Voler revelar, explicar  les vivències de fa més de cinquanta anys, és com posar-se davant d’una fotografia en blanc i negre, i veure com es va esgroeint. A la imatge hi ha persones de les quals confonc els noms, alguns ni els recordo, i detalls que un altre interpreta de diferent manera. Girar el cap enrere, i el record es desfà com l’estàtua de sal. Quina autenticitat, quina veritat puc apuntar? Només la que poso al costat de dades, a prop de clares imatges i de documents. El relat és, però, personal, amb el filtre gruixut dels anys i amb les petjades que els dies han anat aprimant. Com ho explicaré? Potser de la manera més clara que sàpiga, frenant els sentiments, allunyant-me d’una sola veritat. I sobretot agraint la invitació de les persones que van omplint els prestatges de la Memòria.