L’any 1979, mentre estàvem redactant la revisió del Pla General de Manresa, la conselleria d’Urbanisme i Obres Públiques de la Generalitat provisional, presidida per Lluís Armet, va desplegar una acció generalitzada de planejament urbanístic. Es va iniciar planejament a 386 municipis de Catalunya, atès que només 55 tenien o estaven a punt de tenir un planejament mínimament solvent. La iniciativa de començar la revisió del planejament va iniciar-se al mateix temps a ciutats com Tarragona, Terrassa, Igualada, Girona, Torelló i Manresa.
En aquest context es va iniciar el planejament de la Rodalia de Manresa. Enteníem per Rodalia de Manresa els municipis de Sant Joan de Vilatorrada, Sant Fruitós de Bages, Santpedor, Navarcles i el Pont de Vilomara i Rocafort. Més tard vàrem fer també la revisió del planejament de Sallent i Balsareny.
Aquest planejament va tenir el tractament d’àmbit supramunicipal, fins a l’Avenç de Pla, però posteriorment es van tramitar els plans municipals per separat seguint les diferents directrius i ritmes que marcava cada consistori. L’objectiu comú era intentar corregir la desfeta urbanística produïda pels creixements urbans dispersos dels anys 60 i 70, millorar la dotació d’infraestructures, d’equipaments i d’espais verds, i ajustar les noves normatives reguladores (Llei del Sòl, de 1975) a les característiques històriques i urbanístiques dels diferents territoris i paisatges.
L’equip que va treballar en el planejament de la Rodalia de Manresa era coordinat i dirigit per Francesc Mestres Angla (el Quico) i en formàvem part: Ricard Fayos, Pere Giol i Juan Galimany i jo mateixa, Josefina Recasens. Varen col·laborar en l’estudi del territori Teresa Franquesa, Albert Pérez Bastardas i Pere Martínez; Marta Giró va ser l’assessora jurídica. I completaven l’equip: Mercè Brunet, Jordi Mestres, Joan Sabaté, Josep Sorinas, Roser Esquius, Trinitat Sobrevals i Marta Torra, que van fer la recollida de dades, delineació, composició gràfica, mecanografiat i correcció lingüística.
Abordar el planejament urbanístic de forma supramunicipal va despertar certs recels en cada municipi. Sense un organisme de gestió global s’havien d’anar interpretant i gestionant fraccionadament les propostes per a cada municipi; en els incipients ajuntaments democràtics els interlocutors eren molts, i el tarannà i les diferents pràctiques establertes en cada municipi feien resistència a qualsevol coordinació que suposés perdre el protagonisme i el poder de decisió. L’equip va haver de treballar de forma molt coordinada però dividint-se la feina de caràcter municipal per poder respondre més d’aprop a les demandes dels diferents consistoris. Abordar de forma supramunicipal el planejament del territori era ben nou, i el recel cap al protagonisme que podia exercir la capitalitat de Manresa era evident. Hi havia molts temes que demanaven un treball coordinat. Exemples clars n’eren les grans infraestructures com l’autopista Terrassa-Sant Fruitós o la previsió de sòl industrial programat existent, que era excessiu: 668 hectàrees de les quals només n’hi havia 112 d’ocupades.
Les bases que inspiraven la feina eren comunes als cinc municipis: les reduccions en els dimensionats generals del sòl urbà, l’augment de les reserves de sòl públic, el dimensionat del sòl industrial, la conservació dels ecosistemes i del paisatge, o la preservació del patrimoni historicoartístic. Qualsevol proposta era vista com una imposició tècnica, de manera que va caldre molt esforç i molta pedagogia per part de l‘incansable Quico i de tot l’equip per argumentar davant d’alcaldes, regidors, propietaris, etc. i per negociar solucions. D’entrada, el nou planejament s’interpretava més com un conjunt de normes de prohibició que com una guia d’actuació.
L’equip estava decidit a fer entendre que una visió de conjunt del territori era la millor manera de gestionar-lo, i així repetíem amb insistència que el territori només s’explica quan totes les peces es troben: els rius, les carreteres, o els boscos no comencen i acaben en un municipi. Per això es va endegar primer una fase de recollida d’informació exhaustiva, que completava la que ja s’havia fet per a la revisió del Pla General de Manresa, i que va dividir-se en sis apartats: el territori, el planejament i les infraestructures, la població, les activitats econòmiques, els equipaments públics i les hisendes municipals. Partint de l’estudi i anàlisi de la informació va redactar-se l’Avenç de Planejament que va fixar les bases per a la posterior redacció de les figures de planejament de cada municipi.
Podem constatar que es va treballar profundament en la creació i actualització de la cartografia. Es va desplegar una tasca molt important per conèixer bé la situació del territori en aquell moment, tant en els aspectes geològics i geotècnics en els quals va col·laborar Pere Martínez, com en l’anàlisi exhaustiva de l’espai natural, la vegetació, etc. feta pels biòlegs Teresa Franquesa i Albert Pérez Bastardas. El Quico sempre va tenir clar que calia buscar persones del territori o que hi estessin estretament vinculades com era el cas del Pere Martínez i la Teresa Franquesa.
