El meu germà m’havia portat, almenys una vegada, a veure un partit de futbol del Manresa, eren els anys seixanta i no puc concretar ni la data, ni contra quin equip jugava el C.E. Manresa. Anar al Pujolet, per mi, un nano, ja era una festassa. Les graderies, el camp d’herba, la tribuna llunyana. I tanta gent que cridava, es tensava quan en Quim Basora agafava la pilota, elegant, incisiu i xutava a porteria. A la llotja hi devia haver l’alcalde en Josep Moll Vall, també presidint el club.
Els vaig tractar tots dos, el futbolista i l’alcalde, fora del camp de futbol. Un distant, darrere els vidres del despatx de l’agència de transports que tenia al carrer Guimerà, prop del Passeig. Cabell blanc i poques paraules, quan havia de demanar-li algun paper i era ell qui obria la finestreta de l’entrada. Coneixia que era l’alcalde i això ja m’imposava. Com ho feia el magatzem, força fosc i enfangat quan plovia a fora, hi tenia degoters.
El futbolista portava un negoci de lubricants, d’olis per a motors, al carrer Alcalde Montardit, que ara és carrer de la Maternitat d’Elna. Amb ell ens tocava fer moure i carregar, en un camió, bidons de dos-cents litres i de caixes amb llaunes d’oli. La destresa i algun cop de força eren les eines més corrents per aquestes feines. En Quim Basora, cordial, semblava esquivar contraris entremig d’embalums i recipients.
Sí, jo era un xaval i m’imposava veure’ls a prop, sense la distància dels colors, dels escuts.
