Entre l’inici dels anys quaranta i més enllà de la meitat dels seixanta vaig viure la meva infantesa i joventut en un pis de la darrera casa del carrer de Víctor Pradera (Martí i Julià des de la Transició), que feia xamfrà amb un carrer encara per definir que, amb el temps, seria el carrer de Navarra. Teníem un balcó que donava a l’actual plaça de Catalunya, llavors i durant molts anys sense urbanitzar.

Es podia arribar a casa nostra en vehicle de quatre rodes per un camí sense asfaltar que, partint del final del carrer de Saclosa i seguint el traçat d’un rec que vorejava una part de la plaça, conduïa a les cases Cairot i al tossal del Cigalons, que eren construccions fetes fora de tot pla urbanístic.

L’accés a peu més habitual era el que ens comunicava amb la carretera de Cardona, on teníem els avis. Per arribar a la casa on vivíem, malgrat que estava alineada amb el carrer de Martí Julià, passat el carrer de Tres Roures tot eren horts que vorejàvem seguint un camí que es bifurcava passant per davant o per darrere de la Torre del Paraigua.

Aquest entorn ens permetia jugar amb els veïns a peu de carrer, i per Sant Joan preparar i fer la foguera al davant de casa. I també érem testimonis de l’activitat i de les relacions dels veïns hortolans que cultivaven un hort en aquell entorn. Els vespres tenien el seu torn per regar amb l’aigua de la sèquia i això a voltes originava petites disputes.

Durant aquells anys la futura plaça de Catalunya va ser la ubicació escollida per a activitats ben diverses:

• Gimnàstica dels falangistes els primers anys de la postguerra.
• Instal·lació d’una trituradora de la grava que durant aquells anys s’extreia d’una pedrera del Puigberenguer.
• Plaça de braus mòbil instal·lada temporalment i amb l’actuació d’aficionats locals, un dels quals era el Manresanito, o de més coneguts, com Joaquín Bernardó.
• El teatre portàtil dels germans Largo va ser-hi uns quants mesos instal·lat i oferint cada dia una obra teatral diferent d’una qualitat més que notable.
• Les tardes de futbol al camp del Pujolet la plaça servia d’aparcament per als aficionats que hi acudien en cotxe, que en aquells anys eren minoria.
• Durant anys en un edifici de construcció paralitzada s’hi va situar la gossera, on tancaven els gossos sense identificar que el servei municipal havia recollit per la ciutat.

Tot això ho contemplàvem des de la llotja privilegiada del nostre balcó. Aquells anys, amb el meu germà Ricard ens vam aficionar al futbol i seguíem els partits pendents de les reaccions del públic. Quan dubtàvem sobre si havien cantat o no un gol, només havíem d’esperar uns minuts per tenir-ne la confirmació, ja que des de casa no veiem el camp, però si el marcador.

Més endavant vam descobrir que a la part més al nord del camp hi havia una porta a través de les escletxes de la qual es veia la meitat del camp. Des d’allà vam contemplar l’exhibició que va fer en Kubala en el partit amistós amb motiu de la Fiesta de la liberación de Manresa de l’any 1952. Poc després ens vam assabentar que podíem entrar al camp demanant a un soci que ens fes passar com si fóssim de la seva família.