a) La matriu humana i cristiana
Mossèn Josep Junyent i Rafart (1930-1993)[1] va néixer al n. 21 de la plaça Major de Vic. El seu pare, Paulí Junyent i Subirà, era adroguer; tenien la botiga als baixos de la casa de propietat, on vivia amb la seva família. La botiga, tenia dues entrades, la principal de la Plaça i la del darrere que donava a la Rambla del Carme. A la part del davant, hi tenien perfumeria i sabons; i a l’altra, productes industrials per a l’agricultura i la ramaderia; igualment, oferien un servei per adobar els camps o ensulfatar i tractar arbres, vinyes i allò que calgués.
L’avi Paulí, com l’hi deien els seus nets, era un home curiós, com retallat d’un retrat d’una altra època, en el sentit positiu. Més aviat baixet, elegant i sempre amb la seva corbata de llacet o corbatí. Era molt casolà, tanmateix la drogueria era la seva vida. A l’estiu, si anava a veure la família, els diumenges o algun altre dia, a la finca de Taradell on estiuejaven, hi arribava amb taxi i tornava sempre a casa, mai s’hi havia quedat a dormir.
Imaginem-nos un home, perseverant en el negoci familiar i que la continuació d’aquest era quelcom vital per a ell. L’hereu, en Josep, aquell en qui havia posat la confiança, l’hi planteja que vol fer-se capellà. Evidentment, l’home transigirà, de bon o de mal grat. I així va ser, l’hereu de cal Junyent entrarà al seminari de Vic. Tot va seguir la seva marxa, i naturalment, el segon xicot, en Miquel, “Quel” per la família, esdevindrà un aprenent d’adroguer a marxes forçades, de tal manera que el pare n’està més que content. Però, vet aquí que un bon dia, el jove continuador del negoci li diu que es vol fer frare caputxí. La il·lusió del pare trontolla, no obstant això, l’home, intel·ligent, li fa el següent tracte: “d’acord, però aparquem-ho i després del servei militar en tornem a parlar”. I així la cosa va quedar. El jove, cada dia més treballador i responsable, es va convertir en l’ànima de la drogueria. El temps passà de pressa, com sempre, i quan aquell jove, fet un home, torna de la “mili”, ja hi tornem a ser: “pare, recordeu-vos que vam quedar que en tornaríem a parlar, doncs ho tinc ben clar, vull fer-me frare”. És clar, quin remei li va tocar al senyor Paulí. I en “Quel” va ingressar al convent de formació que els caputxins tenien a Olot.
Al bon home li quedaven dues filles, la Maria i la Roser; tanmateix, les dones en aquells anys, no comptaven per tirar endavant un negoci, i molt menys d’adroguer. Què fa el pare del mossèn, doncs dona ales a un xicot que havia entrat d’aprenent a la drogueria i que, segons deien, valia molt. A en Xavier, que així es deia i es diu aquesta persona, li dona unes quantes accions de l’empresa i un pis per viure a la seva casa i, d’alguna manera, el converteix en l’esperança de futur del seu estimat negoci.
El germà del senyor Paulí i, per tant oncle del mossèn, era el Dr. Eduard Junyent i Subirà (1901-1978)[2], sacerdot, historiador i arqueòleg. El Dr. Junyent, fou una eminència vigatana, però també nacional. Va iniciar-se al costat de Mossèn Josep Gudiol i Cunill (1872-1931)[3], al qual va succeir a la seva mort, com a conservador del Museu Episcopal i com a canonge arxiver de la catedral de Vic. Va anar a estudiar a la Pontificio Instituto di Archeologia Cristiana de Roma (1926-1930). I hi tornà a l’esclatar la guerra civil[4], on obté la càtedra d’arquitectura cristiana de l’Instituto di Archeologia Cristiana (1936-1944). A partir del 1963 forma part de l’Acadèmia de Bones Lletres. I, l’any de la seva mort, és nomenat doctor honoris causa de la Facultat de Teologia de Catalunya.
Vivia en un pis de la casa dels Junyent. Una vegada, a Manresa, es van celebrar unes jornades sobre l’edat mitjana a Catalunya, i el Dr. Junyent va fer-hi una conferència. Devia ser la darrera vegada que sortia de Vic; es trobava ja molt justet de salut. El recordo talment com una caricatura que caminava: una mica corbat de l’esquena, ensotanat i amb un nas imponent, que arribava a tot arreu abans que ell. Tanmateix, fou un dels savis que ha donat al país la ciutat de Vic. Les seves despulles, en motiu del centenari del seu naixement, van ser traslladades al claustre[5] de la Catedral de Sant Pere Apòstol, on al centre hi ha la tomba de Jaume Balmes i Urpià (1810-1848) i a l’entorn, sota les voltes, altres prohoms de la ciutat. Aquest dia assenyalat, Mossèn Junyent, el seu nebot, va dirigir el parlament que el recordava.
El mossèn apreciava, i li tenia un gran respecte, a aquest “senyor oncle”[6]. Quan gairebé no sortia del seu pis, perquè caminava arrossegant els peus, un cop o dos a la setmana, l’anava a visitar i el feia caminar. Un dels darrers dies de vida de l’oncle, li va dir, mostrant-li el calaix d’una vella calaixera, “oi que no et fa por parlar de la mort?, doncs el dia que jo falti, aquí hi trobaràs unes quantes coses que t’agradaran[7]”.
Val a dir, que aquest personatge de la família, gràcies a la influència que va tenir al Vaticà, durant el temps que hi va ser, va salvar al seu nebot, més d’una i de dues vegades, d’alguna trifulga deguda al “pecat” de posar-se en el terreny prohibit de la solidaritat i la política.
El Dr. Eduard Junyent i Subirà, va morir a Vic un 22 de novembre de 1978.
Dels quatre avis, la que va pesar en la vida del mossèn fou la mare del seu pare, Na Vicenta Subirà i Costa. El mossèn, explicava que “era una mixtura de dona moderna, alhora que molt del seu temps: de noia fou pastora, muntava a cavall, tirava al blanc amb pistola; tanmateix, quan hi anàvem de visita, ens feia fer el besa mans”[8]. Si estaven sols ella i el seu net predilecte, li contava un repertori etern, que mai no s’exhauria, / rabelaisianament d’un brut pujat de to / que la mare em renyava si el repetia jo.[9] Sortint d’escola, aquesta àvia, duia a algun dels seus nets a escoltar el contrast entre el silenci i el cant dels rossinyols. Va ser una dona forta i valenta, segons el net, una sola vegada li viu humits els ulls: / quan, de la guerra, el pare partí cap als esculls[10].
La mare Na Mercè Rafart venia d’una saga de propietaris rurals; i, com a tal, era la senyora de la finca del Ferriol de Taradell; un racó del món que va significar molt per al seu fill gran Josep. Tanmateix, pel que sabem, havia de ser una dona amb una personalitat forta i dura de caràcter. Era la mestressa de la casa, sempre havia tingut minyona, però. Passava algunes estones, despatxant a la drogueria de la part de plaça. Els estius, si no en passava alguna de grossa, estiuejava a la finca de Taradell.
