Mentre va durar la guerra civil, l’edifici del Casino va ser testimoni mut de les diferents vicissituds polítiques de les faccions que es repartien el poder a la ciutat. Primer va esdevenir, en tant que Casal del Poble, seu del Comitè Revolucionari. Quan aquest endurí les seves actuacions, a mitjan agost del 36 es convertí en seu del Comitè d’Enllaç Antifeixista i els baixos de l’edifici es destinaren a calabossos de detinguts en capella de que es decidís el seu futur: la garjola, una passejada per la carretera del Pont de Vilumara o ser alliberat amb la por al cos i la cua entre cames. Més endavant, com a Casal Josep Ferràndiz el casalot va allotjar varies regidories municipals, però aquesta vessant administrativa-oficial va acabar-se quan els militars del batalló Crim-17 van instal·lar-s’hi, transformant l’atrotinat Casino dels Senyors en Llar del Combatent, improvisant inclús sessions de ball dominicals per a soldats en permís i ferits convalescents, els quals durant les primeres setmanes estigueren animats per voluntàries d’una colònia de refugiades asturianes.

Acabada la guerra, els soldats “nacionals” que no cabien a la caserna del Carme, escombraren l’edifici de les restes deixades pels “rojos” i l’ocuparen provisionalment, fins que a principis de 1940, retornà a mans dels antics “senyors” propietaris encapçalats pel fabricant Joaquim Borràs, que gràcies a les bones relacions i complicitats amb les autoritats franquistes no tingué cap problema per recuperar la vida social, incloent-hi balls i timbes de cartes a dojo, naturalment entre “senyors” i falangistes amb pedigrí. Al cap de dos mesos, en Borràs fou rellevat a la presidència per l’empresari Josep Alter Alavedra, que encapçalà un Consell d’Administració que tenia com home fort en Pere Carreras, cap local del Movimiento.

En opinió de l’advocat Pere Arderiu Viñas: “el Casino va morir arquitectònicament i social el dia que els milicians el van trepitjar. Els intents que després de la guerra es van fer per rehabilitar-lo, amb la millor bona voluntat, només aconseguiren perllongar-ne l’agonia i vetllar-ne el cadàver”. El cas és que el senyor Alter, que llavors era segon tinent alcalde de la ciutat, president de la Cambra de la Propietat i factòtum de la de Comerç, en un rampell dels seus, l’any 1953, va presentar la dimissió de tots els seus càrrecs públics, incloent-hi la presidència del Casino, al·legant motius familiars i personals. De totes maneres, encara que oficialment de presidir el Casino se’n féu càrrec el senyor Josep Moll Vall, en realitat el senyor Alter no es va desvincular mai de la societat i va bastir al seu entorn una mena de cort d’amics incondicionals, coneguda com Sanedrí, que es convertí de fet en l’autèntic poder fàctic, de quina protecció, seguretat i diguem-ne de la feina bruta, se n’encarregava l’inspector de policia Fonseca, a qui a vegades donava un cop de mà el seu vell amic de la Guàrdia de Franco, en Federico Cruz.

El Consell d’Administració presidit pel senyor Moll estava integrat pels fabricants i industrials Pere Carreras Roca, Josep Maria Viñas Riera, Ramón Capell Jordana i Ramón Puigarnau Prat; per l’arquitecte Josep Firmat Serramalera; pel propietari Josep Maria Gallifa Soler; pel comerciant Teodoro Grau Batlles i per l’advocat Lluís Alegre Recasens. Vaja, per una representació de la bona societat manresana de postguerra. La seva prioritat va ésser mirar com s’adaptaven els Estatuts del Casino a la nova llei de Societats Anònimes, de l’any 1951. I és que, si bé el primer president de l’entitat, en Valentí Prat, va tenir cura de constituir la Societat Casino de Manresa davant de notari i d’inscriure al Registre de la Propietat la finca que acabaven de comprar, no en va traslladar còpia al Registre Mercantil. Però, vet-aquí que per deixadesa de qui fos del Consell presidit pel senyor Moll, quan l’any 1954 es va redactar davant del notari Lluch l’escriptura d’adaptació d’Estatuts, tampoc ningú va pensar en registrar-la al Mercantil.

Aquest descuit, si és que ho va ser, va possibilitar molta polèmica sobre la personalitat jurídica del Casino. Sembla que al senyor Moll algú li va aconsellar que es deixés de romanços i que no calia ser tan primmirat, ja que de fet el Casino podia actuar perfectament com a societat cultural-recreativa, que era potser el que convenia més a tots plegats. En qualsevol cas, quan el senyor Moll va rellevar simbòlicament el senyor Alter, la vida social del Casino ja anava de mal borràs, a remolc d’uns resultats econòmics tan preocupants que no es podia pensar pas en emprendre el mínim treball de conservació de l’edifici. Si del pressupost, que l’any 1963 era de quatre-centes mil pessetes, se’n gastava tres vegades més en llum, calefacció i telèfon que no pas llogant orquestres, cau pel seu propi pes que a feines de reparació que no fossin d’extrema urgència, no s’hi destinava ni un ral.

