Un cop engegat el carro pel pedregar, era difícil de parar la tendència que per pura inèrcia portava cap al seu anorreament. El 25 de juny de 1973 es va convocar una reunió extraordinària de propietaris, i per majoria absoluta es dona suport a la proposta que portava de cap el senyor Antoni Serra Santamans des del primer dia que va picar l’ham de comprar, acció darrera acció, la majoria de la propietat del Casino: ensorrar l’emblemàtic edifici modernista i vendre’s un solar edificable al rovell de l’ou de Manresa, embutxacant-se un grapat de diners.

Aleshores, el Cercle Artístic de Manresa, que presidia l’Andreu Descals, mentre d’altres entitats perdien el temps parlotejant, va emprendre l’únic camí que hi havia per impedir una barrabassada tan colossal. I d’aquella iniciativa valenta a la meva manera de veure, crec que n’ha de quedar constància, si més no perquè no passi com sempre: que les medalles se les pengen els oportunistes de darrera hora i no els que varen picar pedra des del principi.

El Cercle, doncs, va engegar ràpidament una hàbil estratègia que va ser suficient per travar les rodes d’aquell carro a mig estimbar. Van sol·licitar a Belles Arts la inclusió del Casino en el catàleg dels monuments històrics-artístics, a l’ensems que feien la primera crida pública en favor de la rehabilitació de l’edifici, cedint l’honor d’encapçalar la campanya als tres primers signants de la rastellera d’adhesions de manresans vinculats sentimentalment amb el Casino: Josep Boixet, Josep Maria Calmet i Ramón Torà.

El fet que Belles Arts incoés un expedient informatiu sense torbar-se massa la mateixa tardor de 1973 va aturar les excavadores que ja havien rebut permís per començar l’enderroc, llum verda que va donar un Ajuntament, presidit pel senyor Soldevila, que tenia massa interessos creats per atrevir-se a trencar el plat bonic de segons quins grups de pressió. En canvi, el senyor Juan-Antonio Samaranch, que llavors era president de la Diputació amb aspiracions d’enfilar-se tant amunt com pogués en l’escalada del poder, va palesar la seva bona nassada política no tancant-se en banda a les pretensions del Cercle sinó fent-los la gara-gara, per si de cas en podia treure profit en unes futures eleccions a les quals ja pensava participar-hi amb una mena de partit de concòrdia catalana. Per tant, també s’ha d’admetre que la “benevolència” de la Corporació provincial va jugar un paper decisiu perquè el Casino fos declarat monument artístic, el novembre de 1974, malgrat com més endavant es va demostrar era una jugada política calculada a mig termini.

Just uns mesos abans, vés a saber si no motivat per uns interessos semblants, exactament el 25 de juny de 1974, el senyor Ramon Roqueta, que tant s’havia posicionat des de bon principi per impedir, sense èxit tot s’ha de dir, els lamentables tripijocs especulatius de l’accionariat arrecerat a l’ombra del senyor Serra Santamans, va moure fitxa presentant al Govern Civil per a la seva aprovació, d’acord amb la llei d’Associacions vigent, els Estatuts i la relació de socis fundadors d’una flamant “Associació Recreativa Casino de Manresa”. És just reconèixer, tanmateix, que aquesta nova jugada d’estratègia va resultar decisiva perquè l’entitat, esquinçada la trama social constituïda pels antics accionistes propietaris, no acabés en un atzucac social.

L’encert d’aquella iniciativa del grup opositor encapçalat pel senyor Roqueta, va fer-se encara més palès quan la societat “Casino de Manresa S.A.”, capitanejada pel senyor Serra Santamans a través de testaferros, es va desfer com un bolado en les urpes de “Maninver”, una societat immobiliària creada el 20 de setembre de 1976 al despatx del notari Porcioles, i presidida per un home de palla, l’advocat de Sallent Sebastià Roca Roquer, en nòmina dels Serveis Jurídics del Banc Condal i destacat militant de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC). Mentrestant, en vistes de com s’anaven encenen les alarmes, es va constituir des de la societat civil una “Comissió Gestora pel Salvament del Casino”, liderada per un grup d’arquitectes joves i compromesos, de la qual en formaven part representants de partits polítics, sindicats i moviment veïnal.

Com a demostració de la seva força democràtica van recollir set mil i escaig de signatures donant-los suport, resultat que es podia considerar quelcom més significatiu que un simple gest testimonial. Però els nous propietaris anaven al gra i no estaven per orgues, i quan l’Ajuntament, aleshores ja presidit pel senyor Roqueta, va requerir de Maninver que es fes càrrec de les obres de conservació imprescindibles perquè l’edifici del Casino no es degradés més cada dia que passava sense ni arreglar un degoter, “Casino de Manresa S.A.” que ja havia plantat cara a Belles Arts impugnant la declaració de monument històric-artístic, va respondre amb l’estirabot de precipitar la ruïna total de l’edifici. I perquè no semblés que parlaven per parlar, va tancar el bar indemnitzant l’encarregat i va desnonar per la via ràpida les tres entitats rellogades: “Societat Recreativa Casino de Manresa”, “Escacs Catalonia” i “Billar Club”. El llançament no es va fer efectiu perquè les víctimes van recórrer i el jutge municipal va parar el cop, de moment. Però la guerra ja estava declarada sense ambigüitats.