A part de l’àvia Vicenta, la mare va ser la persona amb la qual va estar més lligat; una relació una mica absorbent i problemàtica, per part de la mare, potser. El mossèn l’estimava molt, sense cap dubte, però es discutien i, sovint, acabaven tots dos plorant. Segons la filla gran, Maria, “en Josep fou la nineta dels ulls de la mare. Els anys que estava estudiant a Roma, per exemple, a casa ho passàvem malament econòmicament, i la mare no parava d’enviar diners i paquets al fill”. I, la filla gran afegia, que “sempre l’havia tingut com una minyona; i que, fins i tot, va tenir seriosos problemes quan es va voler casar amb en Pere Girbau i Bover (1934)”.
Un dels hàbits de la mare que va heretar el mossèn, va ser la seva passió per les flors. Allà on passava o vivia, sempre hi havia algun ram, o petits pitxers amb una o dues flors pels racons. Els anys de la Residència Sacerdotal de la Carretera de Vic, 25, on el mossèn hi va viure molts anys, per exemple, els sacerdots tenien un balcó, per la part del darrere, llarguíssim, que sempre va estar ple de testos amb plantes i flors[11]. Li apassionaven, sobretot, les de difícil tractament[12]. Deia que els geranis i els clavells no li agradaven, perquè eren massa fàcils de cultivar.
Na Mercè va morir sobtadament un dia de l’any 1958. El mossèn ja s’havia ordenat (1954) i estava a Roma seguint els estudis d’arqueologia cristiana: tenia vint-i-vuit anys; el Miquel al seminari dels caputxins d’Olot, en tenia vint-i-sis, la germana gran vint-i-tres i la petita tan sols sis anys.
En Miquel i en Josep eren com la nit i el dia; havien viscut les trifulgues, desavinences i problemes típics entre germans. El futur frare, tenia un excel·lent sentit pràctic, els anys treballant a la drogueria l’havien convertit en un home d’aquells que saben fer una mica de tot.
Un fet que ens el retrata: els caputxins, en aquell temps eren molt estrictes i no podien sortir del convent ni que és morís un familiar, per directe que fos. Per tant, ell al conèixer la notícia de la mort de la mare, es va escapar del convent i, a peu tot sol des d’Olot, va anar a Vic al funeral de la mare. Sempre va ser una persona valenta, directa, pragmàtica i decidida.
Miquel dels Sants Junyent Rafart (1932-2005), als vint-i-tres anys va començar la seva vida de frare a Olot. Tanmateix, la major part de la seva vida religiosa, la va passar al centre missional de Sant Rafael, a la riba del riu Putumayo, en plena selva amazònica colombiana. Els darrers anys, afectat per un problema greu respiratori, el van destinar a Riohacha (Guajira colombiana), una ciutat situada al delta del riu Ranchería, davant de les costes del mar Carib, on, “sacerdot caputxí, s’adormí en la pau del Senyor” el dia 16 de desembre de 2005 a l’edat de setanta tres anys; lloc on reposen les seves despulles.
Primerament, cada cinc anys venia a visitar la família, s’hi passava un parell de mesos, com a mínim. A mesura que es va anar fent gran, però, aquestes visites es van anar espaiant, degut, suposem, a que cada vegada s’hi trobava més desencaixat. S’havia identificat tant amb aquell llunyà poble indígena, que el defensava a mort, fins i tot aquí. Quan discutien amb els seu germà, o amb qui fos, sempre sortia aquesta expressió: “és que vosaltres els blancs!…” Un dia d’estiu, que en Miquel era també al mas del Ferriol, el mossèn va perdre la màquina d’afaitar, i se’n va haver de comprar una altra. Al cap d’uns dies va trobar la vella, i com que n’hi sobrava una, me la va regalar. Quan el frare ho va saber, li va engegar un interrogant d’aquells que cremen: “i quina li has regalat, la vella o la nova?…” Vet aquí que els anys l’havien anat convertint en un veritable indígena.
A la seva missió, els camins i les carreteres eren els rius, no hi havia altres mitjans de comunicació, tot era selva. L’avió els deixava en una ciutat colombiana i amb canoa[13] havien de fer una distància d’uns quants centenars de quilòmetres fins arribar a la missió. Ell dirigia un col·legi on els nens i nenes vivien internats. Al començament del curs els passaven a buscar, i no tornaven a les seves cases fins al final. Es tractava de més d’un centenar d’alumnes, que s’havien d’atipar, a més de preparar-los per a la vida. Fra Miquel de Vic, sempre explicava que allà, els indígenes, tenien suficient per viure, si s’organitzaven mínimament, i per això els preparaven.
Mossèn Junyent, creia que aquesta entrega dels caputxins, tan apassionada i seriosa vers la problemàtica de la infravaloració dels indígenes per part del colonialisme, era un transplantament sentimental paral·lel a la situació de Catalunya amb Espanya. Tanmateix, tal i com en Miquel ho explicava, recordava més aviat el trist mite de Sísif, perquè sempre era un etern recomençar. Ens expliquem: quan acabaven els quatre o cinc cursos de preparació dels nois i les noies, i a l’equip docent els semblaven a punt per anar per la vida, tristament, la gran il·lusió d’aquell jovent, era anar a Letícia, ciutat d’uns 50.000 habitants situada a l’extrem sud de Colòmbia, que era la que tenien més propera, per fer de guardaespatlles els nois i de prostitutes les noies.; o, també, les noies mirar de tenir un fill amb un blanc, fet que els obria portes i camins. Aquesta era la creu i el gran drama d’aquell frare i el seu equip.
Tanmateix, no s’acaba aquí: és fàcil imaginar-se, que amb tanta mainada, jovent, mestres i cuidadors, havien de tenir uns magatzems plens de materials i de queviures. Rebien ajuda econòmica i material de l’estat colombià, certament, però en bona part se n’havien de procurar ells, i en “Quel” n’era el responsable màxim. La situació de la Missió de Sant Rafael, doncs, era, a més, complicadíssima, degut a que el riu Putumayo era la línia fronterera entre Colòmbia i Equador i, també, d’una bona part del Perú. Bé, un altre dels gravíssims problemes que tenien aquella bona gent, era que un dia venien els narcotraficants, un altre els guerrillers d’un i l’altre cantó, i un tercer els mateixos militars colombians o equatorians, i cada vegada que un d’aquests col·lectius els visitava, no era per altra cosa que per rapinyar i buidar tot allò que podien dels magatzems. No és gaire difícil d’imaginar la duresa de la feina d’aquells missioners. Duríssim de pelar, però, aquell frare no era dels que es rendissin fàcilment, sempre es refeia i mirava de tirar endavant.
La Maria Junyent i Rafart (1935-2016), una dona senzilla i plena de bondat, qualitats que l’hi dissimulaven un gruix humà considerable, es va casar amb en Pere Girbau, un enginyer industrial que, conjuntament amb els seus germans Toni i Teresa, van aixecar la petita empresa que havia creat el seu pare, fins a nivells internacionals. El mossèn sempre hi va tenir una relació excel·lent amb tots dos. La Maria sempre recordava el dia de Pasqua de cada any, quan el seu germà gran entrava a casa seva, desitjant la bona pasqua amb una cara de felicitat immensa, portant la clàssica mona comprada a la Lionesa de Manresa.
El cunyat Pere[14], un tècnic que dirigia una empresa de gairebé cinc-cents treballadors, tenia una mentalitat diferent d’en Junyent, discutien molt. El contrast entre la humanitat del sacerdot i el saber pragmàtic i tecnològic del cunyat, els va fer molt de bé a l’un i a l’altre. En Pere, encara actualment, repeteix que ell havia estimat molt al seu cunyat.
