Bé, aquest any 1937 els reis es van convertir en Papa Noël. El nom de “reis” tenia connotacions religioses i el juliol del 36 es van acabar els sants, els capellans i les monges.

Amb el meu germà, els pares i la tieta vam anar a cal Jorba vell, aquell edifici modernista que va desaparèixer en edificar-se el cal Jorba que ara coneixem.

L’entrada principal era pel carrer del Born. A la planta baixa hi havia uns graons que feien d’escala i que salvaven el desnivell que hi havia entre el carrer del Born i el carrer Nou.

Dalt de l’escala, hi havia el Papa Noël assegut, però no ben bé a dalt al mig de l’escala, sinó més aviat em sembla que era cap a un costat. El Papa Noël va demanar-me on anava a col·legi i li vaig dir que als caputxins. Quan ho vaig dir als de casa, de la meva resposta, se’n van fer un tip de riure.

En sortir, ho vam fer pel carrer Nou. Al meu germà, més petit que jo, li van portar una bicicleta i a mi, un tren que havia d’anar damunt d’uns rails. El pare, a la vorera de la Muralla, es va asseure a la bicicleta i a mi em va fer una impressió molt estranya de veure el pare, gran i alt com era, assegut en aquella bicicleta. La mare suposo que devia portar la capsa amb el meu tren tan desitjat.

Així, anat cap a casa, pel camí, si s’aturaven a parlar amb gent que ens coneixia, a casa els explicaven que jo havia dit que anava a estudi als caputxins i tot reien del meu acudit.

A casa ens esperava la iaia. El pare va desembolicar el paquet del tren i jo, un nen que feia una setmana que havia fet els cinc anys, a penes vaig veure res enmig dels grans, molt poca cosa vaig veure del tren. Només recordo que el pare deia: “No va bé, no va bé, salta de la via. Demà el tornaré a cal Jorba”.

L’endemà el pare va anar-hi per canviar el meu tren per un altre, però a cal Jorba no hi havia cap més tren i va portar una cosa de les poques que quedaven i que fou un carretó. Quin canvi d’un tren a un carretó! Però hi van jugar tots els nens del carrer i, quan vaig tornar a casa acabat el meu servei militar, encara hi era. El pare el va donar a un company de feina.

La meva afecció pel tren i voler ser maquinista de gran venia del fet que més d’una vegada n’havia vist i fins i tot hi havia anat. A casa teníem uns cosins a Sant Vicenç de Castellet i els havia anat a veure més d’una vegada.

Passat un temps i potser jo amb un anyet més, anant amb la mare per un camí de carro, amb una paret amb pollancres molt altes que tancaven la propietat de la piscina per un costat del camí i per l’altre, uns camps amb el tren dels catalans a cel obert, vaig tenir aquest diàleg amb la meva mare. Li vaig preguntar si els trens a la nit també anaven, si corrien. La mare va dir-me que sí, que fins a la una i a les dues de la matinada. I jo vaig pensar “pobre de mi, si jo a les nou del vespre ja sóc al llit a dormir…”.

Es va acabar la meva afecció als trens elèctrics i de voler ser maquinista de gran. Mai més no en vaig parlar.