El que costava més de creure de tot plegat és que “Maninver” justifiqués la seva pretensió d’enderrocar el Casino al·legant estat de ruïna, basant-se en sengles informes d’uns arquitectes que a part de destil·lar un pessimisme i un derrotisme gairebé apocalíptics, se’ls olorava d’una hora lluny el socarrim de cremat i que no eren cap exemple d’imparcialitat L’un el signava Enrique Garcia-Valdecasas, considerat un “oracle” pels seus col·legues, i pels seus clients un professional amb la reputació que els seus dictàmens mai decebien a qui li pagava els honoraris. L’altre informe l’havia redactat Camil Pallàs, un buròcrata responsable de la Conservació del Patrimoni Artístic Provincial, que en un dels casos més sorprenents de incoherència i insolvència ètica passà de justificar aferrissadament la declaració del Casino com a monument històric-artístic, a avalar pocs mesos després, amb un informe esperpèntic, la tesi dels que volien entrar-hi a l’edifici a pic i pala per enderrocar-lo i construir-hi al solar una sucursal de Simago, una cadena de grans superfícies comercials.

I per embolicar més la troca d’aquest sainet urbanístic, en plena efervescència de la campanya ciutadana pro-salvació del Casino, va transcendir que el president de la societat Maninver militava a CDC. Aquesta connexió política no féu gaire gràcia als òrgans de direcció convergent al Bages, que varen aprofitar el cinquè Congrés de CDC per fer arribar un toc d’atenció inequívoc a l’advocat Roca Roquer, delegat al Congrés, en el sentit que convenia anar en compte per no xafar sensibilitats properes al partit, amb tot aquell embolic del Casino. En puc donar fe del que explico perquè jo també participava del Congrés com a delegat, en tant que membre del Consell Comarcal de CDC al Bages, i els companys Josep Maria Orriols i Josep Piñot em varen encomanar que li fes un entretoc al president de Maninver, aprofitant que la casualitat hagués possibilitat que estiguéssim asseguts de costat, a la taula del dinar de clausura del Congrés.

Sigui per aquesta pressió política o perquè començaven a veure perillar el negoci davant la creixent oposició ciutadana, Maninver, que havia acabat en mans de Rumasa en cruspir-se Ruiz Mateos el Banc Condal, va posar les cartes sobre la taula em sembla que una mica a la desesperada, fent saber a l’Ajuntament que estava disposada a vendre el seu paquet majoritari d’accions per 125 milions de pessetes. En Samaranch, de seguida es va oferir a l’alcalde de Manresa per gestionar una hipoteca a vint anys amb la Caixa d’Estalvis Provincial, tutelada per la Diputació. Però, l’alcalde Roqueta va rebutjar el cop de mà perquè deia que no volia endeutar la ciutat i, sobretot, perquè estava convençut que reeixiria el seu pla d’aconseguir la propietat de l’edifici mitjançant una permuta de terrenys, seguint una “suggerència” d’un personatge singular que sempre estava a punt de ficar el nas on veia possibilitat de treure’n alguna comissió, el senyor Ricard Oliva. Però, aquesta operació tampoc va anar a missa per un simple detall: l’Ajuntament no podia garantir a Maninver llicències d’obres automàtiques per edificar en els terrenys permutats a canvi del Casino.

Mentrestant, per enredar més la troca en el joc d’interessos en que s’havia convertit l’afer Casino, va aparèixer en escena una altra societat, desconeguda fins llavors, anomenada “Mabay S.A.”, representada per dos brillants executius, els senyors Mateu Baylina i Frederic Riera, que no se sabia exactament de qui penjaven malgrat males llengües insinuaven que els fils es movien des d’algun despatx de “Caixa de Manresa”, traient-se del barret un conill sorprenent: si la Comissió Gestora pel Salvament del Casino feia confiança a “Mabay S.A.”, aquesta societat estava disposada a comprar la participació de Maninver pels 125 milions que demanava i, a més a més, a posar-ne bitllo-bitllo 200 milions més per rehabilitació i emparaular 20 milions anuals de torna, per manteniment. Com a contrapartida demanaven poder destinar lliurement el 60% de la superfície edificada més ben situada i conservada a negocis tan lucratius com sala de festes, discoteca, bingo i snack-bar; i la resta de l’edifici quedaria a disposició de les entitats culturals en règim de lloguer simbòlic. Com que era un misteri qui realment estava al darrera de l’operació, però sobretot perquè es dubtava que poguessin conviure plegades activitats tan diverses, es va desestimar la oferta per inviable.

Aleshores, va irrompre amb força a l’escena un nou personatge, el senyor Ramón Soler Mujal, portant sota el braç les quaranta mil accions comprades a “Maninver” i “Simago”, que el convertien en nou propietari. No obstant aquesta sorpresa de darrera hora, la seva presentació en societat presagiava un tarannà molt diferent de la línia barroera dels propietaris anteriors. En efecte, va convocar l’Ajuntament i els membres de la Comissió Gestora pel Salvament del Casino a una reunió on, d’entrada els va engaltar amb aquella manera tan característica que aquest vertader “homenot”, en la línia humanística definida per en Pla, tenia de dir les coses, un missatge que per sec i brusc va semblar creïble als interlocutors: “no vinc a regalar res a Manresa, però puc fer possible el somni de mantenir el Casino”.