Per altra banda, primer es va fer un treball sobre fotografia aèria i després es comprovava amb treball de camp per conèixer tant els nuclis urbans i les activitats agrícoles com altres activitats emplaçades en terrenys agrícoles. Amb el “dos cavalls” del Quico o del Ricard Fayos vàrem fer molts quilòmetres recorrent carreteres i camins tot fent inventari del que vèiem.
Respecte de la superfície residencial i industrial ocupada, aquesta era molt inferior a la reserva feta en els diferents planejaments. Tots els municipis tenien plans generals però només Sant Joan de Vilatorrada havia començat a actualitzar-lo en funció de la nova Llei del Sòl, i Navarcles tenia Normes Subsidiàries. En tots els casos hi havia hagut poc control dels processos d’urbanització, parcel·lació i edificació, i, per tant, ens trobàvem davant d’una gran dispersió de les edificacions existents i de l’impacte que això suposava en el territori.
A més, existien quatre plans parcials residencials aprovats definitivament: La Rosaleda, Pineda de Bages, Vista Alegre de les Brucardes i el Mirador de Montserrat amb nivells d’execució desiguals. I també existien cinc plans parcials industrials, dos del quals no estaven aprovats definitivament i que eren els més desenvolupats: El Pla dels Vinyats i Sant Isidre I.
També existien situacions de fet que es trobaven al marge del planejament i que calia reconduir. El cas més clar era la zona industrial prop de Santa Anna de Claret. Un altre cas era a Navarcles, on un promotor forani va parcel·lar i urbanitzar sense criteris previs d’ordenació global, actuant per trams. Així, Navarcles es va anar especialitzant en habitatge unifamiliar.
Al Pont de Vilomara hi havia engegades dues operacions de gran superfície: River Park de 150 i 132 hectàrees, respectivament. Ambdues eren clarament de segona residència, al mig del bosc, i amb una propietat molt fragmentada. Més de la meitat de les parcel·les ja havien estat venudes però sense cap nivell d’urbanització realitzat i amb poques possibilitats que els costos fossin assumits pels compradors, majoritàriament procedents del que llavors s’anomenava el cinturó industrial de Barcelona. Dotar-los d’infraestructures significava una càrrega que no era assumible per un ajuntament petit com el del Pont de Vilomara.
El nivell de creixement de la població de Navarcles, Santpedor i Sant Fruitós de Bages havia sigut més o menys igual fins el 1975; en canvi, Sant Joan de Vilatorrada va créixer entre els anys 60 i 70 gairebé fins a doblar la població. A partir del 1975 els tres primers municipis es van nodrir de població provinent d’altres indrets propers com Manresa, cosa que va forçar l’oferta d’habitatges unifamiliars de primera i de segona residència.
En aquell moment, l’any 1980, el 70% de la població activa era industrial, i d’aquest 70% la meitat era ocupada a la indústria tèxtil, i el 20% al sector serveis. Les poblacions on el sector primari encara era important eren Sant Fruitós de Bages i el Pont de Vilomara i Rocafort.
Respecte dels equipaments públics, es va fer un inventari diferenciant els equipaments municipals dels supramunicipals. En tots els casos el criteri per agrupar-los i posteriorment programar els que eren necessaris partia de la consideració de les persones a qui anava dirigit el servei.
Així vàrem establir sis grups de serveis segons si anaven dirigits a infants i joves, a les persones grans, als malalts i a la profilaxi de les malalties, al lleure, la cultura i la relació social, a l’esport i les activitats a l’aire lliure, i a l’intercanvi (mercats). Els dèficits observats en aquell moment eren sobretot en escoles bressol, que eren gairebé inexistents – Sant Joan de Vilatorrada i Navarcles comptaven amb una reserva de sòl- i en centres de salut o dispensaris necessaris en tots els municipis i que ja estaven previstos en el Mapa Sanitari de Catalunya elaborat en aquell moment per la Conselleria de Salut de la Generalitat de Catalunya. Respecte dels serveis destinats a l’esport, en tots els municipis se superaven els estàndards de previsió.
Pel que fa als pressupostos municipals, es constatava la poca capacitat inversora de les hisendes municipals de poblacions inferiors a 10.000 habitants i que tenien unes necessitats de serveis creixents. La superació dels dèficits només es podia veure compensada si s’incrementaven els ingressos municipals, la qual cosa només era possible amb noves disposicions que incrementessin la participació dels ciutadans. En tots els ajuntaments, entre el 1979 i el 1980, el pressupost es va incrementar considerablement.
Quant a les ordenances fiscals, no s’havien revisat durant els últims tres anys, atès que s’havia anunciat l’anticipació de les eleccions municipals. Per tant, els nous consistoris van veure la necessitat immediata de revisar-les. El Pont de Vilomara, per exemple, en va crear 11 de noves, i en va modificar 12 de les 18 existents, perquè les que havien anat apareixent com a possibles no s’havien aplicat. I la resta de municipis van revisar o afegir també moltes taxes com la de recollida d’escombraries, ocupació de la via pública, clavegueram, etc. Era clar que calia anar augmentant les taxes per aconseguir cobrir el cost dels serveis prestats.
