La meva família era pagesa, i a primers del segle passat estaven de masovers al Mas de les Oliveres de Sant Fruitós. L’any 1920 anaren a residir al poble, en una casa del carrer del Padró, però el meu avi i el meu pare continuaren cultivant camps i vinyes de la propietat de les Oliveres, com a parcers.
Als anys 50 del passat segle, havien de lliurar al propietari del Mas una quarta part de la collita que havien recol·lectat, principalment ametlles i raïms. Jo era un nano i no entenia per què el que havien aconseguit treballant amb molt esforç, una part ho havien de donar.
Un altre enigma per a mi era el resultat de la collita dels cereals. Després d’haver passat les garbes del blat, per la màquina de batre, baixàvem (jo hi havia anat) amb el carro els sacs de blat fins al magatzem del “Servicio Nacional del Trigo”, que era a la Muralla de Sant Domènec de Manresa.
Les autoritats feixistes havien imposat que tots els agricultors estaven obligats a vendre tota la producció de blat a l’Administració que pagava un preu únic que el govern havia estipulat. El pagès només es podia reservar una part per a tornar a sembrar i per al consum familiar.
El blat que segons la llei ens corresponia, el portaven a la Farinera La Florinda, al carrer de Bruc, on et donàvem la farina. Tornàvem al poble, i els sacs de farina anàvem al forn de ca l’Agneta. D’aquesta fleca sortiria el pa, que alimentaria la família durant un any.
Ja m’agradava més, anar a “comprar el pa sense pagar”. La botiguera ho puntava a unes llibretes -una la guardava ella i altra el client-, el quilo de pa que adquiries, i com que la barra pesava menys d’un quilo, per igualar-ho, et donàvem “la torna”. Si eren una nena o un nen el que havia anat recollir la peça de pa, normalment la torna no arribava mai al rebost, perquè ja se la cruspia pel camí. Els infants que la seva família no era pagesa, no tenien la torna, en comprar el pa, havien de pagar el preu estipulat per la barra.
Cada mes, es comprovava el consum de quilos realitzat i es pagava una quantitat per la manufactura del pa. El final de la temporada, el forner feia la liquidació: si el pagès havia gastat més quilos de la farina dipositada havia de pagar el seu valor, i si era el contrari, el qui pagava era el forner. També es podia deixar el romanent per l’any següent.
