El Pla urbanístic que tenia la Manresa que va créixer fort els anys 60 i 70 era desastrós. Contemplava carrers estrets, voreres estretes, poques zones verdes, pocs equipaments públics. En definitiva, creava una ciutat de mala qualitat i posava la catifa vermella per l’especulació.

Així, i seguint el pla de 1964, en van resultar creixements molt densos. Com a exemple, els barris de la Sagrada Família o de la plaça de Catalunya.

Érem a l’any 1977, en plena transició. S’havien celebrat les primeres eleccions generals a l’Estat Espanyol, però no s’havien fet encara eleccions municipals democràtiques. Encara es van fer esperar dos anys.

La primavera de 1977, partits, entitats i associacions de Manresa havíem consensuat un Memorial Ciutadà amb un conjunt de reivindicacions i propostes que varem fer arribar a l’Ajuntament. Un dels temes més importants era la urgència de redactar un nou pla urbanístic.

A l’estiu del 1977 es va crear la Comissió de Política Municipal. Estava formada per representants dels partits polítics democràtics presents a Manresa, a partir de la legitimitat que donaven els resultats de les eleccions generals i de la implantació a la ciutat. La Comissió es va crear per pressionar l’ajuntament franquista per aprovar les propostes que els fèiem des dels partits democràtics, en temes tan diversos com la salvaguarda del patrimoni, el suport a l’Amnistia i a l’Estatut, al canvi de noms dels carrers, la retolació en català, la millora dels serveis públics … Jo hi vaig ser representant el PSAN (Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans).

De la pressió dels partits de la Comissió de Política Municipal en van sortir alguns resultats importants, sobretot en el camp de l’urbanisme. El principal va ser iniciar la redacció del Pla General d’Ordenació.

L’alcalde Ramon Roqueta aquí va ser valent i va fer-nos cas i va decidir començar la redacció del Pla General amb la col·laboració del ”Instituto Provincial de Urbanismo” (IPUR) de la Diputació de Barcelona. L’actuació del seu director, el Sr. Escudero, va ser fonamental i va aportar una seguretat i expertesa decisius. L’IPUR va fer el diagnòstic previ al Pla.

L’Ajuntament, l’abril de 1978, va contractar l’equip tècnic proposat pels partits, que tenia una altra mirada sobre la ciutat i la societat. Va ser format inicialment pels arquitectes Quico Mestres i Ton Baraut, i més endavant s’hi van afegir els arquitectes Jaume Espinal i Ricard Fayos, l’enginyer Josep Centelles i l’economista Josefina Recasens. Durant els treballs per l’aprovació inicial, el Pla va comptar amb la participació de l’arquitecte i urbanista Lluís Cantallops.

Però com que la redacció i aprovació d’un pla urbanístic és un procediment que dura pel cap baix dos o tres anys, calia evitar operacions urbanístiques sobre espais o edificis que volíem preservar. Per això, i com a pas previ a fer el Pla General, els partits vàrem pressionar perquè es suspenguessin temporalment les llicències en una colla de punts calents (Casino, Casa Lluvià, Passeig del Riu, …) on prevèiem operacions especulatives per edificar aprofitant la desprotecció del patrimoni monumental i en espais que eren reivindicats com a zona verda o equipament.

L’alcalde Roqueta, tot i fer-se pregar, ho va veure clar i el març de 1978 es va aprovar la suspensió de llicències que va trepitjar ulls de poll a alguns promotors que ja havien fet a corre cuita projectes per edificar en alguns d’aquells punts sensibles. Aquesta suspensió de llicències va ser rebuda amb disgust pels sectors més conservadors de la ciutat, entre d’altres, els constructors i bona part dels regidors nomenats a dit, alguns dels quals hi van votar en contra, en una votació que va ser secreta.

El Pla va avançar amb diferents actors. De la part tècnica, ja he parlat de l’equip. En la part política, la Comissió de Política Municipal i el govern municipal del Sr. Roqueta. I a partir de 1979, l’Ajuntament democràtic.

