Després del bombardeig del 21 desembre 1938 va començar a entrar la por a la gent i feien més cas de les sirenes. A més, es veia l’arribada dels nacionals cada dia més propera, amb el temor del que podia passar aquell dia.

A casa, el lloc escollit com a refugi fou la mina del tren dels catalans, mina coneguda oficialment com de Santa Clara, però per a tothom en aquells temps mina dels frares, per passar per dessota del que havia estat el gran convent dels caputxins.

A casa dormir a la mina només hi anaven la tieta, el meu germà i jo. La mare i la iaia es quedaven a casa per allò que sempre hi ha qui es preocupa dels descuidats i més d’un cas havia passat. El pare era al front.

Els primers que van arribar a aquesta mina van ocupar com unes grutes que hi havia i que encara hi són, i que es devien fer al construir la mina. Aquests foren uns afortunats. Ho tenien com un piset i als vespres tenien uns llums, segurament de carbur.

Nosaltres, els de casa, com molts d’altres, vam haver de ficar-nos entre el just espai on acabaven els rocs de la via i les travesses del tren i la paret, un lloc molt justet. A les nits passaven molts pocs trens. Recordo que la gent deia: “Al pas del tren, cura  amb les mantes que el tren no se les emporti”.

El tren anava molt a poc a poc. Encara em sembla veure el maquinista i el fogoner. Només se’ls veien els ulls i el vermell dels llavis; la resta era tot negre. Aquests miraven molt la gent, que no els passes res de mal.

Però jo, que era un nen, no recordo la gent allà angoixada i fins i tot hi havia moments d’una mica de gatzara. Devia ser un dia de sol que jo, caminant pel mig de la via, vaig arribar-me fins a la boca sud on hi havia gent de Santa Clara, entre ells la família del meu pare que vivien al carrer del Peix.

Aquell dia allà hi havia una pobra noia que sempre havia estat curteta, coneguda per la Nita de cal Bana. Em penso que no hi havia la seva família. Ella devia ser allà a veure els veïns i els explicava que passant pel camí de la Cova havia sentit les sirenes i va córrer a posar-se a terra. I fins i tot va fer com ho havia fet i es va estirar al terra. Era una persona molt llarga i prima amb el cap ben cot, amagat.

La gent, les dones que hi havia -cal dir que la mina era ocupada per dones i canalla, d’homes molt pocs- les dones li van dir: “Però, Nita, el cap, sí que l’amagaves el cap, però el cul el deixaves enlaire”, i tots a riure.