El petit nucli del PSAN (Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans) es va marcar l’objectiu de créixer per tenir més capacitat de canviar la societat, i va orientar l’expansió tant a Manresa, com al Bages i a les comarques veïnes.

Aviat es va formar un petit nucli a la Gavarresa amb el Ton Cabra i el Damià Francàs a Artés, el Pep Illa a Avinyó, i el Pere Vilar a Santa Maria d’Oló. Un petit nucli que va irradiar i créixer.

Al cap d’un temps, el nucli de la Gavarresa i el seu entorn havia crescut amb persones com el Jesus Vallribera (“Met”), La Dolors Garcia, la Rosa Mª Sanchez, el Josep Paré, el Joan Soler, el Maties Massalles, la Rosa Forcada, …

Els nuclis de Sallent amb el Toni Garcia, incombustible, el Lluís Serra, la Carme Garrido,… i el grup de Sant Vicenç de Castellet amb els germans Joan i Josep Llobet, el Daniel Diaz Esculies, …

El PSAN va participar de forma activa a l’Assemblea Democràtica del Bages i va contribuir a crear assemblees locals. L’Assemblea de Catalunya amb el lema de “Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia” havia anat agafant un paper important a la lluita per la democràcia al nostre país. Va ser un moviment unitari exemplar, que va arribar a tenir molta força. Agrupava partits, sindicats, intel·lectuals,… Un motor del canvi polític a Catalunya. El PSAN a Catalunya, i també al Bages, hi va participar de forma destacada ajudant a creat assemblees democràtiques locals.

El PSAN va ser dels darrers partits a legalitzar. Els partits polítics catalans van ser primer tolerats. I més endavant legalitzats. En aquesta situació de tolerància, es van poder presentar públicament tots els partits a la sala d’actes de la Caixa d’Estalvis de Manresa, al Passeig. Però l’acte del PSAN va ser prohibit. El règim no tolerava un projecte tan desafiant.

També van ser prohibits actes de presentació del PSAN a l’alt Berguedà, amb el títol “Per un futur socialista” i la imatge del plànol dels Països Catalans amb l’estelada. En Miquel Asensio, que era un dels conferenciants es va trobar en l’anècdota d’haver de pujar dos guàrdies civils que tenien el cotxe avariat, des de Berga a Bagà, que justament eren els que anaven a garantir que no es fes l’acte prohibit.

El PSAN estava organitzat en tres fronts : El sindical, el local, que incorporava les lluites veïnals i per democratitzar la vida local i aplicar-hi el projecte d’esquerres. I el tercer era el front cultural.

Jo vaig participar al Comitè Central del PSAN. El lloc habitual de reunió era Vinaròs, al restaurant Casa Nostra, en caps de setmana. Un viatge de dues hores de conversa i tertúlia agradable de baixada. De tornada anàvem més cansats, després de debats de vegades ben teòrics i inútils. Nosaltres érem radicals però assenyats alhora, i de vegades ens miràvem entre els companys del Bages mentre algú feia una intervenció, volent dir: aquest està als núvols. Segurament que llavors hi érem tots als núvols.

Quan he repassat les persones del Bages que assistíem al Comitè Central, m’ha impactat. Quatre ens han deixat : El Ton Cabra, el Miquel Cura, el Miquel Asensio i el Pep Ribas. Un destí que ha segat vides encara joves, amb desig de viure per gaudir-ne amb les famílies i els amics. I per viure amb intensitat les lluites i els canvi polítics del nostre país.

Només dos dels que hi assistíem, tenim la sort de poder viure encara i lluitar, ara des d’Esquerra. El Josep Huguet que també va estar a l’executiva, i jo mateix.

En aquell període el local del PSAN era al carrer del Bisbe, 1, que és com dir a la Plaça Major. Un últim pis més baix de sostre del que seria aconsellable, i que havies d’anar en compte per no topar de cap amb les bigues. Però era cèntric i econòmic.