Els documents de l’Avenç de Planejament van constituir una vertadera recerca en tots els aspectes; en l’àmbit territorial es va fer palesa la unitat funcional que representaven Manresa i la seva Rodalia; es reconeixia que potser municipis com Callús o Sant Salvador de Guardiola podien haver-s’hi inclòs. Es constatava que moltes de les implantacions industrials o residencials recents estaven vinculades a Manresa però se situaven a la Rodalia buscant una major accessibilitat, menys congestió, més bons preus del sòl, un nou concepte de qualitat de vida (habitatges unifamiliars per exemple), etc. També es feia evident que el conreu de secà ocupava la major part del territori agrícola i que el regadiu quedava situat a costat dels rius i de la Sèquia. També era incipient la desforestació d’algunes zones boscoses per situar-hi urbanitzacions de segona residència. El cas més clar era River Park, al Pont de Vilomara. També calia reordenar els abocadors que cada municipi tenia amb la possibilitat de centralitzar-los en un abocador comarcal. I també era clar que calia una ferma coordinació per a depuració i el subministrament de l’aigua, que la majoria rebia de la Sèquia de Manresa, així com una gestió conjunta per harmonitzar el pas de les línies de transport elèctric, ferrocarril i els nous eixos viaris.
Darrera de cada pas, de cada decisió, de cada discussió hi havia una tasca de recerca que volia plasmar en la proposta els avenços, els estudis i les propostes que a moltes ciutats d’Europa s’havien utilitzat ja llavors. Recordo el Quico Mestres i el Ricard Fayos comentant i apostant per una estructura general que donés continuïtat i sentit global al conjunt de carrers, avingudes, places, equipaments i espais públics. El territori, deien, i ho repetien als consistoris on sovint teníem trobades, no el podem interpretar com una suma de parts independents sinó com un conjunt de sistemes interrelacionats, com una organització on cada una de les parts hi té un paper.
També tenien molt de respecte pels cascs antics, pel seu valor historicoartístic i per la reutilització del patrimoni edificat per a usos alternatius. Una filosofia que bevia de l’”urbanisme d’austeritat” italià dels anys 70 que els urbanistes d’aquell moment defensaven, segons la qual les ciutats no podien créixer gaire més sinó que calia transformar-les interiorment.
També recordo la creativitat i la innovació de l’equip d’arquitectes i les hores de dibuix sobre el plànol, de discussió de com encaixar les noves peces i la seva relació amb les existents, combinant la tècnica de zonificació amb l’urbanisme dibuixat. I posteriorment anant sobre el terreny a veure com podria encaixar, fotografiant, refent, reencaixant i dedicant totes les energies a unes propostes en les quals creien.
Després de l’Avenç de Pla es va treballar separadament en cada municipi per poder concretar i resoldre les diferents problemàtiques evidenciades. El camí no va ser fàcil en cap cas, ja que ens trobàvem amb una composició dels consistoris nova, fruit de les primeres eleccions democràtiques, amb poca cultura de negociació i pacte polític. A més, hi havia molts partits representats al ple i a les comissions com la d’urbanisme. L’equip, i especialment el Quico, vàrem dedicar molt temps a reunions dirigides als polítics de tots els partits per convèncer-los de la bonesa de les decisions que es volien prendre. Va caldre molta pedagogia per canviar el discurs après fins aleshores segons el qual l’alcalde podia fer i desfer a voluntat si aconseguia l’aprovació de l’arquitecte municipal en el cas que en tinguessin; que els grans propietaris podien dir el què volien, etc. Vàrem fer possible que en l’escenari de futur dels diferents municipis comencessin a tenir veu els ciutadans, però va significar un desgast considerable per a tots; per a l’equip però també per a aquells regidors i regidores compromesos amb una part de la ciutadania que els havia votat amb una voluntat de canvi, i que volien fer-ho evident.
El Pla General de Sant Joan de Vilatorrada es va aprovar al 1982, els Plans Generals de Santpedor, Sant Fruitós de Bages i el Pont de Vilomara i Rocafort es van aprovar l’any 1984, i les Normes Subsidiàries de Navarcles el 1985.
La voluntat que Manresa exercís la capitalitat, entesa com un pol on es concentressin els serveis especialitzats i a l’hora es generessin iniciatives de promoció del territori en el seu conjunt era una aposta en totes les capitals de comarca. Es va evidenciar una nova manera d’abordar la problemàtica urbanística per uns professionals de l’urbanisme que no tenien models ni precedents però que van obrir un camí. A partir de la creació del Consells Comarcals el 1987 es van aprofitar algunes propostes al Bages per engegar iniciatives conjuntes: l’abocador comarcal, la gestió de l’aigua, etc. No obstant això, queda encara la tasca de saber llegir l’espai públic com un suport físic on s’expressa la qualitat de vida al servei de tothom, així com saber considerar el territori globalment des de la perspectiva local per fer de les ciutats i pobles vertaderes eines de canvi per a un model de vida més sotenible.
