El nom complet d’aquest veí del carrer de Sant Llorenç de Brindisi era Blai Llardachs  Bartrus i havia nascut a Tàrrega (Lleida) el 3 de setembre de 1883, però feia anys que vivia a Manresa.

El seu ofici era sabater ataconador (remendón) com també ho havia estat el seu pare. Anys enrere, havia exercit aquest ofici en una botiga que hi havia al començament del carrer de les Escodines. El Blasi, com així  se’l coneixia, en la seva feina era molt primmirat, diguem-ne perepunyetes, i els clients se’n queixaven, i així sempre els feia gastar uns centimets més.

Quan al Blasi li arribà el temps de casar-se -buscar xicota, com se’n deia abans i com també es feia abans- passà pel tràngol d’haver d’anar a demanar la mà, la conformitat, als pares de la noia, l’ Angeleta Clerch i Carcassona, que vivia amb els pares, Valentí i Dolors, i una germana en una casa pròpia, situada cases amunt del carrer de Sant Llorenç de Brindis. (avui Brindisi)

Els pares digueren al Blasi que si es volia casar, res de fer-ho amb l’Angeleta, sinó que havia de casar-se amb l’ altra noia, la Pepeta, dos anys més gran que ell, perquè aquesta ja havia estat casada i era vídua. El bonàs d’en Blasi s’hi conformà i a fe de Déu que van viure sempre ben enamorats.

Acabada la guerra, el Blasi tancà la botiga de les Escodines i anà a treballar a la fàbrica Puig i Font, situada al carrer Nou de Santa Clara. A la fàbrica, la feina del Blasi era de repassar la roba que sortia del teler. Meticulós com era, la feina li va anar com l’anell al dit. A més, era molt servicial. Qualsevol  comanda que li donava el majordom cuitava a executar-la i hi posava tot el seu zel. Algú fins i tot deia que massa.

A la fàbrica treballava al torn del matí i s’emportava l’esmorzar de casa. Quan plegava -això era entre dos quarts de dues i les dues- pel carrer tots els gats el seguien fins arribar a casa seva. A la carmanyola de l’esmorzar hi portava espines de sardina i d’altres que recollia, i llavors ell parlava amb els gats. Hi havia dies que hi havia més gats que no espines de sardina portava, i als gats que es quedaven sense els ensenyava la carmanyola buida, i els deia “Demà, demà n’hi haurà per tu” o coses semblants.

El Blasi, endemés de sabater, també era músic. Tocava el fiscorn. Els seus companys músics li deien el Po-Po perquè sempre tocava el mateix. Anava a totes les processons en aquell temps en què n’hi havia moltes, sobretot per les Enramades, l’octava del Corpus, la del Sagrat Cor a la Cova i la del Primer de Juliol, la de la confraria de la Santa Creu, més coneguda com la dels Tremendos, a part de tocar en alguna altra situació que no tenia res a veure amb les processons.

El Blasi, de caràcter meticulós i de voler  fer bé les coses, dies abans d’haver d’actuar assajava. La setmana de les Enramades de processons el nyigo-nyigo el feia cada dia, en el seus assajos.

Amb això dels seus assajos a l’hora de la migdiada i amb la calda de l’estiu, més d’un li maleïa els ossos. Algú havia dit: “El Blasi de Déu se l’empassés, aquest instrument!”.

Quan arribava el dia i l’hora de l’actuació el Blasi sortia de casa seva ben vestit, net i planxat, amb les sabates ben llustrades. Tant la seva dona com la seva cunyada es desvivien pel Blasi. Aquest portava en una mà l’instrument dins d’una impecable funda. Era estiu. Per americana portava una jaqueta de punt, de color blau fosc, que feia uns discrets quadrets i del butxacó en sortia un mocador molt blanc acabat en punxa; portava camisa blanca amb un nus a la corbata molt ben fet.

