Ja érem als anys 70. I seguíem vivint al carrer Gaudí, al cim d’aquell bloc de pisos isolat que “tot eren camps”, tornem-hi; però aquell isolament va anar canviant i els camps, van cedir el seu espai a blocs d’edificis. El barri va créixer, i jo també.

La Foneria que donava nom al carrer, va anar a terra, i La Maquinària, també; i aquells 5 veïns que teníem quan vàrem arribar, van ampliar-se considerablement, igual que els carrers.

Mica en mica, la Manresa dels forats[1], s’endreçava; i jo —ja adolescent— començava a desendreçar la meva habitació i a omplir-la de papers i més papers, a la mateixa velocitat que augmentaven els deures i els treballs, que a moments, era com si tingués el “bombo” de la Maquinària entaforat a dins del cap; però la Maquinària, feia dies que ja no hi era.

Amb ulls d’avui, faig memòria de com el barri, va arribar a canviar; llavors amb el cap com un bombo, no recordo ser-ne del tot conscient. A vegades, cal prendre distància per veure-hi clar.

La distància la prenia alguns caps de setmana, quan anàvem a collir ametlles al camp. Hi anàvem a peu. Des del carrer Gaudí, tiràvem per la carretera del Pont, recollíem els tiets al carrer Sant Magí, i amunt que fa pujada fins a La Culla. Travessàvem un ja insinuat barri de La Balconada, i un Bufalvent que no era encara el Polígon Industrial que és ara; i arrossegant aquell parell de carretons plens de bosses, anàvem en direcció al Pont de Vilomara. I allà sí: tot eren camps.

D’ells, un era especialment balsàmic per a mi; perquè resulta, que el tiet Ginès –aquell que treballava a Cal Jubert i veia a vegades, en forma de fantasma davant la porta de l’infern quan anava treballar al Pare Algué— tenia un camp llogat, força gran i ple d’ametllers, amb barraca i cabana de pedra seca inclosa. I al setembre, ens arreplegava a tots perquè l’ajudéssim a collir. I nosaltres, cap allà; que jo fins i tot m’hi enduia el “novio” i li deia:

“Vine, vine, guapo, que et portaré al camp” i ell, més content que un gat amb dues rates, que ja s’imaginava qui sap què… doncs res de res! Aquí, a collir ametlles i a traginar sacs. Au!

No recordo especialment cap calorada, com les que ara sovintegen a l’inici de curs, llavors del canvi climàtic no en parlava ningú. La calorada l’agafàvem nosaltres quan començàvem el jornal; només arribar, el primer, era escampar les borrasses sota els ametllers escardalencs i picar amb canyes i bastons llargs les branques, per fer-ne caure les ametlles, abans de closca verda i ara ja marró. Au, vinga! Bastonada va! Bastonada ve! I a vegades algun cop de canya al cap, també. Patam!

Aquell camp, feia pendent en alguns llocs, i llavors ens tocava recollir totes les ametlles que havien rodolat borrassa avall. Després les ensacàvem i les dúiem a coll i be, fins dalt del camí. Vet aquí la calorada; que continuava, quan d’allà, passant per Bufalvent, arribàvem a peu fins al carrer Sant Magí a tocar al carrer de La Sardana. I encara quedava pujar-les fins al pis dels tiets, un cinquè sense ascensor amb un gran terrat, on les escampàvem i deixàvem assecar. Final de la calorada.

I tot, sense tocar ni un sol vehicle, tret d’aquell parell de carretons de dues rodes que havíem omplert a vessar de sacs ben lligats amb cordes per no perdre’n cap pel camí.

Anar a collir ametlles, era com anar al gimnàs i a més de treure’m el “bombo” del cap, tenia el ritual de l’arròs; que l’Enriqueta –la iaia valenciana— i les seves dues germanes –l’Amparo i l’Encarna—, cuinaven complagudes i seguint un ordre rigorós que no permetia que ningú hi posés mà. Excepte elles tres, és clar.

I ho devien tenir molt calculat, perquè quan acabàvem de collir, elles ja tenien l’arròs a punt. Un arròs boníssim, que feia goig de veure, i que donava pas a un llarguíssim dinar i a una sobretaula entretinguda d’allò més. Dir que fèiem safareig, és quedar-se curt i a mi, tant de mullader a vegades m’ensofrava el cap i –a l’hora del cafè— m’escapava dissimuladament a fer un vol o a enfilar-me als ametllers, o a descobrir “tresors” dels que hi havia dins de la cabana de pedra seca.

Aquella cabana, a més de tenir un aire condicionat permanent i sense gastar ni un quilowatt de llum, era un cau d’andròmines increïble. Allà hi havia de tot: fangues, aixades, forques, pales, sacs d’arpillera i de paper, llums de carburo, pics, teules, peus de ferro, piques, martells, maces, olles, tres-peus, galledes d’aram, claus, gavetes… com la cova d’Aladí, però sense làmpades ni genis.

El geni, en forma de cuina econòmica, apareixia a la nostra cuina del carrer Gaudí quan arribava l’hora de torrar les ametlles –que havíem trencat abans amb el tres-peus i el martell— i era d’una eficiència brutal; que en res, tot el pis feia olor d’ametlles torrades. La cuina econòmica, era un quadrat de ferro colat amb una portella petita, per buidar-ne les cendres amb un ganxo; i una de més gran que feia la funció de forn. Allà anaven les ametlles. A sobre, hi havien dos forats rodons tapats amb anelles concèntriques i desmuntables, que és per on hi carregàvem el carbó o la llenya; i on, hi havia vist coure bons conills a la cassola, escudella, verdura i al forn, també moniatos. Ho havia vist a distància, és clar, perquè quan aquella cuina anava a velocitat de creuer, era roent com un infern.

Un dia, les ametlles i la cuina econòmica es van fer fum, i com el geni del conte d’Aladí, van esvair-se. Aquells rituals es varen acabar, quan els tiets van deixar aquell camp, i van marxar a viure al Vallès. I aquella olor penetrant d’ametlles torrades, va desaparèixer de casa nostra.

I la cuina econòmica, també; quan els pares van fer la cuina nova amb gas —no recordo si era gas butà o gas ciutat, com en deien llavors— i amb armaris de fòrmica “empotrats”; i fins i tot amb “visillos” a la finestra que donava al Camp del Gil.

Aquella cuina reformada semblava les que sortien a les revistes com “El Mueble”, que tot era bonic i feia olor de fusta nova. Tot net i endreçat, més o menys com l’endreça que s’ensumava o ja era visible a la Manresa dels forats.

Però sense olor d’ametlles, ni escalfor de cuines roents.

Hi ha qui diu que: “a cada bugada, s’hi perd un llençol”, i potser tingui raó. O potser no.

[1] Vegeu el web “Fotografies de les obres publiques de la Manresa dels anys 60 i 70” i el vídeo de Fermí Bataller “Les flors de Manresa”.