El digital Nació, a través de la seva secció Polis, posa a disposició dels lectors una completa base de dades electorals, i aquesta setmana ha convidat a fixar l’atenció en l’apartat que permet recordar els noms dels regidors electes en primera instància (sense comptar substitucions) en totes les eleccions municipals entre 1979 i 2019 a cadascun dels municipis de Catalunya: https://www.naciodigital.cat/polis/noticia/14/regidors-candidats-totes-llistes-municipals
És una eina prou interessant tant a efectes de consulta, quan la memòria dubta sobre un nom o una data, com pel simple plaer de convocar l’evocació de vells records tot repassant la llista de noms. Als que vam ser cronistes de les primeres batalles electorals municipals, el simple esment d’una identitat ens evoca rostres, veus, paraules, fets, anècdotes, victòries i derrotes, presències i absències, protagonismes i ocultacions.
Alguns d’aquells protagonistes van persistir en la tasca política, altres se’n van apartar després d’un sol mandat o fins i tot abans. A la llista d’electes del 3 d’abril de 1979 a Manresa, per exemple, hi consta en Ramon Cuitó i Miserachs, que per a molts és un nom vinculat a la història de la Cambra de la Propietat i de la Federació Empresarial, però que va encapçalar una llista d’independents en aquella convocatòria. Només van treure un escó, el seu, i va renunciar-hi tot seguit en benefici del segon de la llista, Enric Casasayas Brichs, vinculat a la Cambra Agrària. També va renunciar ben aviat el cap de llista de CiU, Josep Maria Vives Llambí, advocat i màxim responsable tant de la Junta d’Aigües Potables (avui, Aigües de Manresa) com de la Junta de la Séquia, motiu pel qual era conegut com «en Vives de les aigües», tot i que el seu reconeixement social també estava molt vinculat al món de les entitats i especialment a l’Orfeó Manresa. Quan els resultats electorals van impedir-li ser alcalde es va estimar més donar pas a altres companys de candidatura.
Però un dels aspectes interessants d’aquest aplicatiu estadístic és que permet veure a primer cop d’ull la diferència entre llavors i ara en matèria de presència femenina als consistoris. Ara que no manquen les alcaldesses, pot costar de creure que entre els vint-i-cinc regidors electes del 1979 a Manresa només hi hagués tres dones. Un dotze per cent. I no pas en els llocs més destacats de les llistes. A la dels socialistes, Maria Teresa Vilajeliu Roig ocupava el lloc número set dels vuit que van sortir. A la de Convergència i Unió, Maria Àngels Torrens Vila, que ha arribat a ser prou coneguda i valorada en la seva faceta d’actriu i directora teatral, ocupava el setè lloc, el darrer dels obtinguts. A la llista del PSUC, Conxa Comas Riu ocupava la quarta posició, i en van treure cinc. Els tres regidors de Centristes-UCD i els únics aconseguits pel PSAN i els Independents eren tot homes.
No hi va haver cap dona entre els caps de llista, com s’havia pogut comprovar a simple vista quan es van reunir en un debat al Teatre Conservatori dos dies abans de les votacions. Les quotes existents eren d’una altra mena: al PSC es va estrenar l’aplicació del principi que la segona plaça de la llista havia de ser per un representant del sindicat UGT, en aquella ocasió Manuel Cano Navarro. També hi havia quotes a CiU, però eren per garantir un lloc prou alt a Unió Democràtica de Catalunya, soci menor de la coalició: per això Eduard Bohigas Santasusana era el cinquè nom de la llista.
Tres dones entre vint-i-cinc regidors electes, totes cap a la part del darrera dels respectius grups. L’aplicatiu de Nació permet fer un seguiment de l’evolució del tema amb una gràfica que en el cas de Manresa és significativa: el 88% d’homes i el 12% de dones, és a dir, els vint-i-dos noms masculins i els tres de femenins, constitueixen una dada que es repeteix a les eleccions de 1983, segones de l’actual etapa democràtica; també a les del 1987, les del 1991 i les de 1995. Els dos mandats de Joan Cornet, els dos de Juli Sanclimens i el primer de Jordi Valls van tenir en comú aquesta brutal desproporció, sense que sonessin gaires sirenes d’alarma.
No va ser fins el 1999 que el nombre de dones va passar de tres a vuit, encara una clara minoria en relació amb disset homes. A les primeres eleccions del nou mil·lenni, el 2003, va ser elegida una dona més i un home menys; així la relació era de «només» un 64% d’homes contra un 36% de dones. Aquesta proporció (o desproporció) es va repetir sense variació a les següents tres eleccions, és a dir, les de 2007, 2011 i 2015. Jordi Valls, Josep Camprubí i Valentí Junyent foren alcaldes en aquest període, sense que això els atribueixi més responsabilitat que als altres caps de llista i als òrgans directius dels partits encarregats d’elaborar les candidatures.
Va caldre esperar fins el 2019, fa quatre anys, per arribar a un estatus de quasi equiparació, amb tretze regidors i dotze regidores, i encara amb l’ajuda d’una legislació que imposa la paritat, amb ganes o sense. Les xifres es repeteixen a les eleccions d’aquest any. Que tres dels quatre representants de Fem Manresa (CUP) siguin regidores compensa el desequilibri que provoquen altres llistes.
