Érem mitja dotzena d’amics que cada diumenge ens trobàvem a vermutejar al passeig, sempre al quiosc del mig, i anàvem més al darrere de la gresca que dels batecs del cor. La nostra brometa consistia a deixar anar galanteries a les noietes que ens passaven a la vora: així que passés alguna mossa de bon veure prop de la nostra taula, un per un improvisaríem alguna floreta. Al guanyador li pagaríem vermut i tapa entre tots.
A la primera passada, algú de nosaltres es va posar dret, tot fent el gest de qui es treu un barret inexistent. Poca acceptació. La segona temptativa es va limitar a un aplaudiment. No va triomfar. Al meu torn vaig deixar anar: “Déu n’hi do…”. Cares llargues. La quarta intervenció va ser més bona: al pas d’una xicota, un company es va a posar a xiular la tonada de l’espot televisiu de l’època “Vamos a la cama”. Aplaudiments. La noia ens va treure la llengua. Més aplaudiments i rialles. La cosa millorava. El cinquè amic, davant la cinquena víctima:
-Pobres capellans…!
La joveneta el va reüllar, tan estranyada com tots nosaltres.
-Què volies dir, amb això?
-Pobres capellans, sí, que es perden aquest bé de Déu.
Divisió d’opinions. La darrera floreta va ser la guanyadora: al pas d’una jove molt ben plantada, el darrer concursant, potser perquè havia tingut més temps per a pensar-se-la, s’alça i exclama: “Felicita ta mare de part meva”.
I un somriure de part de l’al·ludida, aplaudiments i vermut pagat –amb cloïsses- de part de tots nosaltres.
