Faig meu el títol d’una Taula rodona organitzada per Cineclub Manresa sobre l’evolució del cinema fet a Manresa, dels anys 70 fins ara. Aquesta frase, aparentment enigmàtica, sintetitza molt bé la meva trajectòria com a creador cinematogràfic i indica els constants canvis tecnològics que hem hagut de superar els de la meva generació.
Quan tenia 15 anys sabia que volia fer cinema, però desconeixia com. Per trobar una resposta, vaig assistir a un monogràfic organitzat pels Rangers de l’Agrupament Escolta Cardenal Lluch. Es tractava d’un cicle de xerrades sobre realització cinematogràfica a càrrec de cineastes locals. La formació ens va servir per iniciar un divertit exercici. Conjuntament amb l’Enric Casas i el Carles Perramon vam agafar una tenda de campanya, guardada al magatzem del Cau, i, mitjançant la tècnica del foto a foto, vam fer que es muntés sola. L’experiència em va indicar quin era el camí, però no m’esperava que fos tortuós.
A principis dels anys 70, s’havien començat a comercialitzar les càmeres de Súper 8. Estaven destinades a les classes mitjanes, que tenien capacitat per comprar l’equipament necessari. Com a mínim una càmera i un projector. Però, si es volia fer bé, també calia una visionadora, una empalmadora i una pantalla. Ideat principalment per registrar escenes familiars, el format també va interessar als cineastes no professionals.
El cinema amateur s’havia estès per Catalunya a principis dels anys 30. Inicialment, al voltant de la secció de fotografia del Centre Excursionista de Catalunya. A continuació, a d’altres localitats. El 1936, Manresa ja tenia la seva Secció de cinema al Centre Excursionista de la Comarca del Bages (Josep Torrella, 1965. Crónica y análisis del cine amateur español). Més endavant, es constituí com a entitat independent, amb el nom de Film Club Manresa.
Durant la dècada dels setanta, alguns cineastes encara utilitzaven el format precursor, el 8 mm. D’altres feien servir un format similar, de la casa Fujitsu, denominat Single 8. Però, el format hegemònic entre els amateurs era el Súper 8. El 35 mm. i el 16 mm. eren formats professionals. La pel·lícula venia encaixada dins d’un cartutx de plàstic dur i durava uns tres minuts. Una vegada s’havia rodat, es portava a revelar. Normalment, a la botiga Llum i color de la Plaça Sant Domènec o al Cinefoto Torrades del Carrer Guimerà. Si es volia sonoritzar, s’apreciava la qualitat dels darrers en la incorporació d’una fina banda magnètica on es gravava el so.
Aquells temps, Film Club Manresa desenvolupava una intensa activitat a la ciutat. S’oferien cursos de realització cinematogràfica anuals, des d’on sortien noves fornades de realitzadors. Jo vaig assistir al curs 1975-76 que es va fer a la Sala de la Caixa de Manresa, situada al primer pis del Passeig Pere III, 24 (precursora de l’Auditori de la Plana de l’Om). Aviat, el meu pare em va comprar una càmera Yashica i un projector Eumig, a la botiga de cal Masana situada al Carrer del Born. El setembre de 1976, vaig iniciar la meva primera filmació. Un documental sobre les pintades reivindicatives que es feien a les parets de la ciutat.
Però, el gruix de l’activitat organitzada per Film Club Manresa eren les projeccions setmanals obertes a tothom. La programació alternava la presència d’autors locals, amb la visita d’autors que venien de fora i la pantalla oberta, que tenia per objectiu visualitzar treballs en curs. En finalitzar, s’obria un debat conduït pel President de l’entitat, Ramon Sucarrats. Era una bona oportunitat per parlar sobre realització cinematogràfica, on es podia trobar a la majoria de cineastes locals. Les sessions es feien els dijous a les nou del vespre en el local de l’entitat, situat al Carrer Urgell, 16 primer pis.
