En algun moment de la meva adolescència, vaig identificar-me amb el color blau. La decisió implicava una opció preferent per aquest color. Tot era molt més fàcil. Associat al cel i al mar, diuen que és el color preferit per la majoria dels humans. Molt utilitzat, tant per la indústria de la moda, com pel món artístic. Tot va començar mitjançant una experiència esportiva quan tenia dotze anys.
Soc dels que podria viure sense l’esport. El meu currículum en aquest àmbit és escàs. Fins i tot dels que pensa que se’n fa un ús abusiu. Però, molt aviat vaig tenir facilitat per col·locar-me uns patins als peus i començar a rodar pel terrat de casa. De petit tenia bona estabilitat sobre les rodes.
A diferència de la resta d’esports que es practicaven dins del context escolar, aviat em va interessar la iniciativa de formar un equip d’hoquei a l’Acadèmia Catalunya. Com que el centre no tenia pati propi, fèiem servir la pista de bàsquet del Pujolet, situada al mateix carrer, junt el camp de futbol. D’aquella activitat, recordo compartir equip amb els doctors Jaume Vallès, Pep Tuneu i Jaume Fontanet. Però, no va durar gaire. Desconec la raó. De fet, m’agradava patinar, però odiava l’agressivitat que es vivia a la pista.
A més del Pujolet, també empràvem altres instal·lacions esportives de la ciutat. Un dels espais habituals era un gimnàs de la Falange, situat al segon pis del Teatre Conservatori. S’entrava per la Muralla de Sant Domènec, on hi ha l’escala que actualment porta als locals d’algunes entitats culturals de la ciutat (el Galliner, Cineclub Manresa i Imagina’t) i, més amunt, on ara hi ha l’Orfeó Manresà, era on anàvem.
A l’entrada hi havia els vestuaris, a continuació una sala gran on s’exposaven diferents tipus de trofeus i, al fons, una altra escala descendent que portava al gimnàs, situat sobre el Miami. Estava ben equipat, tal vegada una mica envellit. Allà trobava els meus pitjors enemics, com un potro, un plinton o diverses barres i cordes verticals.
Com a tercer espai, anàvem al Complex esportiu del Congost per fer atletisme o alguna altra activitat complementària. És on vaig viure l’experiència que em va vincular temporalment amb el color blau.
L’any 1969, els alumnes de l’Acadèmia Catalunya vam participar en un festival escolar que es va celebrar al Pavelló del Vell Congost de Manresa. L’acte estava organitzat pels professors d’educació física de diversos centres escolars de la ciutat, vinculats a la Organización de Juventudes Españolas. Durant les setmanes prèvies, el nostre professor José Garcia ens va preparar, aprofitant les classes d’educació física, per l’exercici que havíem de realitzar.
La nostra aportació al festival, consistia en l’execució d’una taula de gimnàstica sincronitzada, amb la participació simultània de desenes de nens. Tots vestits igual, havíem d’omplir el parquet de la pista, seguint els compassos de la música que sonava. La cançó escollida era “El amor es azul”. Sonava tan bé, que els participants hem recordat la seva tonada, durant la resta de la nostra vida.
Elegida per representar Luxemburg al Festival de l’Eurovisió, l’any 1967. Aviat es va convertir en un èxit musical de l’època. Va ser molt versionada, entre d’altres, es va popularitzar l’orquestrada pel director Paul Mauriat.
Mentrestant, la lletra de la cançó deia: “Gris, gris el cielo es gris / Se pone azul cuando llegas tu / Tan azul mas azul que el mar / Nuestro amor será azul, siempre azul”, nosaltres ens movíem seguint les marques que teníem dibuixades a terra, endavant o endarrere, amunt o avall, alçant els braços o acotant el cap, tot reproduint la coreografia que teníem assajada.
Segons m’apunta en Roberto, un company de classe, amb bona memòria per aquestes coses, el festival es va celebrar el dia 25 de maig de 1969, deixant un bon record de l’acte entre tots els participants.
Fa molt temps que vaig deixar d’identificar-me amb el color blau. Va ser una opció temporal, que va deixar pas a una gamma de colors més àmplia.
