D’ençà de la decadència del Casino de Manresa a partir dels anys 60 del segle XX, fins l’any 2000, van existir diferents projectes que anaven des d’ensorrar-lo fins a dedicar-lo a usos tan diferents com casino de joc, hotel, oficines, aparcament, biblioteca o escola de música. Un camí sinuós fins a convertir-lo en equipament públic dedicat a la cultura.
Un primer episodi va ser protagonitzat l’estiu de l’any 1973 per la Junta de la societat propietària de l’edifici, Casino de Manresa S.A., que va acordar per majoria, enderrocar-lo. Una decisió contra la que es van posicionar públicament diverses personalitats de l’àmbit cultural i artístic local, inclosos alguns empresaris i un ex alcalde. Els signants proposaven alternatives per l’ús de l’edifici.
Aquest intent d’enderrocar el Casino va persistir. Uns quants accionistes van comprar i acumular la majoria de les accions i les van revendre amb una important plusvàlua a la societat Maninver S.A. vinculada al Banco Condal, que va posar la directa per enderrocar l’edifici i construir-hi habitatges. Ja tenien fet el projecte del nou edifici que hauria consumat una pèrdua important per la ciutat
La mobilització ciutadana en que ens vàrem implicar intensament l’any 1976, i la resistència de les entitats que utilitzaven els locals del Casino ( Escacs Catalònia Club i el Club Billar Manresa) van evitar la fatal pèrdua de patrimoni monumental que hauria significat per Manresa. Sobre aquest tema podeu veure l’article “La mobilització que va salvar el Casino de Manresa”.
Des de l’Ajuntament es van fer intents perquè el Casino fos comprat per la Diputació de Barcelona. Però les pretensions econòmiques del que llavors era el nou propietari, Ramon Soler Mujal, van frustrar l’operació.
Els partits polítics vàrem fer pressió perquè s’elaborés un nou Pla General d’Ordenació Urbana de Manresa, i el consistori encara no democràtic que presidia Ramon Roqueta va acceptar suspendre les llicències urbanístiques a un conjunt d’edificis i solars de la ciutat per evitar-hi operacions especulatives. Un d’aquells llocs va ser el Casino i el seu pati posterior.
Una de les primeres coses que vàrem fer el nou Ajuntament democràtic escollit l’any 1979, va ser aprovar un nou Pla General d’Ordenació Urbana de Manresa, al servei dels interessos de la ciutadania i no de l’especulació immobiliària. Entre d’altres mesures, aquest Pla protegia el Casino com a edifici catalogat i n’obligava la conservació.
Veient que l’Ajuntament llavors no podíem fer front al que demanava la propietat per a la compra del Casino, vàrem fer gestions amb la Generalitat perquè fos ella que el comprés. No va funcionar tot i que la Generalitat va fer l’intent. Encara recordo la conversa que vaig tenir amb el llavors Director de Patrimoni de la Generalitat, Jordi Bonet, que em va explicar que el preu que la propietat demanava pel Casino era tant o més que el que els havia costat el Palau Robert de Barcelona, situat a la cantonada Passeig de Gràcia – Diagonal, i que havien comprat recentment.
Veient la dificultat de comprar el Casino amb les finances municipals d’aquell moment, l’Ajuntament presidit per Joan Cornet, l’any 1985, va optar per pactar amb la propietat deixant-li construir un aparcament soterrani i un edifici dedicat a hotel i oficines que ocuparia bona part del pati. I dins de l’edifici modernista , el propietari hi podria fer un casino de joc i posar-hi botigues. A canvi, l’Ajuntament obtindria sense cost econòmic una part de l’edifici per fer-la servir com a equipament cultural.
El resultat d’aquest conveni deixava mal regust i no complia amb les aspiracions ciutadanes de reivindicar el Casino com a equipament i el pati com a zona verda.
Quan l’any 1987 va guanyar les municipals CiU, Juli Sanclimens va proposar a la propietat deixar sense efecte el conveni signat, i comprar tota la finca, perquè tot fos d’us públic com a equipament cultural. La negociació va ser difícil, i la factura final de la compra va resultar molt cara. Després de molts litigis que van durar fins al 2012, el preu final de la compra va ser de quasi 9 milions d’euros.
L’Ajuntament va proposar dedicar l’edifici a biblioteca pública i a encabir-hi també el Conservatori Municipal de Música, i va encarregar el projecte al prestigiós arquitecte Josep Emili Fernández Cross. La veritat és que fer-hi cabre biblioteca i conservatori alhora quedava molt forçat, i vist en perspectiva, no era gens encertat. Biblioteca i Conservatori haurien quedat molt limitats i sense poder créixer.
A la tercera va la vençuda. El govern d’esquerres sorgit de les eleccions del 1995, amb Jordi Valls d’alcalde i Ramon Fontdevila de regidor de Cultura van decidir que el Casino de Manresa seria Biblioteca complementada amb un Centre Cultural, i que el Conservatori de Música aniria a l’antiga sederia Balcells. Així és com ha esta finalment.
La biblioteca del Casino es va inaugurar el 1999 en la seva primera fase. Les obres van ser complexes, ja que sota el Casino hi ha un terra amb molta aigua, i es va haver d’injectar a la pedra un líquid impermeabilitzant, el mateix que es feia servir per evitar filtracions al túnel soterrani del Canal de la Mànega.
Van passar prop de 25 anys fins que la reivindicació ciutadana es va fer plenament realitat. El Casino ja era tot ell un espai de cultura, que vol dir de llibertat i creativitat.
Encara quedaven per venir molts litigis amb l’antiga propietat pels interessos i per tancar la factura total del Casino, però ja era un equipament públic en un edifici emblemàtic i cèntric, que ara forma un important eix cultural junt amb els teatres Kursaal i Conservatori, i és motiu d’orgull per la ciutat.