La seva dona, la Pepeta, sortia al balcó i el Blasi, carrer avall, a cada poques passes es girava i amb la mà lliure la Pepeta i Blasi se saludaven, no sé pas quantes vegades fins arribar al capdavall del carrer, en què havia d’agafar el carrer dels Caputxins i llavors s’acabaven les salutacions, el dir-se l’adéu ambdós, talment com enamorats del primer dia.

Un record molt personal d’aquesta família era del 6 de gener de 1940, primera festa de Reis després de la maltempsada de la guerra. La mare, pobra mare, ens despertà a mi i el meu germà, dient-nos que a l’escala ens havien passat els Reis, uns molt pobres reis; per a cada un de nosaltres, una senzilla llibreta, un llapis i una goma d’aquelles que en deien de pa. No em va fer cap il·lusió. Haguérem  preferit una joguina. A més, la mare ens va dir que no diguéssim a ningú el que ens havien portat els Reis.

Després de l’esmorzar, la mare ens arranjà per anar a la missa de nou a la Cova, la missa dels estanislaus. En ser al carrer, ens topàrem amb les germanes, l’Angeleta, la soltera, alta i prima, i la Pepeta, més baixa i rodoneta, les sabateres, a casa els deien. Elles ja venien de missa de vuit, segurament de l’església de les Josefines. Les dues germanes sempre acostumaven a anar juntes a l’església i no les recordo haver-les vist mai acompanyades del Blasi.

Aquestes dues germanes, en veure’ns a nosaltres dos, una de les dues va dir: “A aquests nens sí que els han passat els reis” i com que la mare ens havia dit que no diguéssim res, vaig fer un petit somriure i em vaig posar a córrer cap a la Cova, i darrere meu el meu germà.

Un dels dies immediats a l’alliberament de Manresa, el 24 gener de 1939, morí la veïna del carrer, la senyora Francisca Coll Ginestà, als vuitanta anys. Morí de miocarditis. Era filla de Calaf, coneguda per tothom com la senyora Coll o la senyoreta. No hi hagué enterrament i menys funeral, tot i que era una persona molt religiosa i fraresa. Vivia amb la minyona Maria Palau Claret en un espaiós pis de la casa número 14 en aquell temps.

Morta la senyoreta, en quedar-se sola la minyona, aquesta acollí els dos únics frares caputxins que de manera permanent romanien a Manresa, el pare Baltasar de Sant Mateu i el popular almoiner Fra Jaume de Corella. D’aquest darrer, deia la minyona que era el que li donava més feina en haver de rentar-li el cordó perquè sempre el portava brut. La canalla l’hi anàvem a estimar, a tocar-l’hi amb les nostres mans brutes de ser tot el dia jugant al carrer. Quan el 1940 els frares s’establiren a la plaça de Valldaura, la Maria quedà sola i anà a viure a cal Blasi.

El meu pare, que vivia al costat de la casa de la senyora Coll o la senyoreta, feu el desmuntatge dels mobles i el trasllat. L’ajudà una mica el Blasi. L’estada de la Maria a cal Blasi amb família no fou gaire llarga. Aviat partiren peres i la Maria se n’anà a viure a Barcelona on pocs anys més tard morí.

D’aquesta família, la primera a morir fou la germana soltera, l’Angeleta, l’any 1952 i la seguí el Blasi el 1962. En quedar sola la Pepeta, aquesta incrementà més la seva amistat amb la veïna del carrer i propera a casa seva, la Victòria Odena, vídua Gubianes. Sempre se les veia juntes, l’una ficada a casa de l’altra. Algú malpensat arribà a dir que la Victòria festejava la caseta a la Pepeta.

La Pepeta morí el més d’octubre de 1963 als vuitanta-dos anys. La casa anà a parar per parentiu a una família d’Avinyó que hi vingueren a viure. Amb la mort de la Pepeta s’acabà aquesta família, que en pau reposin.