El que no era econòmica era la quota per militar al partit: 600 pessetes al més, que en aquella època era bastant. La militància tal com veieu també portava sacrifici econòmic.

Per les primeres eleccions a les Corts espanyoles, el juny de 1977, el PSAN i ERC van quedar sense legalitzar. Érem massa trencadors. Va ser un gerro d’aigua freda. Per no quedar-nos plegats de braços en aquella festa democràtica controlada, els del PSAN vàrem donar suport a la candidatura de Lluís Maria Xirinacs per senador. En això vàrem tenir èxit.

El 1978 el PSAN ja era legal. Aquest va ser l’any del debat i aprovació de la Constitució Espanyola. I el PSAN va poder fer el seu primer congrés de forma pública, un cap de setmana a València i el següent a Barcelona, on el manresà Josep Huguet va ser un dels oradors principals.

La transició havia obert llibertats polítiques i personals. Però esperàvem avançar més. La constitució no va recollir una part important dels nostres ideals socials, no reconeixia el dret a l’autodeterminació. Imposava un estat tímidament descentralitzat. Els del PSAN vàrem optar pel NO a la Constitució, en coherència amb la nostra ideologia. Vàrem fer actes i participar en debats defensant la nostra posició.

Ara el temps ens ha donat bona part de raó, i moltes més persones s’han adonat que aquella transició mal feta va mantenir als seu llocs els funcionaris feixistes, conservadors i centralistes. Consagrava la monarquia, la unitat de l’Estat defensada per l’exèrcit, el rebuig a la diversitat, i la defensa dels interessos del nucli conservador que veiem com encara controla l’Estat i que formen els poders econòmic, judicial, funcionarial, mediàtic i polític. En definitiva, la constitució del 1978 ha creat un estat de baixa qualitat democràtica i social que s’ha anat degradant.

L’onze de setembre de 1978, hi va haver segurament l’acte més multitudinari del PSAN al Bages. El teatre del Carlins es va omplir de gom a gom per veure Josep Guia, Lluís Maria Xirinacs, i el diputat basc Ortzi Letamendia. Era un moment vibrant de la transició. Ple d’esperances que en part es van complir, i en part es van esfumar.

En aquell moment, el PSAN tenia una quarantena de militants i simpatitzants: De Manresa podem parlar de Jordi Lleyda, Miquel Cura, Anna Ferran, Joan Baptista Costa, Joan Maria Serra, Josep Emili Puig, Miquel Asensio, Montse Perramon, Jaume Oliveras, Montse Serras, Ramon Espinalt, Joan Gonzalez, Montse Fornells, Jaume Domingo, Josep Huguet, Dolors Estrada, Joan Luque, Lluís Alegre, Albert Biescas, Josep Ribas, Joan Clavé, Carme Fàbregas, Melcior Vila, Ignasi Puig, Domènec Soldevila, Ignasi Perramon, …

De comarca, hi havia Joan i Josep Llobet i Dani Diaz de Sant Vicenç de Castellet. Manel Vilajosana de Súria. Toni Garcia, Lluís Serra i Carme Garrido de Sallent. Francesc Gannau i Robert Ara, de Sant Fruitós de Bages. Toni Planas de Santpedor. Josep Illa i tres més d’Avinyó, el Pere Vilar d’Oló, i el nucli d’Artés relacionat abans.

Va ser una etapa molt intensa, amb una gran activitat política, plena d’expectatives i amb passos endavant importants, però amb salvaguardes pel poder econòmic i polític central. Al cap de 43 anys, comprovem que allò de “lo dejo atado y bien atado” que va dir el vell dictador, és encara més cert del que pensàvem.

A nivell dels Països Catalans, el PSAN va ser una escola de militants polítics que després han tingut responsabilitats i lideratge en partits com Nacionalistes d’Esquerra, ERC, ICV, PSC, i en institucions, tant als ajuntaments com al Parlament de Catalunya, la Generalitat de Catalunya o el Congrés de Diputats.