Per les fires de Sant Andreu, a finals de novembre, i de l’Ascensió, en una data fluctuant de la primavera, arribaven una o dues pistes d’autos de xoc, que nosaltres anomenàvem «cotxexoques». S’instal·laven a l’espai que avui ocupen el carrer Primer de Maig i la plaça Simeó Selga, i per als alumnes de l’institut Lluís de Peguera, situat al costat mateix, allò era una festa major.
(Autos de xoc: «petits cotxets elèctrics, amb laterals protegits amb bandes de goma, circulant en un recinte tancat; la diversió consisteix a conduir tot xocant o evitant les col·lisions amb els altres vehicles»; Viquipèdia).
Hi anàvem a l’hora del pati, a la sortida de classe o en les hores buides per horaris desquadrats, i aprofitàvem el fet que entre setmana, i sobretot al matí, els encarregats es mostraven generosos perquè no hi havia clientela. Ens obsequiaven de dues maneres: amb un bon grapat de fitxes pel preu d’una, i allargant la durada de cada sessió. Un diumenge de fira allò s’acabava en un minut, no hi havia temps de fer gaires envestides; en canvi, a les nostres hores buides la sirena no tenia cap pressa per anunciar el final del temps concedit.
A més a més de ser divertits, aquells artefactes tenien alguna cosa de màgics. Per començar, eren una atracció de fira per a adults, i no com els carrusels, els «caballitos», que vèiem com a més infantils. En l’imaginari heteropatriarcal de l’època l’auto de xoc era conduït per un jove mascle agressiu i rialler que buscava la topada mentre la noia asseguda al seu costat xisclava.
I eren elèctrics. El motor dels vehicles era alimentat pel corrent elèctric que circulava entre el terra metàl·lic i la xarxa igualment metàl·lica que s’estenia per tot el sostre, amb la que feia contacte una perxa situada a la part del darrera del cotxet.
El contacte de la perxa en moviment amb la xarxa electrificada feia saltar espurnes visibles, i de vegades s’escotaven els espetecs. Sense que en cap cas la hipòtesi ens dissuadís, ens preguntàvem què li passaria a una persona descalça sobre el paviment metàl·lic que toqués la xarxa amb un pal de ferro. Moriria per electrocució? Es carbonitzaria? També era digne de curiositat la traça amb la que el personal de l’empresa creuava la pista saltant d’un cotxe en marxa a un altre.
Com que la memòria és lliure i fa el que li sembla, en la meva els autos de xoc estan estretament lligats a una música concreta: la cançó instrumental Popcorn, presentada entre nosaltres com Palomitas de Maiz, i que va ser un èxit brutal fa cinc dècades. El seu pop-pop-pop imitava l’esclat dels grans de blat de moro quan es converteixen en crispetes. Pels altaveus de les pistes s’escoltaven altres músiques, naturalment, però hi va haver algun any que aquesta va sonar amb insistència i va crear una associació neuronal. Des de llavors, en la meva ment, una cosa convoca l’altra.
Popcorn, versió original de Gershon Kingsley, 1969.
Versió de Hot Butter del 1972.
