Exercir de periodista m’ha acostumat a veure el meu nom en lletra impresa, però de fet m’hi havia estrenat força abans: va ser quan tenia cinc anys, a la secció de successos. Res important, una menudalla, però llavors tampoc no hi havia gaires notícies per omplir les pàgines del «Manresa» (trisetmanal amb el jou i les fletxes a la capçalera), sobretot si pensem en les que no es podien publicar en ple franquisme. De manera que s’aprofitaven les petiteses.

Ho recordo com si fos avui. Va ser al menjador de casa, que era a la part del darrera de la perruqueria Mary, regentada per la meva mare al carrer Sobrerroca número 10 (en la numeració antiga). Jugava tot sol a retallar papers amb unes tisores de costura, i vaig tenir el mal cap de deixar-les a la cadira, al meu costat. I me’n vaig oblidar. Al cap d’una estona vaig decidir baixar (als cinc anys un no s’aixeca de les cadires normals, sinó que en baixa), i les tisores mig obertes van fer la seva feina. El cert és que no vaig notar dolor, sinó una mullena a la part de darrera de la cuixa, i en passar-hi la mà va quedar xopa de sang. Llavors em vaig posar a plorar i vaig entrar a la perruqueria, on les clientes van quedar ben esparverades pel regalim vermell que s’escolava per la cama avall i tacava el terra.

La mare em va embolicar la ferida amb tovalloles i em va dur a coll fins al dispensari instal·lat als baixos de l’Ajuntament, on em van fer una cura ràpida: neteja, una desinfecció que em va coure de mala manera, i tancar la ferida amb cinc grapes. Els punts de sutura eren per als cirurgians de l’hospital, al dispensari tancaven les ferides com aquella amb una mena de grapadora. Les urpes d’acer em van fer més mal que la ferida pròpiament dita, i també me’n va fer l’operació de retirar-les al cap d’uns dies, quan la carn i la pell ja s’havien ajuntat.

Tot plegat, ben poca cosa, però aquell episodi va aparèixer a la següent edició del «Manresa», on s’informava que aquest servidor, de cinc anys d’edat, havia estat atès al dispensari municipal d’una ferida causada per un accident domèstic. Així vaig entrar per primera vegada a les hemeroteques.

Al cap d’un any, més o menys, em vaig fer un trau al front en baixar massa de pressa pel carrer Serarols, de lloses irregulars, i quan entrava al mateix dispensari jo anava dient: «grapes no, poseu-me punts!» Ni cas. Grapadora i a córrer.