Per als manresans que, acabada la guerra el 1939, vam començar els estudis de primària i vam aprendre de llegir i d’escriure, el nom Domingo ens resultava familiar, popular.

Avui aquest nom el veiem escrit com a DOMÈNEC. Durant la meva infància, en què tota l’ensenyança era totalment en castellà, no sols no l’havia vist mai escrit, sinó fins i tot no l’havia sentit a dir.

Per la contra el nom de Domingo i sant Domingo sortia molt sovint. Com a manresà de naixement, coneixia al centre de la ciutat la plaça de Sant Domingo, que d’aquesta manera l’anomenava el poble. També en el santoral hi havia el nom de Domingo. Força homes es deien Domingo; també, però molt menys, algunes dones. El poble senzill i no tan senzill ho havia traduït, en molts casos, com a Mingu i  Minguet. Teníem el Minguet de cal Brauer,  també en Mingueta, però en femení es deia molt menys que en masculí.

Em ve a la memòria la festa de San Domingo, concretament on encara hi ha el monestir de Santa Clara, amb la seva església dedicada a la mare de Déu  dels Àngels, on  hi havia el popular pou de Sant Domingo, amb la seva benedicció, a la barriada de Les Escodines, amunt cap al carrer de Sant Bartomeu, Nou i Vell de Santa Clara Vella, arribant al monestir de les Dominiques de Santa Clara,

Davant de l’església hi havia la casa rectoral, on vivia el capellà de la comunitat de monges dominiques, propietàries  de la casa. Al segon pis, hi vivia una família de lloguer. Al costat de la casa, paret per paret, hi havia la casa coneguda com Ca la Reina (família Clec), dedicada a jardineria, i ara ja fa anys la família se’n va anar a Galícia.

L’església dedicava el dia 4 d’agost a la festa litúrgica de sant Domingo, però aquí ja s’avançaven a celebrar-lo el dia abans, el dia 3. Aquest dia a l’església de Santa Clara es beneïa el pou d’aigua de Sant Domingo. Es feia una curta processó que, sortint de l’església, travessava el carrer i anava fins on hi havia el pou de sant Domingo. A la processó, fins i tot s’hi portava un penó que, del meu record, portaven uns germans que vivien en un pis de la casa Buresa, a la Plaça de Fius i Palà. Aquests germans anaven acompanyats del seu avi, un senyor molt alt amb els cabells molt blancs.

Es deia que una vegada feta la benedicció de l’aigua del pou, s’hi tirava un terròs de sucre. Jo llavors era un nen i no m’atansava a la benedicció. O sigui que no sé què hi havia de veritat de tot això.

Sí que un cop feta la benedicció, hi havia una corrua de gent amb càntirs a pouar l’aigua. Algú deia que l’aigua, més que d’un pou, era de la rasa. No ho sé, tot i que sempre ho he considerat bastant segur. Sí que sé que en una taula sempre hi havia un porró amb aigua per poder beure’n a discreció i que aquesta aigua, tot i ser aigua i beneïda, era molt flaca.

El pou durant l’any era tancat. Recordo que al damunt del pou hi havia com uns relleus que devien representar aspectes de la vida del sant.

Les monges del monestir eren de clausura i no es deixaven veure. Si algú volia parlar amb elles, ho havia de fer en un torn, on només sentien la veu. Elles, però, sí que prenien part a la festa amb els seus breus, que en aquests dies confeccionaven i que estaven en unes safates i que per una mòdica almoina podies adquirir.

I què dimoni eren això d’aquests breus? El breu era un paperet petit blanc molt ben plegat, lligat amb una cinteta de color vermell, que la mare, mitjançant  una petita almoina, comprava a la canalla i  ens el posava amb una agulla imperdible a la camisa. Se’ns deia que obrir el breu per llegir-lo era pecat mortal.

Però mortal o sense mortal, pecant o no pecant, tots ens trèiem el breu per veure què hi deia. Una vegada deslligat i obert el paperet, hi havia dibuixat un requadre artístic bastant bonic amb unes lletres de cal·ligrafia original, una mica estranyes, que era una oració en llatí que hom no hi entenia res. I això era tot.

 D’aquest dia de Sant Domingo, que així es deia llavors, ara en diríem de sant Domènec, així més nostrat. Era una festa força popular per aquells carrers Nou de Santa Clara i Vell de Santa Clara i una part de Sant Maurici i del carrer del Peix, que vivien a la seva manera Sant Domingo. Als darrers anys, fins i tot s’hi feia ball rodó al davant de la creu del Tort.

Actualment, amb la urbanització d’aquest sector, ja no hi queda res. Només resta dret el monestir de les monges amb la seva església, com ja hem dit dedicada a la mare de Déu dels Àngels, i la resta de carrers i cases.