En algun moment de principis de 1974, a punt de complir els dinou anys, vaig entrar a formar part de la Unió Socialista del Bages, de la qual la setmana passada es va commemorar el cinquantenari (amb un any de retard per culpa de la covid, ja que es va estructurar formalment el 1970) amb una trobada de militants i la presentació d’un web en el qual m’han deixat col·laborar.

El meu primer contacte amb la globalitat de la formació va ser una assemblea celebrada a Montserrat, i quan vaig anar repassant les cares dels reunits em vaig adonar que en coneixia la majoria –malgrat que no sabia res de la seva militància en aquella organització clandestina– perquè ens movíem pels mateixos entorns de vida associativa i/o cultural.

Un fet que em va arrencar un somriure, que significava tant «ai, carai» com «vet-ho aquí», va ser reconèixer-hi alguns dels que havien estat els meus caps en la darrera etapa a l’escoltisme. Deixo constància que cap d’ells, mentre vam exercir respectivament els papers de cap i de minyó, no em van fer la més mínima insinuació de compromís polític. Però no se’m va fer estrany veure’ls allà tot recordant que ens havia conduït pels camins del compromís amb el país, de la curiositat pel que passava al món i d’un sentit del deure comunitari compatible amb l’anhel de justícia social, tot això mentre pujàvem muntanyes i cantàvem als focs de camp.

A la web abans esmentada s’explica amb detall la història del grup, amb el testimoni de primera mà d’una quarantena dels seus membres. S’explica també per quines raons va anar derivant en la inactivitat a mesura que els partits polítics ampliaven el seu radi de protagonisme en deixar de ser legalment perseguits. Una part de la gent de la USB ja estava al PSAN, una altra part s’havia apuntat a la Convergència Socialista d’en Joan Reventós, però la majoria no estàvem a cap altra organització política.

Alguns ens vam retrobar, ja avançat el 1976, en una trobada de gent independent de tendència socialista o socialitzant. L’espai de la convocatòria era una sala a la planta més baixa dels edificis parroquials de la Seu, amb entrada pel carrer Vallfonollosa; sala que havia estat durant un temps el cau de la meva unitat de l’escoltisme (en total vaig passar per cinc locals diferents, amb tres accessos exteriors també diferents, sense sortir del laberint parroquial). Qui portava la batuta de la reunió era una persona amb qui no havia tingut contacte abans: en Joan Cornet, que al cap de tres anys seria alcalde de Manresa.

Entre uns quants de l’antiga USB i uns quants d’altres procedències es va formar el grup, que ben aviat va confluir en el procés per crear el primer PSC, també dit PSC-Congrés. Aquest PSC era un conglomerat de procedències en el qual els elements sobiranistes tenien un pes infinitament superior a l’actual inexistència, però no va ser suficient per impedir el que va passar després.

La meva militància política arriba fins al gener de 1978, amb vint-i-dos anys, moment en què va haver de ser interrompuda perquè l’afiliació política durant el servei militar estava absolutament prohibida. Mentre em doctorava en hipocresia i escaqueig a Jaca, va tenir lloc el procés d’unitat entre el PSC i la federació catalana del PSOE. El vaig seguir a distància, per la premsa i algun comentari d’antics companys.

Al març de 1979, quan vaig reincorporar-me plenament a la vida civil, vaig tenir clar que el partit resultant, per les característiques de dependència de Madrid, no era aquell al que m’apuntaria si de bell nou decidís militar, cosa que d’altra banda no em sentia gaire temptat de fer, perquè arribar i començar a treballar a Regió7 va sé tot u, i amb el purisme de l’època m’havia prohibit compaginar el carnet de periodista amb el de cap formació política. Això em va permetre, al cap de pocs anys, quan un espavilat va preguntar-me en un programa de ràdio quin era el meu carnet, respondre-li ensenyant el que m’acreditava com a redactor del diari.