En Junyent, els va acompanyar una colla de dies per Roma, quan ell encara hi estudiava, en el seu viatge de noces. Quan al frare li costava molt de venir, de grans, van anar tots tres a visitar el seu germà a la Missió de Sant Rafael, on el mossèn es va dedicar a caçar papallones[15], amb l’ajuda d’un “Custodi”[16] que li va posar el seu germà per guiar-lo i protegir-lo dels perills de la selva. D’aquest viatge, al mossèn, li va quedar la sensació de la relativitat de la cultura. Ja que movent-se per la selva, es va sentir que, tot i que creia saber moltes coses, res li servia. Altrament, aquell jove que el guiava, mal calçat, amb poca roba i un llarg ganivet de doble tall, s’hi movia com un peix dins de l’aigua. Mentre van ser per aquelles terres tropicals, estaven avisats que havien de mirar sempre les sabates abans de posar-se-les, o la tassa del wàter abans d’asseure-s’hi, perquè eren els llocs predilectes per a les serps.
El matrimoni de la Maria i en Pere van tenir tres fills, en Joan[17], la Mercè i l’Eduard, dels quals, actualment, tenen sis néts. El gran no va voler entrar a treballar amb el pare, va estudiar enginyeria agrícola i filosofia i va muntar una gestoria al servei de la pagesia. La noia, va treballar a la Banca de París i avui en dia ha agafat les brides de “can Girbau”, conjuntament amb un seu cosí. A aquests nebots, l’oncle Pep, com li deien ells, se’ls estimava molt.
En Paulí Junyent i Subirà va morir a la ciutat de Vic el 21 d’octubre de 1983. Abans però, va tenir la bona pensada de dividir la masia del Ferriol en tres vivendes separades, ja que, fins aquest fet, vivien junts propietaris i masovers. L’avi Paulí, va testar de la següent manera: la propietat de la casa de plaça, amb la drogueria inclosa, van ser per a la Maria; el Ferriol de Taradell i el negoci de la drogueria, per a la filla petita; una de les vivendes del Ferriol, però, la que té una meravellosa eixida, més el pis de plaça comprat darrerament, va ser per al mossèn.
Ben segur que hi van haver altres persones importants dins d’aquest gresol humà, per la meva part sempre vaig sentir parlar d’en Xavier Arumí i Dou, un advocat vigatà que el 2002 li van donar la creu de Sant Jordi, en reconeixement al seu treball. Segons el mossèn, va ser el seu millor amic de la infància. Sabem que, en el testament, li va deixar la col·lecció de papallones perquè en tingués cura. Aquesta col·lecció estava formada per totes les diürnes conegudes de Catalunya, una immensa majoria de les nocturnes i una bona representació de les tropicals. Avui en dia, es troben al darrer pis de l’ajuntament de Vic, a la zona dels arxius, protegides per un armari que es va fabricar expressament, i que es poden veure si es demana.
També parlava molt d’una tal “Doña Rosa”. Curiosament, els fills Junyent Rafart, de petits, van anar tots a l’escola pública que dirigia aquesta senyora mestra. Ells en parlaven d’allò més bé.
b) La matriu del lletraferit
El Ferriol, forma part del municipi de Taradell, on hi havia estiuejat, també, el poeta Carles Riba i Bracons (1893-1959)[19]. Per anar-hi, cal travessar el poble i, molt al final a l’esquerra, agafar el camí vell d’anar a Seva; passar per un tros de zona industrial i de cases humils i pel costat del que era el roure de Vilacís / de Munt, que, en ésser vell, l’abandonaren./ Les noies de la casa l’agençaren / amb terra i flors, i en feren un macís…[20] La meva mare un dia i altre dia / me’l mostrava en passar, amb beat somrís…[21] Seguint, deixaríem a l’esquerra “Can Talaia”, la masia de Castanyola a la dreta, fins que arribaríem al riu “Gurri”; passat el pont d’una sola arcada, que els habitants anomenen “Pont d’en Gatus”[22] i el Molí dels Sorts, es veu a la dreta, el cementiriet de Seva i el poble.
Abans del mas de “Can Talaia”, doncs, propietat d’una antiga família de pelleters vigatans, surt el camí que ja forma part de la finca del Ferriol. A la dreta s’hi veu una bassa, on hi brolla aigua constantment, que el mossèn, quan era jove, la netejava cada inici d’estiu i era la piscina pel jovent de la casa i el d’algun mas amic de l’entorn. El camí passa entremig dels camps, i pel costat d’un immens castanyer bord: Barroc, magnificent, el marroner s’enjoia / de roses d’organdí als plecs dels farbalans, / curull de repòs auri, opulenta monjoia / entre l’herba de seda i els àmbits llunyedans.[23] Fins que ens trobem al mas propietat dels Junyent, abans, a la dreta, hi ha un pou i, molt resguardat per la vegetació, un deliciós raconet amb una gran taula rodona i la font de Sant Ferriol; que conté una imatge del sant, esculpida en baix relleu per l’avi Paulí, quan era jove. Un racó on, quan hi anava l’avi, li agradava arrecerar-s’hi; perquè deia que “des d’allà, ell veia tothom i a ell no el veia ningú”.
A l’entrada de la casa, hi ha un tancat, que sempre estava obert; un cobert com a garatge a l’esquerra i uns departaments a la dreta, per endreces, magatzematge, maquinària, etc.. Al terra del davant, hi havia unes roques que sobresurten, on hi passaven els dies els gossos, quan en tenien[24]. A la part baixa, hi vivia la Roser. I al costat, l’entrada de l’habitatge del mossèn; on, en un petit rebedor, sobre d’un moble llibreria, hi havia una gran escaparata amb els patrons de la ciutat de Vic: Llucià i Marcià, Sants; i en un raconet oposat, una taula xinesa de laca negra; dues habitacions, una amb dues lliteres i la del fons, que era la del mossèn, amb un lavabo al costat[25].
Es pujava a l’espai superior, per unes escales de fusta, on hi havia, en un passadís, dues habitacions més i un lavabo molt gran. La peça principal era el menjador sala d’estar i la cuina del costat, que tenia una finestreta davant de la taula de l’eixida, que anava divinament a l’hora dels àpats. La peça estrella, però, era l’eixida; perquè allà s’hi feia la vida; hi havia una gran taula amb un banc a la paret i còmodes cadires; així com seients per tot arreu i jous penjats per les parets[26].
Amb molt de gust, però no deixava de ser l’habitatge d’un clergue. La majoria de mobles i objectes, eren aprofitats de l’antiga casa de pagès o els havia heretat, el mossèn, del seu “senyor oncle” Eduard. Quadres per les parets, un sant sopar sobre la taula del menjador, pintat sobre uralita, molt gran i bonic, petits escaparates, imatges, vaixelles de cristall, molt clàssiques, coberts d’alpaca… Tot plegat, ajudat per la poca llum de l’exterior, degut a les obertures petites, agafava un to seriós, com de museu o de sagristia. Tanmateix, com que la vida es feia a l’eixida, tot era lluminós i alegre.
Sota la barana de l’eixida, hi havia un llorer, plantat pel mossèn d’un empelt del famós llor de Mossèn Cinto, la parra borda, que a la tardor es tornava vermella com el foc, i la mare selva o lligabosc emparrada per tota la barana.