Film Club Manresa també convocava concursos anuals. El Concurs del Rotlle era el més popular. Els concursants havien de lliurar el cartutx abans de revelar, obligant a filmar les escenes sense possibilitats de fer el muntatge posterior. Era un concurs genuí ideat per l’entitat, que comptava amb una elevada participació, fins i tot d’autors de la resta de l’Estat. Més endavant, es va crear un altre concurs, el Premi Ciutat de Manresa. Una convocatòria més ambiciosa oberta a obres finalitzades. Es va celebrar fins a mitjans dels anys 80.
La plantilla de cineastes locals era extensa i el cinema manresà tenia un cert prestigi dins dels cercles del país. Ara mateix, recordo els noms de: Josep Torras, Àngel Gol, Josep Calsina, Joan Guitart, Pere Clotet, Joan Estany, Toni Morera, Joan Cirera, Josep Cirera, Joan Simats, Andreu Riera, Victoria Jorba, Josep Delacroix, Ramon Casafont, Rosa Garriga, Ramon Sucarrats, Josep Comellas, Ignasi Plana, Miquel Esparbé i Pere Torras, que treballaven en 16 mm. L’efervescència amateur era tan alta que, fins i tot, Foto Art Manresa va arribar a crear una secció de cinema amateur, impulsada per Joan Serra.
Albert Macià, que era Cap de la secció de Cultura del diari Regió 7, a qui coneixíem de Cineclub Manresa, ens va oferir fer la crítica cinematogràfica del diari al Joan Torradeflot i a mi. El primer va assumir el cinema comercial i jo, el cinema no professional. Durant uns anys, vaig publicar una crònica setmanal sobre l’activitat del sector.
Malgrat la meva estreta vinculació amb el cinema amateur local, el meu ideari creatiu estava més en sintonia amb els moviments del cinema no professional que es movien per Barcelona, crítics amb el conformisme de l’amateurisme. Sota la denominació de cinema independent o alternatiu, s’optava per una cinematografia més compromesa amb la situació política del país. Aquests creadors veien el cinema com una eina de transformació, sense servituds comercials i basada en la llibertat d’expressió temàtica i formal.
Mentrestant, les entitats de cinema amateur feien notables esforços per difondre el llenguatge cinematogràfic. Les imatges en moviment requerien uns coneixements molt més complexos que la fotografia i el gruix de la població els desconeixia. Fins que, a principis dels anys vuitanta, la indústria va introduir un canvi de format i l’analògic va deixar pas al digital. Molt més fàcil d’utilitzar.
Malauradament, l’aparició de nous formats digitals, va provocar la desaparició sobtada del moviment del cinema amateur. Pel camí, es van perdre autors i projectes. L’any 1981 vaig fer el meu darrer treball en Súper 8, una ficció sobre el robatori del trofeu d’un concurs de cinema amateur.
Al llarg d’algunes dècades, els nous formats van viure un procés ràpid de transformació i la inversió en maquinària era poc productiva. Com a mínim, en pocs anys es va passar per sis sistemes diferents: VHS, VHS-C, 8mm, Hi8, MiniDV, HD i, recentment, el 4K. Personalment, després d’adquirir diferents equips de gravació i edició, que quedaven obsolets ràpidament, vaig reiniciar la creació l’any 2011. Trenta anys després.
Amb el pas del temps, el panorama ha canviat radicalment. No existeix una entitat que aglutini la creació local. Cineclub Manresa ho intenta, amb projectes com Visuals i la convocatòria del Premi Plàcido. Però, el nombre de joves cineastes creix exponencialment. La tecnologia actual facilita la producció videogràfica, però falten canals d’exhibició. L’amateurisme ja no existeix i falten fórmules de finançament pels plantejaments professionals. Els Festivals són l’única finestra oberta als nous creadors, però sovint queden saturats amb tanta producció.
Mentrestant, el 4K comença a deixar pas al 6K i, sembla, que no hi ha aturador.