D’altra banda, els 368 socis que figuraven al cens de l’entitat pagaven quotes escarransides i pràcticament testimonials, però malgrat això el degoteig de baixes era constant, de manera que l’any 1967 només en quedaven 337 i en prou feines una tercera part continuava anant-hi cada tarda a prendre cafè, jugar al dòmino o a les cartes. Tanmateix, si bé les escadusseres festes socials i algun casament li retornaven durant unes hores el vell esplendor, era un miratge ja que tothom tenia la sensació que res tornaria a ser com abans.

Enmig d’aquest ambient pessimista, de cop i volta van capgirar-se les malastrugances i àdhuc algun dels “senyors”, allunyant-se del seu pragmatisme habitual, feren volar coloms quan un il·lustre financer manresà – soci principal de l’asseguradora Catalana-Occidente -, Antoni Serra Santamans, que mai s’havia distingit per demostrar cap interès pels problemes del Casino, de sobte s’hi volia implicar. Sembla que l’interès se li va desvetllar de rebot, quan a principis de l’any 1968 l’advocat Pedro Pérez Aguirre, actuant a les ordres de l’antic president del Casino, el fabricant Joaquim Borràs, va oferir-li al senyor Serra a través del seu home de confiança, en Josep Serra Marcet, un paquet de 98 accions. Malgrat que de moment el senyor Serra Santamans no va moure fitxa, al cap de poques setmanes va manifestar que hi estava interessat. Què va fer-lo canviar d’opinió?

Fa de mal dir sense caure en la temeritat de fer un judici d’intencions, però el cert és que aquest canvi de postura va anar precedit d’una sèrie de moviments estratègics de varis actors, dels quals podria deduir-se que existia un pla meticulosament premeditat per acaparar la propietat del Casino. L’operació va desencadenar-se amb la presentació al Consell presidit pel senyor Moll, el 25 de maig de 1968, d’un informe sobre la situació jurídica, administrativa i social del Casino, que signaven els advocats del senyor Serra Santamans, els senyors Josep Maria Vives Llambí, Pere Arderiu Viñas i Josep Maria Coll-Roca. En aquest document es plantejava, per primera vegada, la possibilitat d’enderrocar l’edifici. Partint de la base que no s’havia complert mai la normativa sobre societats anònimes, es demanava la convocatòria d’una junta general per tal d’adoptar mesures per inscriure la societat al Registre Mercantil i, a continuació, prendre decisions sobre el futur de l’edifici.

Les dues alternatives que l’informe detallava no es prestaven pas a confusió a l’hora d’interpretar el seu abast exacte: “… cal decidir el destí de l’immoble, propietat de la societat, sota les dues fórmules següents:

            1)- Mantenir l’edifici actual i la zona verda amb les millores de caràcter suficient i necessari, creant la corresponent associació, independent de la propietat, perquè desenvolupi l’activitat cultural i social.

            2)- Venda i enderrocament posterior de l’immoble, amb reserva suficient per a la construcció d’un nou edifici social que respongui millor a les exigències modernes d’espai i confort i als fins primitius de l’entitat.”

Segons els meus informes de fonts confidencials, però contrastades, crec que puc reconstruir com varen anar les coses en aquell Consell: “… un dia, al final de la reunió es van presentar els advocats Arderiu i Vives, que li van engaltar al senyor Moll, sense embuts, que havia de plegar com a president, ja que estava cremat. L’interpel·lat, després d’intercanviar-se unes quantes paraules gruixudes, ho va encaixar bé. Els respongué: “voleu que plegui? Doncs bé, ja plegaré!”. I al cap d’unes setmanes, efectivament, va traspassar la presidència a l’Antoni Serra, de qui els dos citats advocats feien de testaferros, per dues raons. En primer lloc perquè no podien negar-s’hi, ja que en definitiva treballaven per ell; però, en segon lloc, perquè creien que era l’únic que podia fer alguna cosa per salvar el Casino de l’enderroc. Els va semblar que desembarcant-hi al Casino un capitalista com ell, les coses s’arreglarien; de manera que, malgrat l’home no tenia cap acció, de seguida varen posar-se a espellingar totes les que els hi oferien, a través d’intermediaris discrets”.

            Total que el senyor Serra Santamans va començar comprant el paquet d’accions propietat de l’antic president i fabricant Joaquim Borràs. Encara que l’intermediari, en Serra Marcet, sempre em va assegurar que no se’n recordava exactament del preu que n’havia pagat, em va reconèixer que devia ser prou llaminer perquè tant venedor com comprador pensessin que havien fet un bon negoci. Aquest primer canvi de mans d’accions va fer-se el 28 de juliol de 1968, i es varen distribuir de la següent manera: 25 per a cadascun dels germans Serra Santamans – l’Antoni i en Jesús – i 24 per cadascun dels seus fills – en Fèlix i en Josep Maria -; curiosament, l’intermediari, que tenia interès en quedar-se’n almenys un parell, es va quedar de moment sense cap. Però ja anirem veient en propers capítols totes les peripècies d’aquestes accions.

Us reprodueixo a l’encapçalament el format d’un certificat de les accions acreditades per cadascun dels propietaris el 22 d’abril de 1941, en recuperar la propietat de l’immoble acabada la guerra i fora els militars, en aquest cas el resguard pertany a Celdoni Puigdellívol. L’altre fotografia, correspon a la Memòria presentada el 16 de gener de 1913, on hi figura el balanç de situació. L’exemplar pertany a l’Oleguer Miró.