A la part del darrere, hi vivien la família dels masovers; els que conreaven els camps i tenien cura dels bestiar: porcs d’engreix, cavalls, vaques i vedells, aviram, conills, etc.
Tinc la sort d’haver conegut aquella masia verge; molt abans que els paletes hi haguessin tocat res. A la mateixa eixida, hi havia una petita habitació, la del mossèn. El demés, tot anava junt. A la mateixa cuina, hi cuinaven amos i masovers; la mainada, d’uns i altres, anaven tot el dia barrejats, tant per dins com per fora. Sota l’eixida hi havia un corral amb aviram de tota mena. Més enllà arbres fruiters i camps llaurats o sembrats de cereals o d’herbes pel bestiar. Des de l’eixida, era com una cala en forma de la lletra u i alzinars que la tancaven per un cantó i per l’altre. I al fons del fons, les serralades de Collsuspina pintades, al llarg del dia, amb totes les gammes possibles de colors suaus, nets i transparents.
Darrere de la casa, hi havia la masia de l’”Esquís”; i pujant amunt els masos de “Gasala”, “Vallmitjana”, “Guaitallops”…, les ruïnes del Castell de Taradell, el Casal de “Mont-Rodon” i Santa Maria de “Mont-Rodon”…; i el Montseny, sempre davant com un taló de fons que feia companyia… I la ruta dels molins: el “dels Horts”, el “dels Capellans”, el “de l’Esquis”, el de “Més a Prop”… I la “Font de la Salamandra” i la “Font Fresca”: com un ocell furtiu a tu m’atanso, / quan ningú més no hi ve. / Ningú veurà les llàgrimes que hi llanço…[27] Fem-nos la idea que el mossèn, en aquest racó del món, fins que va ser capellà, s’hi va passar, com a mínim, tres mesos de l’estiu de cada any. Potser va fallar-ne algun, quan va estar a Roma estudiant. I això des de que era un infant, un nen i un seminarista; després, aquest temps es va anar reduint degut a les responsabilitats sacerdotals, però va anant-hi anant, més o menys, durant tots els anys de la seva vida. Els fills dels masovers i dels amos de totes les cases d’aquell indret, feien una bona pinya, per eres, boscos i camins: També fuí comensal d’aquesta festa / molts anys; que encara no em traïa / ni ésser fill d’amos, ni ciutadà: quina edat pia![28].
En Junyent mai va ser un nyicris, els fills de pagès li van ensenyar tot el bo i el dolent que es pot aprendre lluny de la ciutat: agafaven els escurçons, jugaven amb els escorpins, cercaven caps grossos i crancs al riu, es ficaven per tots els racons de les cases i dels conreus… El primer mastegot que va rebre del pare, va ser perquè va abastar un niu de dalt d’un arbre, quan encara hi havia els ocellets.
A mida que va anar creixent, doncs, va anar coneixent els noms de tota mena de plantes, d’arbres i de flors, sabia on es trobava cada espècie; els noms dels escarabats, dels insectes, sobretot de les papallones: va començar a col·leccionar-les[29]. Coneixia tots els racons haguts i per haver, les rases, els marges, els camins, els cims, les cases…
El mossèn acaba el seu poema El meu indret en préstec[30], d’aquesta manera: L’ombra dels morts persigna / també aquests camps i tota aquesta terra. / La fan més fonda i d’un respir més digne. / De tu, petita gerra, / m’hauré gaudit, n’hauré extret poesia, / abans de tornar el cos, préstec també, a la terra.
D’una manera semblant, acaba el seu poema, primer de l’epíleg, del llibre Herbari i Lepidopterologia (Angle editorial, 2004): El dia que jo em mori, quan Déu me mirarà, / diré: – El meu tros de terra, me l’he estimada força. / Conec, a cada marge, cada herba que s’hi fa: / la forma de cada arbre, les fulles i l’escorça.- / I ho sé del cert que Déu em somriurà. / L’amor és una deu que no es sabria tòrcer.
Els darrers anys de la seva vida, va viure i veure com s’esmicolava tot aquell món que ell havia idealitzat i cristal·litzat en mots. La incursió d’un negociant, amb mentalitat urbana, en aquell món rural, va ser-ne la causa fonamental. El tractant en qüestió, va comprar les terres que termenejaven amb el Ferriol, i va convertir la masia de l’”Esquís” en un restaurant, l’entorn en una hípica i, el més greu, va vallar-ho tot, i ja no es podia passar pels llocs que ell coneixia i estimava. No es va acabar aquí, sinó que, conjuntament amb altres propietaris rurals, que aquest senyor va engrescar, van engegar una urbanització que van anomenar de “Guaitallops”; i com a conseqüència, es van vendre parcel·les i es van edificar cases modernes, que no feien gens per aquell entorn. I, per acabar-ho d’adobar, es va fer sota el beneplàcit de l’alcalde de Taradell, en Joan Reig i Arumí, un ex capellà que el mossèn tenia com amic; i que, per aquest motiu, encara li va costar més d’entendre aquella moguda.
En una paraula, l’explotació urbana, va envair i destruir la màgia d’aquella ruralia. Paral·lelament, el mossèn, com que coneixia aquella finca de la seva mare, pam a pam, va començar a veure “fantasmes”, segurament que alguns certs i altres no: “que els havien mogut les termes; que els hi havien robat terrenys”, etc.. L’avi Paulí, era molt gran per enfrontar-s’hi, i el mossèn, quan va voler fer-hi alguna cosa ja havia prescrit. Total, que en Junyent, quan hi anava, no es movia del mas en si i del jardí. Un espai que ell mateix havia recreat, suplantant els antics arbres fruiters per arbres i arbusts més típics d’un espai enjardinat: un ginkgo biloba, budleies o arbres de les papallones, pruneres de fulla roja, un avet blau, etc.; gespa que, quan hi era, cuidava i regava, narcisos, rosers, prímules, verbenes, calèndules, hibiscs, nenúfars a la bassa, etc..
El mossèn, quan va morir, un 16 de gener de 1993, va deixar les tres úniques propietats que tenia, de la següent manera: el pis del Ferriol, per la seva germana gran i el seu marit, en usdefruit mentre visquessin[31]. El pis de plaça, que havia comprat el seu pare quan va enviudar, pel seu nebot Eduard; i el seu vehicle, per a mossèn Joan Aurich Casals (1943). Per l’obra literària, ens va deixar marmessors a l’Ernest Maruny Curto (1942), en Lluís Calderer Cortasa (1944-2020) i el sota signant d’aquest escrit; amb la condició que, obra i beneficis, si n’hi haguessin, havien d’anar per l’Arxiu Episcopal de Vic, on avui hi té oberta una “bossa”.
c) Consideracions a tenir en compte
El nostre temperament, així com el nostre bressol social, ens acompanyen durant tota la vida, tant per a bé com per a mal, tant si ho tenim assumit com no. Una experiència viscuda de pobresa, per exemple, ens pot fer caure en envejar el benestar dels altres. Altrament, una vivència viscuda de riquesa, ens pot portar a costar-nos baixar de la nostra situació, per tutejar-nos amb els més humils de la societat, etcètera.
