom oficial de Grupo Padre Ignacio Puig. Segons la premsa local, l’1 de juny de 1965 es va fer un sorteig davant de notari, que es va celebrar a la sala d’actes de la Delegació comarcal de sindicats. S’havien rebut 753 sol·licituds.

El nou barri, conegut popularment com el Xup, es construí amb un pressupost de 72.343.161 pessetes i quedaria configurat amb diversos blocs de tres plantes d’alçada, més baixos i quatre torres de vuit plantes, amb porteria. La promoció suposava una oferta de 480 pisos i 32 locals comercials. Els pisos s’agrupaven en tres categories, segons la seva superfície i el nombre d’habitacions que tenien, la majoria eren de tres i alguns de quatre. El sorteig reservava unes quotes per a famílies nombroses, excombatents i persones de l’administració i sindicats.

A la meva edat, desconeixia aquestes problemàtiques de la ciutat. Encara no havia complert els vuit anys quan vaig assistir, unes setmanes més tard, a la inauguració d’aquest nou barri que acolliria més de dos mil habitants. L’acte es va celebrar el dia 16 de juliol de 1965, vigília del dia del “Alzamiento Nacional”.

Tenia uns cosins segons, d’edats similars a la meva, la Rosa i l’Enric, que vivien prop de casa. Les finques es comunicaven pels horts del darrere. Aquesta proximitat ens permetria compartir jocs i activitats. La seva mare, Vicenta, cuidava que compartíssim hores d’esbarjo i fèiem algunes sortides junts, fins i tot a la platja. Però, una tarda vam fer una excursió diferent. Es tractava de l’acte de lliurament de claus a les famílies a qui se’ls havia assignat un dels pisos del nou barri.

La jornada estava programada com un acte institucional, amb parlaments de les autoritats i la visita a alguns pisos de mostra. Aquell dia, l’Ajuntament de Manresa va oferir un autobús gratuït als manresans que volguessin conèixer el barri.

Situat a més de dos kilòmetres del nucli urbà el transport sempre ha estat un tema pendent. El servei no està integrat a la xarxa de transport ciutadà. La gratuïtat del viatge, era tot un atractiu per a les famílies de la ciutat que buscaven una tarda diferent. Però, l’autobús no anava ple. Ni per l’anada, ni per la tornada. Penso que pocs manresans es van sentir atrets per la convocatòria, malgrat la presència de les autoritats de l’època, com el Governador Civil, el Bisbe de Vic i l’Alcalde de la ciutat.

Amb els meus cosins vam poder estrenar la zona de jocs infantils, mentre s’escoltava com els adults preparaven l’acte que començaria més tard. La vivència d’aquella jornada, m’oferí un vincle simbòlic amb el barri. Allunyat dels serveis i amb nombrosos dèficits, la lluita reivindicativa realitzada pels seus veïns estava justificada.

Cinquanta anys més tard, dins de les dinàmiques comunitàries pròpies del meu exercici professional a l’administració local, vaig promoure un projecte de memòria històrica participat per persones grans, amb el nom de “Teatre dels records”. Els protagonistes de l’acte de lliurament de claus, s’havien fet grans i, actualment, el barri presenta un percentatge d’envelliment elevat, requerint l’atenció de les polítiques gerontològiques municipals.

La realització del projecte va anar a càrrec de l’artista David Ribera. Primer es va fer a la Balconada i, després al Xup, en col·laboració amb les entitats del territori. Suposava treballar a partir de les vivències que recordaven els participants, quan van arribar al nou barri. La finalitat era preparar una obra de teatre que servís per explicar com va ser la vida en aquell moment inicial del barri: estrenar un pis nou, conèixer els nous veïns, descobrir l’entorn …

A la Balconada, la representació es va poder presentar dins del marc de les festes del barri, encara que finalment va ploure i es va haver d’ajornar uns dies. Al Xup, la iniciativa es va veure frustrada per la vergonya de les persones participants, que van descartar representar l’obra que havien preparat. Sortosament, el responsable del projecte, va decidir registrar un vídeo testimonial i ha quedat com la mostra del treball que havien realitzat.