Un dia, el petit univers de la plaça Hospital, per desgràcia es va acabar. Potser el pis s’havia fet petit; hi vivíem els pares, els avis, el tiet Manel que era germà del pare i jo; potser aquest era petit i al que aniríem seria més gran. N’ignoro els motius. Com ignorava llavors, on devia caure el carrer Arquitecte Gaudí. Tampoc sabia que canviaríem un primer, per un quart sense ascensor; ni que casa nostra seria al cim d’un bloc de pisos isolat, al que avui és el Barri de la Sagrada Família.

De l’atapeïment del Barri Vell —llavors no se’n deia ni així, ni de cap altra manera—, amb les seves coneixences, botiguetes i veïns, vàrem anar a viure en un edifici enmig de camps, que a mi em semblava enmig del no-res. Però contràriament al que pogués semblar d’entrada, allà hi havia molt per descobrir.

A la frase que sentia dir als pares dia sí i dia també “aquí dalt tot son camps”, n’hi havia una altra que llavors no entenia “viurem als pisos de la Cooperativa Nostra Sra. de Lourdes”, i sembla que no era l’únic bloc que aquesta Cooperativa va construir amb el suport econòmic de Caixa Manresa i les aportacions dels Socis – entre els quals, el meu pare-, sinó que en van fer un altre entre el final del carrer Gaudí i el carrer Viladordis, a tocar aquells xalets que en deien les Cases Barates.

En aquell segon bloc, hi vivien uns molt i molt amics dels pares. Es deien Joan i Júlia. D’ell, que va ser el padrí de casament dels pares, no en recordo l’ofici; de la Júlia, sí. Era infermera. Ja teníem uns veïns.

Aquesta segona destinació vital de la família, tenia una vista privilegiada dels entorns “tot eren camps”, tornem-hi. Però no, només; per allà hi passava un tren —llargues vies completament descobertes i una “casilla” habitada— que veia sovint des de la finestra de la meva habitació i després vaig saber que era el Tren dels Catalans. Ara FGC.

No recordo que l’Estació de Viladordis, ja hi fos. Tampoc els grans blocs de pisos de la Font dels Capellans, que van construir-se més tard com tants d’altres del barri, i van fer empetitir amb els anys aquell bloc isolat del carrer Gaudí.

No sabia, que el xiulet del tren que feia sonar quan passava per la “casilla”, i ja li faltava poc per arribar a l’Estació de Manresa-Alta, seria una constant en el nou entorn. Ni que un altre so —de ferralla rodolant— persistent, somort, i tan constant que a vegades ja ni el senties, em faria adormir moltes nits: el so del “bombo” de la Maquinària. Aquest era el nostre veí del davant. I ja en van 2.

De La Maquinària, en recordo un llarg edifici; una mena de fàbrica que no s’acabava ni mai més i aquell “bombo musical” remugant, sempre donant voltes i més voltes, de nit i de dia.

Ara en aquell espai (situat entre els carrers Gaudí – Trieta – Sant Cristòfol) hi ha uns grans edificis d’habitatges i el CAP de la Sda. Família, que s’hi va traslladar, quan el local que l’encabia primer al carrer Foneria, els hi devia quedar petit. Més o menys com ens devia passar a nosaltres amb el pis de la plaça Hospital. O ves a saber.

De descobertes de l’entorn, n’hi va haver més. Des de casa, per la banda contrària al carrer Gaudí, a baix, hi havia un gran descampat. Era majoritàriament un herbassar que arribava fins a la carretera del Pont de Vilomara, així el recordo. Però alguna cosa hi devien menar, perquè tenia una caseta on el senyor Gil hi guardava eines. El descampat tenia nom i amo: en dèiem el Camp del Gil. Tercer veí.

Aquell camp es va tornar completament blanc durant la nevada del 1962, recordo que vàrem baixar-hi amb l’Enriqueta, la iaia valenciana. Tinc al cap només una foto en blanc i negre: el camp cobert d’un tou de neu impressionant, com mai havia vist; i en la que ella, riallera, sí que s’hi veia, a mi només el cap.

Al costat del camp del Gil hi havia un carrer entre el de Gaudí i carretera del Pont de Vilomara, amb una gran fàbrica allargassada i revellida, amb finestres mig trencades; em sembla que era o havia estat una foneria, i a la llarga potser devia donar nom al carrer. Carrer de la Foneria.

No recordo que llavors, el carrer fos asfaltat, tampoc que ho fos la carretera del Pont. Potser sí; o potser estaven foradats com tants carrers de la ciutat, tal com ben irònicament recull el vídeo de Fermí Bataller “Les flors de Manresa”. Totalment recomanable.

A la carretera del Pont amunt, recordo que hi havia La Taverna d’en Mallol, on l’avi Lluís, l’avi manresà, s’aturava a fer el cafè o a fer el got, quan plegava de treballar de la Fàbrica del Sr. Muntada, una mica més amunt del carrer Gaudí.

I també la Pastisseria Sagrada Família, on la senyora Laura venia uns pastissos bons i rebons, que tastàvem algun diumenge. Era a l’alçada de les Cases Barates, aquelles d’abans, a tocar l’altre bloc de pisos de la Cooperativa. Als baixos que ocupava la pastisseria, ara hi ha l’Estanc Prat. La Taverna, encara hi és. I ja portem cinc veïns.

Quan anàvem a comprar a casa la senyora Laura, a l’alçada més o menys d’on ara hi ha els Fruits Secs Rius, hi havia un xalet que sempre em feia badar quan hi passàvem per davant.

A peu pla, un jardinet envoltat d’una tanca de ferro. L’entrada de la casa, era dalt de dues petites escales d’accés, a banda i banda que formaven a sota escales, una coveta, on hi havia una Mare de Déu de Lourdes; les parets molsoses d’aquella cova deixaven anar regalims d’aigua, fins a un petit llac als peus de la verge, on hi nedaven peixets vermells. Mai vaig saber qui vivia allà, ni mai hi vaig entrar, encara que me’n moria de ganes.

De peixets vermells, n’hi havia en un altre lloc; i el llac que els encabia era força més gran que el d’aquella gruta: era al Parc de la Piscina. Encara en queda algun rastre -ara sec-, just davant d’on ara hi ha la Llar d’Infants Picarol. Era un llac completament rodó amb una mena de brollador al bell mig. Hi anàvem sovint a aquell parc, del que en recordo els capgrossos, els pins i aquells peixets vermells.

I quan tornàvem del Parc cap a casa, passàvem per força pel carrer Lluís Argemí de Martí, el carrer de les “cases de xocolata” [1]. Era un grup d’edificis d’habitatges de quatre plantes, més o menys d’aquest color. I encara hi són.

I més enllà, camps i més camps.

Aquests –i els altres cinc— van ser durant anys els meus nous i silenciosos veïns; i també, el recinte de la Fàbrica Nova, on havia treballat la iaia valenciana. Un conjunt d’edificacions imponents, d’on sobresortien les torres de l’edifici principal.

Llavors no sabia que aquesta fàbrica seria el límit d’un barri que encara no existia amb un altre: el Barri de la Sagrada Família amb el de Vic- Remei.

[1] Els habitatges del carrer Lluís Argemí de Martí, coneguts popularment com Les cases de xocolata, es van construir al 1949, en temps del primer franquisme a Manresa. El 2020, el nom del carrer fou substitut pel del cuiner manresà, Ignasi Domènech i Puigcercós.