Dic això, perquè mossèn Junyent va portar sempre dues pedres una mica feixugues: la intel·ligència privilegiada que tenia i el ser de casa bona. Dos handicaps que li van portar alegries, certament, però també problemes afegits, a causa d’odis i enveges. Amb tot, sempre va tenir al seu costat gent que el va estimar i que li van fer costat, al mateix temps que persones que el van odiar i l’hi van fer la guitza tant com van poder, a dins com a fora de l’església.
Cal adonar-se que el món rural ha estat, durant anys i panys, el proveïdor majoritari del clergat del nostre país: fills i filles de masovers, d’amos de cases de pagès modestes, de treballadors i treballadores del camp, de centenars de masos i masies i de jovent de poblets petits… Als seminaris, a més de l’ensenyament gratuït, els mantenien durant el curs; tanmateix, a l’estiu tornaven als seus llocs de procedència; o els portaven en cases bones, per ensenyar i educar als fills del amos, a canvi del seu manteniment. Els fills de cases de pagès humils, es passaven els estius al peu del canó, segant, fent llenya i tot allò que fes falta. La immensa majoria, doncs, treballaven i es guanyaven “el nostre pa de cada dia”. Tanmateix, em consta que, alguns, quant parlaven d’en Junyent, deien: “tots treballem: però ell es passa l’estiu observant cuques, caçant papallones i escrivint versos…”
Explicar per què hem tingut aquesta desproporció tan gran, entre el clergat procedent de pagès i el de ciutat, no és fàcil. Però pensaria que té molt a veure amb la proximitat de la natura. En tot l’Antic Testament, Déu es manifestava, preferentment, en les muntanyes, en el vent, en els arbres, el foc, etc.. D’aquesta forma de manifestar-se, en trobaríem un munt d’exemples entre els poemes del mossèn, heu-ne aquí un, del poema Pi gros de la Vallmitjana[32]: Sovint, caient la tarda, me’n vaig pineda enllà / com si la passa errés. On vaig, però, ja ho sé; / car un arbre em convoca amb renovat deler… / És el pi gros del cim, de tots els pins germà, / el qual, més alt que tots, com un hereu potser, / recull el verd de tots…” i l’alça i el sosté / davant el Montseny blau fet pit per abraçar… I l’altre raó que trobo, és que a pagès les tradicions perduren, contràriament, a les ciutats tot es dilueix i banalitza amb facilitat.
d) El camí vers el sacerdoci
A Mossèn Junyent, el van batejar a la parròquia del Carme de Vic, al mateix lloc on va cantar la primera Missa i on es van celebrar les seves exèquies de comiat (19-I-1993). Parròquia on acostumaven a anar a Missa en família, quan eren a Vic; i a l’església de Sant Genís quan eren a Taradell. Al Ferriol, cap el tard, acostumaven a resar el rosari.
Aquest adolescent, doncs, fill de pare propietari d’un immoble a ciutat i d’una drogueria de renom i de mare propietària rural, va entrar al seminari de Vic a l’edat de tretze anys. I va cloure aquest procés, d’onze anys de seminarista, amb la seva ordenació sacerdotal quan tenia vint-i-quatre anys (1954).
Al seminari, va trobar-hi una colla de lletraferits, amb els quals va fer una bona pinya. Al començar el curs, cadascun d’ells, entrava, amagats a la maleta, llibres per llegir que s’intercanviaven i compartien; llibres “prohibits” o mal vistos pels responsables del seminari; ja que, a la biblioteca d’allà dins, només hi havien llibres de caire religiós. Aquell jovent, amb el temps, es van llegir la gran majoria de les obres de literatura, filosofia i pensament existents, clàssiques i modernes. Segons la gent que havien passat per aquell seminari d’aquells anys, tant si havien acabat capellans, com si se n’ havien sortit abans d’ordenar-se, reconeixien que d’aquell edifici havien sortit molt ben preparats i amb el cap ben moblat.
No tot era tan seriós, ja que es feien bromes de tots els colors, i el mossèn no hi desentonava gens. Un petit exemple: caçaven mosques i les hi posaven un petit embut de paper al forat del cul; al deixar-les anar, es posaven per la pissarra, amunt i avall…, o es passejaven llarga estona, per la calba del professor de torn. Un altre exemple, més greu però, que va fer que li vingués d’un pèl que no l’expulsessin: es veu que hi tenien al seminari un xicot, em sembla que l’hi deien “Estevet”, que no estava massa bé. La qüestió és que es passava les estones lliures a la capella pregant, exageradament. Un dia en Junyent i un altre company, es van amagar darrere les cortines de l’altar, on hi havia el Santíssim, i quan el xicot va entrar i es va agenollar per pregar, fent una veu greu i fonda, l’hi engegaren: “Estevet, m’estimes…”. I el pobre noi va picar: “Sí senyor, bé ho sabeu prou que us estimo molt…! És clar, quan el fet va arribar a les orelles dels capitostos, es va armar un bon ciri. Finalment, però, va servir perquè s’adonessin que l’”Estevet” no estava bé, i el van fer fora. Déu n’hi do, però!
El Grup d’Estudiants de Vic, estava format per set seminaristes: Ramon Cotrina (1932-2020), Josep Esteve (1929-2008), Josep Grau (1927-1995), Josep Junyent (1930-1993), Antoni Pous (19329-1976), Josep Ma. Riubrogent (1924-1994) i Segimon Serrallonga (1930-2002); publicaven els seus poemes, ciclostilats en forma de revistes que corrien de mà en mà (1946-1951)[33]. En diré quatre coses dels que van ser més propers a ell i/o a la nostra ciutat:
En Ramon Cotrina, el 1958 va ser traslladat a la Seu de Manresa, on va impartir els primers cursos de català que es feien a la capital del Bages, després de la Guerra Civil. Va ser un dels fundadors i professor de l’escola d’assistents socials de Manresa i, amb el doctor Carles Llussà, va iniciar el grup anomenat CC (Crist-Catalunya). Va ser el que li va treure el mot al mossèn de “l’home dels mil sabers”; mot com era conegut dins del seminari.
Josep Maria Riubrogent, el 1972 va ser rector de Sant Mateu de Bages i Castelltallat, on va viure fins que va morir. Durant molts anys va prestar el servei d’organista a la Seu de Manresa; va tenir molt bona relació amb l’Ignasi Torras i Garcia (1943).
El millor amic que va tenir el mossèn, d’aquest grup de seminaristes, però, va ser l’Antoni Pous; a més de ser el més valorat i dotat intel·lectualment i poèticament[34]. Tot i que va morir a l’edat de quaranta quatre anys, degut a un càncer, tenia un currículum digne d’un fora de sèrie. Va penjar els hàbits i va anar-se’n a Alemanya on va morir. En Junyent el va assistir i acompanyar en la seva mort. Se l’havia estimat molt.
