Vist on estem 42 anys després d’aquell 23F del 1981, tinc motius per témer una altra situació de neguit com la viscuda aquella tarda, quan estava escoltant la ràdio prenent notes per a la crònica del debat al Congrés de Diputats en què s’havia de votar Leopoldo Calvo Sotelo com a nou president del govern en substitució d’Adolfo Suárez, destronat políticament pels poders fàctics que controlaven el traspàs de la dictadura franquista a l’enganyifa borbònica.
L’endemà del cap de setmana de les festes de la Llum, a quarts de sis de la tarda, mentalment li donava la raó al meu pare quan em qüestionava que això del periodisme fos bo per la salut, atesa la manca d’horaris normals, família desatesa, sempre patint per l’última hora, intranquil·litat constant, ser objecte de crítiques avui per part dels uns i demà pels altres, etc. De fet, a aquelles hores, empassar-me la tabarra del relat radiofònic no era el més apassionant que havia somiat el dia que vaig fer l’opció professional… fins que la veu reposada del locutor va tremolar i abaixar el to per anunciar la irrupció de guàrdies civils armats a l’hemicicle. Els auriculars em van caure amb l’esgarip que vaig fer per cridar alguna cosa semblant a “assalten el Congrés!”, mentre retopava a la sala de Redacció el crit de Tejero, “todo el mundo al suelo!!!”, una inquietant ràfega de trets i un tabernari “se sienten, coño!!!”. Manoi, quin esglai, encara, ara!
Amb el volum a tota potència, escoltàvem la narració temorosa: “un teniente coronel se dirige hacia la presidencia y encañona con una pistola al presidente del Congreso… hemos de parar porque nos están apuntando a nosotros…” enllestia el periodista amenaçat, mentre jo anava prenent nota que s’escoltaven veus que ordenaven “desenchufa eso, no intentes enfocar la cámara, que te mato!”
A partir d’aquell moment el diari es va revolucionar. Madrid a banda, també ens calia saber què passava a Manresa i a la resta del territori regiosetenc. Mobilització d’efectius periodístics: un redactor i un fotògraf a l’ambulatori (que encara no era CAP Bages) davant la comissaria de Policia; una altra parella a la carretera de Cardona per controlar si hi havia moviment a la caserna de la Guàrdia Civil, aleshores la totpoderosa 412 Comandancia, capitanejada del tinent coronel Rafael Navarro Chica; del que passava a l’Ajuntament se n’encarregava un tot terreny com Xavier Domènech (ell ho ha explicat molt bé, amb anècdotes incloses, al seu “Jo hi era”, i Ignasi Perramon ho confirma en el seu article recordatori, també a www.memoria.cat). Els corresponsals de comarques feien el que els tocava: estar a l’aguait i comunicar-ho ràpid, tot i les limitacions tècniques d’aleshores (penso què no hauríem fet amb l’actual tecnologia digital que permet passar fotos, vídeos, entrevistes en directe!).
La vetlla al carrer confirmava l’impacte emocional en la ciutadania, amb una paralització parcial de l’activitat habitual. Al diari s’intentava viure amb calma la situació, fins que algú va preguntar per si s’havien vist moviments estranys en sectors de l’extrema dreta local (Utgés i Bosch no es van deixar veure). Immediatament vam decidir tancar la porta d’accés al diari, sempre oberta, i amb les taules de Redacció d’esquena a l’entrada, perquè vam pensar com de confiats havíem estat fins aleshores, amb tot el que estava passant i les ganes que ens tenien alguns, als quals no els hauríem pas vist entrar. Vam decidir no esperar esdeveniments: calia saber on es posicionaven les “forces vives”. La primera trucada que vaig fer va ser a Navarro Chica: “Mi teniente coronel, ¿a qué nos atenemos?”, vaig fer amb un to condicionat pel moment i el personatge, al capdavall, col·lega del pinxo que en aquells moments tenia segrestat el Congrés de Diputats (per cert, Tejero havia estat tres anys a la Comandància de Manresa, quan va ascendir a tinent, el 1955) . Silenci breu, calculat… i un advertiment en tota la regla: “Nada, nada, Mazcuñán. Ustedes sigan como hasta ahora… y a ser possible, un poquito mejor!”. Glups! Segon esgarip de la tarda, m’alço i em poso ferm sense picar de talons ni dir “sus órdenes” ni recordo què (i ja m’enteneu), però era evident que l’avís tenia segones i terceres intencions. “Mejor” per a qui? Per què? Com? No vaig haver de fer cap esforç per reviure la situació viscuda mesos enrere (just el novembre) quan vam tenir molt protagonisme informatiu arran de l’intent d’assalt d’ETA a la caserna de Berga. Fidels a la norma de la casa, vam fer un seguiment exhaustiu, rigorós i competitiu del fet noticiable que va atraure l’atenció de tots els mitjans de comunicació estatals. La proximitat ens permetia estar al cas de l’evolució dels esdeveniments, amb l’afegitó que, sense motiu ni proves objectives, ens vam convertir en sospitosos de vés a saber què, perquè un accionista destacat del diari va resultar ser un dels membres de suport local a l’escamot etarra, que es va fer escàpol i amagar com la resta. Mentre la Guàrdia Civil empaitava els fugitius, un periodista basc (jo diria que del desaparegut diari Egin) ens va demanar instal·lar-se a la nostra Redacció per poder seguir en directe i transmetre les notícies de la recerca policial, a la qual cosa vam accedir sense més problemes que el convenciment intranquil que deuríem tenir els telèfons controlats durant un temps. Just fins que van detenir els assaltants a Fals i a Sant Joan, després de quedar-se sense esma ni aliments, tants dies amagats. El col·lega basc va tornar a casa i mai no en vam saber res més. El que escoltaven no ho sé.
En tot cas, superat el calfred de l’advertiment precís i el record de les sospites que desvetllàvem, vam engegar el procés de confecció del diari de l’endemà, amb les limitacions tècniques en la capacitat de producció i la inflexibilitat en l’hora de tancament de l’edició (excepcionalíssimament, dos quarts de 3 de la matinada).
Ens va costar posar-nos d’acord en el titular. Recordo discussions enceses a favor de parlar de cop d’estat controlat, o de seguir el relat oficial que afavoriria el definitiu “La intentona, controlada”, amb què vam obrir portada l’endemà. Segur que ens va influir l’explicació del “tranquil, Jordi, tranquil”, en el missatge del President Pujol al país, i l’aparició reial (fins més enllà de passada la mitja nit), que decidia la marxa enrere dels militars colpistes. També hi va ajudar el posicionament contundent dels mitjans de comunicació en defensa de la democràcia, que van fer pinya a l’hora de redactar els titulars i els editorials periodístics d’aquella data històrica. Després van venir els efectes col·laterals que cadascú és ben lliure de valorar i considerar actualitzats, o no.
Jo diria que nosaltres vam continuar com fins aleshores, i no pas “un poquito mejor”. Com sempre, vaja.
Gonçal Mazcuñán i Boix
Periodista
