L’any 1981, la transició del règim franquista cap a una democràcia que havíem guanyat feia poc, encara era tendra i tenia limitacions.

Aquell 23 de febrer a la tarda jo era a Barcelona, al Col·legi d’Enginyers a la Via Laietana, ben a prop de la tristament famosa Comissaria de Policia, un focus de repressió i tortura durant la dictadura.

Amb el Josep Centelles i el Ricard Tomàs estàvem fent un curs d’ecologia i enginyeria ambiental, en un temps en què les universitats no impartien agrupats aquests coneixements. Hi assistíem enginyers, físics, químics, biòlegs, geòlegs. Encara no existien els estudis de Ciències Ambientals.

De forma imprevista, es va obrir la porta de la classe i una persona visiblement afectada va informar que hi havia un cop d’Estat militar i que la Guàrdia Civil havia ocupat el Congrés de Diputats a Madrid.

La notícia ens va produir un gran impacte i preocupació. Sense pensar-ho dues vegades, vàrem decidir marxar tot seguit cap a Manresa i viure aquell moment difícil i perillós amb la nostra gent a Manresa

Jo llavors era regidor a l’Ajuntament de Manresa pel PSAN (Partit Socialista d’Alliberament Nacional del Països Catalans), i estava a l’oposició. Governaven junts PSC-PSOE i CiU (Convergència i Unió).

En arribar a l’Ajuntament hi havia una gran excitació i incertesa. Les notícies que arribaven eren molt preocupants. Desconeixíem els suports que tenia aquell cop d’estat a Madrid i a tot Espanya i les possibilitats de triomfar. I també ens preocupava què podia passar a nivell local.

A Manresa ja feia força anys que no hi havia militars. Van marxar l’any 1962, deixant buida la caserna del Carme. Però sí que hi havia comandància de la Guàrdia Civil, amb una dotació important. I el dubte era: Què farà la Guàrdia Civil de Manresa? S’afegirà al cop? Vindrà a ocupar l’Ajuntament?

Vegem una mica la seqüència dels fets d’aquella nit tan llarga del 23 de febrer de 1981.

Era a quarts de 7 de la tarda quan el guàrdia civil Antonio Tejero va entrar al Congrés de Diputats amb 200 guàrdies civils, i va prendre per ostatges els Diputats reunits per investir com a president del Govern Espanyol a Leopoldo Calvo Sotelo. El que apareixia com a cap colpista, el comandant de la guàrdia civil Antonio Tejero, havia estat l’any 1955, i durant un any, a la comandància de Manresa, quan va aconseguir el grau de tinent.

A les 7, el capità general de València, Milans del Bosch, decideix assumir tots els poders civils i militars del País Valencià, decreta l’estat d’excepció i treu tancs i soldats al carrer a la ciutat de València.

Prop de les 8, unitats militars ocupen les instal·lacions de TVE a Madrid, i Radio Nacional comença a emetre marxes militars. No em direu que no era suficient per estar acollonits! Podeu imaginar el que es vivia en la reunió de l’alcalde, regidors dels diferents grups i líders socials a l’Ajuntament de Manresa. Una situació que segurament també es vivia a molts municipis.

A les 9 del vespre, es fa públic un comunicat de Presidència de la Generalitat condemnant el cop, i tranquil·litzant a la població, basant-se amb el que havia parlat amb el Capità General de Catalunya.

Fins a quarts de 10 no es produeix una reacció dels caps de l’Estat Major de l’exèrcit en favor de la Constitució, i mostrant-se lleials al Rei. Però el Rei callava, i no es pronunciava.

I va callar tanta estona que fins passada la 1 de la nit, 7 hores després de l’inici del cop, no es va pronunciar.

Entretant, a l’Ajuntament anàvem seguint les notícies per ràdio i televisió. I preparàvem un posicionament en favor de la democràcia i en contra del cop. Els partits d’esquerres ja volíem fer-lo immediatament i fer-ne la màxima difusió. Altres, molt conservadors, amb CiU al davant, no ho veien clar encara sense conèixer el desenllaç final, i varen retardar molt el posicionament municipal.

El Xavier Domènech ho explica en el seu article a Records Personals.

Finalment, passades la 1 de la nit, vàrem consensuar un comunicat, després d’una hora i mitja de negociació i estires i arronses. La vàrem signar PSC, CiU, PSUC, CC-UCD, PSAN, ERC, CCOO i UGT. En síntesi deia: Condemnem el segrest del Congrés i l’atemptat a la democràcia que suposa, i fem una crida als ciutadans que donin suport a les institucions democràtiques (ajuntaments, Generalitat, Parlament Espanyol, Rei, …) que són garantia de defensa de les llibertats individuals i col·lectives.

Tot i que la situació semblava controlada, no me’n vaig refiar. Temia la possibilitat que em detinguessin, o que persones civils fatxes aprofitessin l’ocasió i volguessin actuar contra els dirigents de les forces democràtiques. És el que havia passat en alguns cops d’estat pocs anys abans a l’Amèrica del Sud. L’acció d’“incontrolats” eliminant adversaris.

I jo representava l’opció política més oposada a les idees dels colpistes, ja que el PSAN era independentista i comunista. Per aquest motiu, amb la meva parella vàrem decidir que aquella nit, cap dels dos aniria a dormir a casa nostra. Ella va anar a casa dels seus pares, i jo al pis d’un familiar que estava buit i sense moblar. Afortunadament era un temps en què estava de moda posar-hi moqueta, i el terra no va resultar tan dur.

Aquella nit va costar de dormir i va ser curta de son. No crec que tingués somnis gaire plàcids. Però finalment el cansament va guanyar al neguit.

Quan em vaig llevar encara no estava tot resolt. Fins al migdia no van ser detinguts els colpistes i varen poder sortir els diputats del Congrés. Quedava descartat seguir amagant-se o haver de passar la frontera.

Anys després s’ha anat coneixent com es va organitzar el cop, però encara queden interrogants. Un d’important és la implicació reial en aquest aixecament militar. S’han escrit llibres sobre el tema, i tot apunta que el Rei estava implicat en un cop no tan barroer com el de Tejero, però que posaria un militar presidint el Govern Espanyol. Però encara avui, agost del 2021, més de 40 anys després, el Govern Espanyol es nega a desclassificar la documentació referent al cop d’estat del 23F. Vol dir que tenen coses per amagar.

El resultat final del cop va ser un triomf parcial dels colpistes, ja que els partits polítics espanyols es van posar d’acord per fer una llei, la LOAPA, que restringia competències de la Generalitat i altres governs autònoms, i reforçava el poder polític de l’Estat. Fent un pas enrere respecte al que havíem aconseguit durant la transició, i fent més estreta la democràcia.