Per tant, al ser ordenat se li presentaven dos models de sacerdot, pels quals s’havia preparat; i que, tenia coll avall podria maridar; ja que no eren pas incompatibles, al contrari: l’erudit i el poeta, ambdós prototipus sàviament representats a la nostra història.
e) El sacerdot erudit
Josep Junyent, de molt jove, va començar a col·laborar als tallers de restauració del Museu i a l’Arxiu Episcopals de Vic, sota la direcció del seu oncle, el doctor Eduard Junyent. Després del seu pas pel seminari i de la seva ordenació sacerdotal (1954), va ser nomenat vicari de Calldetenes[35]. I va estudiar a la Universitat de Barcelona i, després, cinc anys a Roma[36], on va obtenir la llicenciatura de teologia per la Universitat Gregoriana i la d’arqueologia pel Pontificio Instituto di Archeologia Cristiana, on també va iniciar estudis de doctorat; els quals va abandonar, perquè es va adonar que el seu tutor li plagiava i publicava el seu treball i els seus descobriments, sense citar-lo per res a ell. Podem dir que aquest va ser el primer desencís important que va tenir, sobre el camí del sacerdot erudit[37].
f) El sacerdot poeta
Pel que fa a la literatura, a quinze anys va rebre un premi en el certamen literari convocat en el marc de les celebracions commemoratives del centenari del naixement de Verdaguer. Del 1949 al 1952, de manera bastant regular, va publicar poemes en la revista mensual Taradell. A les acaballes de 1951, va guanyar la segona edició del Certamen Literari de la Plana de Vic, convocat pel setmanari Roda de Ter, gràcies al breu recull Hores de la plana. L’any següent va obtenir el tercer premi de les Festes Literàries de Cantonigròs amb l’obra Seguit de poemes de tema religiós, i va col·laborar en el llibre La poesia catalana eucarística (Estel, 1952) aportant-hi quatre poemes. El 1953 va tornar a presentar-se al certamen de Cantonigrós i va aconseguir el segon premi amb un altre Recull de poemes de tema religiós (el primer premi va ser per a l’obra És quan dormo que hi veig clar, de J. V. Foix). Va participar en la Quarta Antologia Poètica Universitària, 1952-1956 (L’Óssa menor, 1956). També va ser inclòs a la Nómina incompleta de la joven poesía catalana, de la revista Bages (juliol de 1956). Als 25 anys participa amb el poema La reina del jardí a la ofrena de la corona poètica a la Mare de Déu de Montserrat (Abadia de Montserrat, 1957). El 1975, després de força anys amb poca difusió de la seva poesia, va publicar quatre poemes a l’Antologia de sacerdots poetes, editada a Zuric. Dos anys després de la seva mort, es presentava el llibre Obra lírica (Columna, 1995), que permet, sobradament, descobrir la seva vàlua i la seva evolució poètica.
g) I com Sant Pau, va caure del cavall…
En tornar a Catalunya, al començament de la dècada dels seixanta, va ser enviat a Manresa de vicari al Carme i, també, com a consiliari d’Acció Catòlica. I, vet aquí la part fosca de la seva vida: un inexplicable tall radical. Ell no n’havia parlat mai, en profunditat; tanmateix, tots vèiem que, d’entrada, s’ho va agafar com un càstig. Després de cinc anys a Roma, preparant-se per acomplir el seu somni museístic i arxivístic de la seva ciutat, Manresa li va representar un contrast massa fort: una ciutat fosca, gregària, sense massa personalitat… A més, el lloc on li va tocar anar a viure, la Residència Sacerdotal de la Carretera de Vic, 25, amb les habitacions que donaven a la carretera, al lloc on els cotxes canviaven la marxa, pel semàfor, sense calefacció, amb estufes de butà, amb unes escales súper empinades, unes sales de l’àtic, grans i fredes, una capella més per a morts que per a vius… I aquell paisatge bagenc, auster, sobri, secaner…
Curiosament, amb el temps, s’adaptarà tant i estimarà tant Manresa i al Bages que, per exemple, el seu cosí, capellà també, acabarà sent anomenat el mossèn Junyent de Vic i el nostre, nascut a Vic, serà, per diferenciar-los, el mossèn Junyent de Manresa.
Tots sospitàvem un problema o un mal entès entre ell i el bisbe Ramon Masnou i Boixeda (1907-2004), el qual va ser nomenat bisbe auxiliar, primer el 1952, i bisbe de Vic des de 1955, substituint el bisbe Joan Perelló i Pou (1870-1955); el bisbe Masnou va renunciar al seu càrrec eclesiàstic el 1983. Per tant, va ser el bisbe que va governar el bisbat de Vic, des d’un any després que fos ordenat, fins al 1983. El bisbe que va seguir Masnou, en Josep Maria Guix i Pou (1927-2009), segons el mossèn, almenys deixava fer, anava molt a Madrid i si no feia, almenys no destorbava.
El bisbe Masnou, doncs, pel què es veia, li tenia botada i no sabíem el perquè; aprofitava qualsevol ocasió per cridar-lo i esbroncar-lo. Una vegada, una colla de capellans van adreçar-li, al bisbe, una denúncia contra en Junyent, sospitem que per maneres d’obrar “poc ortodoxes”, tema que el bisbe li anava bé per fustigar-lo. El greu d’aquest cas, és que, quan va anar al seu despatx, convocat per aquest motiu, va veure sobre la taula del bisbe la llista dels capellans denunciadors; i va tenir un disgust, perquè el que encapçalava aquell llistat era un sacerdot de la Residència, un dels que convivia amb ell. Fins i tot, quan el bisbe Masnou es va jubilar (1983), i va anar cridant a tot el clero per acomiadar-se’n, encara va aprofitar la darrera ocasió per recriminar-li mil coses: “Miri senyor bisbe, vos i jo hem tingut diferències, però penso que avui és un dia d’acomiadament i no cal remenar en aquest mal entès…” El mossèn, va sortir plorant d’aquella visita.
Avui en dia, sabem quina guspira va encendre aquest odi; la qual, si no hagués estat per la influència del seu oncle sacerdot, ben segur que l’haurien enviat al darrer racó del bisbat o més lluny. Era sabut, que el bisbe en qüestió, tenia el mal hàbit d’anar pels hospitals a visitar els nens malalts, “per tocar-los la panxeta”… Un fet que, en el present, li hauria costat car, però que en aquell temps, la gent de l’entorn, tristament, ho silenciava. Total que el mossèn, que no tenia pèls a la llengua, un bon dia li va comentar aquest mal hàbit; i, com acostuma a passar, o un accepta la veritat amb humilitat, mirant d’esmenar-se i demanant disculpes; o va totalment al revés, no acceptant la veritat i odiant a mort aquell que li ha posat el mirall davant dels nassos.
Els castellans tenen una frase feta que ens casa en aquest punt: “no hi ha mal que per a bé no vingui”. Perquè, tot aquest malson, al mossèn li va reportar com una llum; es va adonar, potser, que es trobava en un error; i va canviar, sobtadament, de direcció. A partir de la seva vinguda a Manresa, doncs, creiem que es va replantejar el seu sacerdoci a fons: ni poeta ni erudit, sacerdot. Va seguir escrivint poesia, tota la vida, com a forma d’oració i de recerca de sentit i de profunditat de l’evangeli i de la vida, però no en va fer mai més ostentació; de tant en tant, en cercles petits d’amistat, en compartia alguna; o en regalava, com a signe d’amistat, en motiu d’un casament, en les primeres comunions dels seus nebots, etc. I l’erudició la va guardar com a servei als altres, així com tot el seu saber. Va escriure moltes obres d’estudi, de reflexió, d’assaig, d’història, exemplifiquem-ho: Francesc Fontanella, un punt de partida de l’Atlàntida de Verdaguer (números de setembre i octubre de 1962 de la revista Bages). Als anys vuitanta va escriure Lectura d’Eugenio Montale (text inclòs al llibre Poetes del Segle XX, Edicions Intercomarcals i El Mall, Manresa 1984) i Joia, en la poesia de Carles Riba (a la revista manresana Faig, maig de 1985). També va traduir textos de Rilke i Quasimodo.
