Quan era petit, als anys seixanta del segle passat, vaig freqüentar un recinte avui desaparegut: el teatre parroquial de la Seu de Manresa. Era un teatre petit però suficient per a la seva modesta funció, perquè tenia una mica de tot: una escenari amb la seva petxina, el seu teló i la seva caixa per penjar-hi llums i decorats (i fins i tot un reòstat per variar la intensitat de la il·luminació), una platea amb files de butaques de fusta, un galliner o amfiteatre de bancs sense respatller, i al mig d’aquest, darrera la barana, una minúscula cabina de projecció. També recordo un piano vertical al peu del prosceni, però no estic segur que fos permanent. L’espai es trobava situat a sota de l’edifici on actualment s’hi troben les oficines de Càritas, a la Baixada de la Seu.
Jo l’havia freqüentat de tres maneres diferents. Com a espectador, sobretot de les pel·lícules aptes que durant un temps s’hi van projectar els diumenges a la tarda; com a cadell de l’Agrupament Escolta Sant Francesc Xavier, que hi havia escenificat alguna funció per als pares; i com a alumne de primària a l’escola parroquial de la Seu, que l’utilitzava per a funcions similars. Entre una cosa i l’altra l’indret se’m va fer familiar i en coneixia els passadissos «secrets», com el que comunicava el galliner amb l’escenari i el que anava a parar al cau dels llobatons, al seu torn comunicat amb la magnífica i desaprofitada sala gòtica.
El públic podia accedir al teatre des d’una petita porta metàl·lica a la Baixada de la Seu; descendint unes escales es trobava primer la porta de l’escenari i, uns graons més avall, l’accés a la platea. Però el passadís continuava fins el carrer Vallfonollosa on s’obria una porta gran de fusta, de punt rodó, l’altre possible accés públic. Recordo haver-lo utilitzat per veure-hi a una representació de teatre d’aficionats (una comèdia anomenada Sorra Baixa, paròdia de la Terra Baixa d’Àngel Guimerà), ja als anys setanta. Des d’aquestes entrades no es podia anar directament al galliner, sinó que calia fer-ho des del cafè parroquial, anomenat Llar de Mossèn Valentí en memòria del rector Valentí Gibert, de qui en Juli Grandia ha parlat en aquest mateix Club del Sinofós. El cafè estava a l’indret de les actuals dependències de Càritas, i s’hi entrava per la mateixa porta.
El recinte teatral ja no existeix. Fa unes dècades, quan ja no tenia cap mena d’activitat, es va fer una divisió horitzontal del volum per aprofitar millor l’espai; la part superior, al mateix nivell que l’antic cafè, va acollir durant un temps els Amics de l’Art Romànic. No sé què s’ha fet de la part inferior, ni si encara hi resten testimonis de l’activitat escènica.