I encara cal parlar de la Comissió Consultiva del Pla General on participaven representants de les entitats manresanes. Hi havia persones que defensaven interessos privats i que recelaven del Pla, com ara els constructors o la Cambra de la Propietat. Però també hi havia representants dels partits i de les entitats veïnals i professionals. En realitat va servir per anar informant dels criteris i objectius amb que s’avançava, i per involucrar i neutralitzar els que tenien les posicions clarament contràries al Pla, que van preferir ser-hi per saber el que s’estava coent. Fora haurien estat més perillosos. No cal dir que la comissió Consultiva va ser com una cuirassa i mai va veure ni poder influir en les línies que es traçaven al mapa.

Un Pla General tenia una colla d’etapes abans de veure de llum de forma definitiva. Començava per la diagnosi. Tot seguit venia l’avanç de planejament que marcava les directrius sense entrar en el detall i que es va aprovar el novembre de 1978. I després ja venia l’aprovació inicial, que ja incorporava el pla complert i detallat, amb els seus plànols i normatives. L’aprovació inicial ja la vàrem fer l’Ajuntament democràtic, el 15 de maig de 1979, pocs dies després de prendre possessió. Joan Cornet n’era l’alcalde i Ramon Puig el regidor d’Urbanisme.

Es va fer una campanya molt potent per explicar el Pla General a tota la ciutadania. Es van fer sessions informatives a tots els barris de Manresa, i d’altres presentacions sectorials. Es va passar una síntesi del Pla a totes les bústies, en un document que adjunto a aquest article. I es va editar un cartell amb un dibuix preciós del Miquel Esparbé, que és una de les imatges que també acompanyen aquest article.

El Pla era un gran pas endavant pel futur de la ciutat i recollia les aspiracions dels barris. Contenia però algunes mesures agosarades i polèmiques. La més contundent, que jo recordi, era l’eixamplament dels carrers de Sant Benet i el tram estret del carrer Nou de Santa Clara per connectar amb un vial ample, el que ara és l’avinguda de Francesc Macià amb Sant Joan de Déu. Això implicava ensorrar les cases d’un costat de cada carrer. La revolta dels veïns afectats va ser notable. Encara recordo la tempestuosa sessió informativa al barri de les Escodines.

Aquesta afectació ja no es va incloure a l’aprovació definitiva. D’altres es van mantenir. El paper ho aguanta tot, però sovint la realitat s’acaba imposant .

Es van rebre centenars d’instàncies referents al Pla. Algunes per expressar disconformitat, i d’altres per proposar millores. Es va respondre a cadascuna, es van fer canvis al Pla, es van anar cobrint tràmits. Es va fer una nova exposició pública el maig de 1980, fins que va ser aprovat definitivament per la Generalitat el maig de 1981, al cap de dos anys de l’aprovació inicial.

Aquest Pla General redactat a cavall entre el franquisme i la democràcia va ser un pas important per Manresa. Era un canvi radical en el disseny i la gestió urbanística de la ciutat, que es posava al servei de la ciutadania. Marcava les normes de joc pel creixement i la renovació interior de Manresa. Protegia els edificis d’interès històric i artístic i també el medi natural i els espais agrícoles. Feia una aposta per la qualitat urbana, i reservava espais pels equipaments públics escolars, sanitaris, esportius, culturals …

El Pla concretava com una part important de les plusvàlues que obtenien el propietaris dels terrenys dels nous creixements de la ciutat servirien per aconseguir zones verdes i equipaments per tots. En definitiva, una ciutat més humana i de més qualitat.

Vaig estar molt satisfet de l’aprovació d’aquest Pla General. M’hi havia implicat molt i l’esperava des de feia anys.

Vull acabar recordant tant la persona com la feina de l’arquitecte Quico Mestres, bon amic, que ens va deixar fa uns anys, i que va ser decisiu en aquesta i en etapes posteriors de la transformació urbanística de Manresa.

Per saber més de l’evolució del planejament urbanística de Manresa fins a l’any 2000, podeu consultar https://www.manresa.cat/web/menu/3758-planejament-historic