Per la seva tasca intel·lectual, se li va concedir el Premi Bages de Cultura (1989). Després de la seva mort, encara es van editar Manuscrits verdaguerians de revelacions, exorcismes i visions (Barcino i Fundació Jaume I, 1994) i Aportacions de l’Església al nacionalisme català (Quaderns Faig, 1994). A la seva ciutat, el 1990, el Patronat d’Estudis Osonencs li van publicar el llibre Jaume Colell i Bancells, les campanyes patriòtico-religioses (1878-1888)[38]. I va fer moltíssimes conferències[39].
Va saber repartir joc i responsabilitats; tenia molt bon ull per saber qui i què podia fer cadascú. Per exemple, quan a Crist Rei, n’era rector mossèn Fèlix Guàrdia Torrents (1933-2019), va venir-hi destinat de vicari mossèn Josep Castanyé Subirana (1941), després de passar-se nou anys treballant i estudiant a Alemanya, fins a doctorar-se en teologia. El va convèncer i ambdós van fundar el Centre de Pensament Cristià: una escola de teologia destinada als laics. Va treballar de professor de religió a l’Escola Tècnica Universitària Minero-Metal·lúrgica de Manresa i classes de religió al COU de l’Escola Badia Solé[40]. També va ser professor a l’Escola d’assistents socials de Manresa. Fundador i director de la revista Presbiteryum (1969), com també la seva continuadora Quaderns de pastoral, entre 1972 i 1976.
h) Els Cursets de Cristiandat
La celebració del “primer curset” va ser al Monestir de Sant Honorat (Mallorca, 1949). Els fundadors foren: Eduard Bonnin Agulló (1917-2008), el bisbe de Mallorca Joan Hervàs Benet (1906-1982) i Sebastià Gayà Riera (1913-2007), prevere. Aquests anys de “la caiguda del cavall”, estant el mossèn ja situat a Manresa, assisteix a un Curset de Cristiandat a Mallorca, dirigit per persones que els havien fundat: mossèn Jaume Capó Villalonga (1918-2012), Eduard Bonnin, entre altres.
En síntesi, el moviment estava format per: el pre-curset, que era la recerca i la preparació dels candidats a participar en el curset, perquè aquest tingui més eficàcia. El curset: una trobada puntual, de tres dies de durada, en la qual s’exposava allò bàsic de la fe cristiana mitjançant ensenyaments, testimonis, oració i posades en comú. I el post-curset, la manera d’assegurar la conversió i els fruits del curset, procurant la inserció en una comunitat eclesial i la col·laboració en evangelitzar la societat. Això s’aconseguia a través de dos instruments: la reunió de grup i l’Ultreia[41]. La reunió de grup era un petit grup de persones que, a través de l’amistat i l’ajuda mútua, procuraven créixer en la seva vida cristiana. I l’Ultreia una gran comunitat en què es reunien les reunions de grup, i on se celebrava, vivia i formava la fe.
El mossèn, als cursets, hi descobreix una eina i un mètode per evangelitzar, per catequitzar seriosament, per ajudar a les persones necessitades i per incidir en la renovació de l’església, des de dins, segons els nous aires conciliars. Al mateix temps, s’hi redescobreix ell mateix, en un nou enfocament de la seva vida. A partir d’aquell moment, totes les velles aspiracions passaran a segon terme o les enfocarà com a complement del seu sacerdoci. Allò que li preocuparà és ser un sacerdot, tal i com ell ho definia: “un gegant amb un home a dins que hi sua”.
Dels “de colores”[42] ell no se’n va avergonyir mai, tot i les conversions i manifestacions espectaculars, gairebé esperpèntiques, que succeïen al llarg del país. Vet aquí que, al cap i a la fi, les que dignifiquen o degraden les institucions, i tota organització humana, són les persones. Per aquest motiu, tingué la suficient paciència i visió de futur, per saber que si transformava les persones, tot seria diferent. Amb el temps, doncs, va donar-li la volta al moviment: aconseguint un cristianisme alliberador, recolzat en una maduresa humana. El cristianisme, per a ell, no ha estat mai una abstracció, ni una cosa etèria, s’edifica sobre un home o una dona, humanament, com cal. Com resen dos versos de Walt Whitman, i que ell fa servir per encapçalar el seu recull de poemes Com un xiprer contraclaror: Camerado, this is no book; / who touches this touches a man[43] (Company, això no és un llibre; / qui el toca, toca un home).
Als anys setanta, va ser nomenat consiliari diocesà del Moviment de Cursets de Cristiandat. Ell pensava el bisbat, basant-se en el triangle: Vic, Manresa i Igualada. I, sobre aquesta idea, va formar dirigents per portar el moviment des d’aquests tres vèrtexs. L’Escola era el lloc de formació i de direcció. Des d’allà s’organitzaven els cursets, les Ultreies (trobades comunitàries). El moviment de joves, va organitzar rutes d’una jornada, sortides a la natura amb uns temes per tractar; les nocions bàsiques, obertes a tothom; les trobades de setmana santa, etc..
En el Moviment de Cursets de Cristiandat hi havia una lliçó que es titulava “Les puntes de la teva vida”, que d’una manera metafòrica considerava la vida d’un cristià com una estrella. Les puntes eren els llocs de projecció i de creixement exterior de la persona, i el nucli el lloc on hi habita la força que fonamenta, estructura i dona sentit a tota l’estrella.
i) Cruïlla de camins: el mossèn més íntim
La primera vegada que vaig topar-me amb mossèn Junyent, fou al Cercle Artístic de Manresa, els anys que era president de l’entitat el doctor Alfonso Peidro, que la vox populi deia que era d’ERC a l’ombra. La qüestió és que devia establir amistat amb el mossèn i el va fer venir a impartir una conferència sobre art: recordo que em va impactar positivament. A partir d’aquell dia, ens saludàvem o ens dèiem quatre paraules, si ens trobàvem pel carrer. També, alguna vegada, quan la dona que els feia el menjar a la residència feia festa, venien a dinar a la meva fonda.
Quan ve a Manresa, ell té trenta-dos anys (1962) i jo vint. Era l’any que s’iniciaven les primeres reunions del Vaticà II (1962-1965). I que hi ha un ressorgiment dels moviments: la JOC, l’HOAC, la JEC, l’Escoltisme, etc… I, que, a la nostra ciutat, neix el col·lectiu de sacerdots alliberats de la Residència Sacerdotal, els quals, com que l’estat només pagava les nòmines a rectors i vicaris de parròquies, havien de tenir assignat un càrrec d’aquests, tot i que no hi anaven per res. En Junyent, constava com a rector de Tagamanent (Vallès Oriental). Una vegada ens hi va portar: l’església està situada dalt d’un turó d’uns 315 metres, des d’on es divisa una vista magnífica, donant-hi la volta.
Entre els mossens de la residència, hi havia una certa rivalitat, dissimulada. Cadascú estava gelós dels seus. I s’hi notava una enveja, entre sana i insana, amb aquell que tenia més èxit, que era en Junyent, degut a les seves qualitats humanes i intel·lectuals, difícils d’assolir. El primer director d’aquella famosa residència, va ser mossèn Fèlix Guardia i Torrents (1933-2019). L’home de confiança del mossèn, perquè sempre li va fer costat i no el va deixar mai a l’estacada en els moments més difícils, per causa del seu compromís sociopolític. Mossèn Guardia, no ho aparentava, però fou un home noble i valent.
Mossèn Junyent, era una persona normal, físicament; el seu tret fonamental, segurament, eren els seus ulls de color atzabeja, d’una mirada incisiva i escrutadora, que se’t ficava fins al més pregon de les entranyes. Mossèn Joan Aurich Casals (1943), que el coneixia molt bé i que es va haver de cuidar d’endreçar-ho tot després de la seva mort, deia que a la seva habitació es podia fer arqueologia domèstica, perquè anava posant els llibres en columnes i, entre llibre i llibre, papers, documents, retalls, i tot allò que li devia interessar en cada moment concret; i, fins i tot, xecs que no havia cobrat, de conferències o classes, que no s’havia preocupat d’ingressar o de bescanviar. L’Amadeu Rosell, que havia estat interventor del Banc Espanyol de Crèdit, sempre va dir que, amb mossèn Junyent, aniria fins a la fi del món, l’únic que no faria amb ell, però, seria posar-hi un negoci. Els seus petits desequilibris, eren de manca de “manetes”, posar un tac, fer-se el dinar: només sabia fer-se arròs blanc, truites amb mel, ambrosia o beguda dels déus (vi amb mel) i para de comptar. No li venia d’un cafè durant el dia, sense sucre i ben amarg,; fumava molt, més o menys dos paquets de ducats al dia.
Llegir la darrera novel·la, per estar al dia; escriure, preparar-se el temes i les classes, etc., ho feia de nit: dormia molt poc. Per això, va dir la Missa diària, cap a mig matí, a les monges Reparadores; i, més tard, quan les monges van deixar pas al futur edifici de la Residència Mont Blanc, va dir la de les dotze del migdia a l’església de l’Hospital Sant Andreu, dedicada a la gent gran. Mal dormit, no era massa puntual; a vegades, arribava fins un quart tard; els avis i les àvies, però, deien que feia de bon esperar, perquè, quan s’hi posava, deia la Missa amb una gran naturalitat i devoció.
Després de la mort de la mare, i dels arranjaments arquitectònics del Ferriol, hi anava acompanyat del germà petit de la seva mare i la seva dona, els oncles Ceret i Raquel. Quant va morir aquest oncle, ens va demanar si l’hi acompanyaríem. I així va ser, com durant molts anys, la meva família passàvem entre un i dos mesos de l’estiu, al mas dels Junyent. Els nostres quatre fills, hi han passat tots; la nostra filla més petita, Maria, encara avui té una gran amistat, fruit d’aquells anys, amb l’Eduard, fill de la Roser Junyent, i l’Anna, filla dels masovers que hi vivien. Quan el mossèn va morir i va deixar en usdefruit el seu pis a la germana gran i al seu cunyat, ens van demanar que seguíssim anant-hi: i així va seguir sent. Podem afirmar, que vam tenir el privilegi de conèixer al mossèn, com si hagués estat el nostre germà gran.
Quan es va anar fent gran, es va haver de sotmetre a vàries operacions quirúrgiques. Al final el càncer el va anar rossegant. Ingressat a l’Hospital de Sant Cugat, on el van operar per darrera vegada, el vàrem visitar: a la tauleta de nit, hi tenia el Nou Testament amb el punt marcat de l’epístola de Sant Pau al Romans (14, 8): Si vivim, vivim per al Senyor, i si morim, morim per el Senyor. Per això tant si vivim com si morim, som del Senyor.
Sortit de l’hospital amb el càncer sense resoldre, va ser conscient que deia la seva darrera Missa a l’Ultreia de tots els grups del Moviment, a la gran i vella sala de l’àtic de la Residència Sacerdotal. I va fer com el capità de la Semillante, el protagonista d’una de les narracions de les Lletres del meu molí, d’Alfons Daudet (1840-1897)[44]; el qual, al saber que a l’embarcació se l’hi havia trencat el governall, i anaven a estimbar-se inexorablement, va baixar al camarot i es va vestir de vint-i-un botó, amb la roba de mudar. Va cridar l’almoiner, va fer agenollar tothom i resar el Parenostre. A la residència manresana, quan celebraven algun Sagrament o la Missa, els capellans es guarnien, com a màxim, amb l’estola. Aquell darrer dia, doncs, el mossèn es va revestir de gal·la: una alba blanca com la llet, una casulla de guitarra, l’estola i va dir la seva darrera Missa, amb molt poqueta veu, tanmateix amb la seva fe i devoció de sempre.
Els recordatoris de les exèquies de la família Junyent i Rafart, sempre van estar presidits per la Santa Faç de Joan Gascó (1500-1529), una pintura sobre fusta que el mossèn s’estimava molt. Peça d’un retaule, que va descobrir el canonge Jaume Colell Bancells (1846-1932), abandonada en un racó del lavabo dels canonges de la Catedral de Vic. Heus aquí un poema de cinc versos d’en Junyent, inspirats en aquesta Santa Faç: Per contrallums de pluja, per ombres de fageda, / pel blanc florir de l’arç i avorriments d’escola, / corrent amunt dels segles ens hem trobat el rostre. / Lliri morat dels llavis, ulls, astres sereníssims, / floriu sobre el meu front tots els dies de pluja. (Vic, 1953).
Al doble nínxol del cementiri de Vic, on està enterrat Josep Junyent i Rafart i les seves arrels familiars, hi ha una creu amb el crismó, a la cruïlla vertical i horitzontal, amb la següent inscripció llatina: [IN – XPO – RADICATI – ET FUNDATI – PROGENIES JUNYENT IN – PACE – CUM – XPO – ET – IN – DEO SUORUM – RESURRECTIONEM EXPECTANT] (La família Junyent, arrelada i fonamentada en Crist, espera la resurrecció dels seus en pau, amb Crist i en Déu).
j) Reflexió final
El mossèn va passar els darrers dies de la seva vida, a casa la seva germana gran: en definitiva, la casa on va néixer. Cuidat per la seva germana Maria, el seu cunyat i pel seu amic fidel mossèn Aurich; el qual el va acompanyar i assistir fins el darrer moment.
Va deixar el moviment en bones mans, tanmateix, tot va anar, poc a poc, tartera avall. Dins del moviment, en vida d’ell, ja hi havia persones que volien canviar coses; perquè deien que els Cursets de Cristiandat estaven mal vistos per carrinclons i passats de moda; el primer de tot, van canviar el nom, que els preocupava. I varen acordar autoanomenar-se Moviment Cristià Comunitari. Retallant i retallant, de moviment no li va restar res; vet aquí que aquella antiga aigua corrent, es va anar convertint en una bassa d’aigua estancada. En una paraula, es van anar, amb més o menys bona fe, desmantellant tot allò que sonava als temps passats. Per acabar-ho d’adobar, des dels alts estaments episcopals, es va enviar un emissari que va proposar crear una federació de moviments sota el signe d’Acció Catòlica.
Vet aquí que, com ja predeia in illo tempore, el vell repatani Cohèlet (3, 1-15), tot té el seu moment. / Sota el cel hi ha un temps per a cada cosa… Si el Moviment de Cursets de Cristiandat, durant una bona colla d’anys, va servir al mossèn com a eina bàsica per desenvolupar el seu sacerdoci; i ens va fer molt de bé a molta gent: benvingut, no havia de ser?
