El que avui coneixem com les Germanetes dels Pobres, l’any 1936 era un monestir de monges contemplatives conegudes per “Saleses”, i tornà a ser-ho una vegada acabada la guerra, fins l’any 1954, any en què les monges marxaren de Manresa.
L’any 1902 fou col·locada a dalt de la teulada, a la part més alta i visible de la ciutat, una imatge del Sagrat Cor de Jesús de quatre metres d’alçada, de ferro forjat i daurada. Fou costejada per una família barcelonina que hi tenien una filla monja.
En esclatar la revolució del 36, aquesta imatge tan visible fou del primer que va anar a parar a terra. Aquella monumental estàtua, signe d’amor i de pau, acabà com a material de guerra.
La imatge fou portada a la desapareguda foneria Desveus, a la carretera de Cardona, on fou destrossada a cops de mall. La imatge portava un gran cor. L’operari que la destrossava, en arribar a aquell cor, el respectà, el separà de la resta de ferralla, el guardà i l’amagà.
Acabada la guerra i retornades les religioses al monestir, els el donà. Durant les festes religioses era exposat damunt d’una tauleta per a la veneració dels fidels on la bona gent s’ atansava i el besava.
El dia que és realitzà la descol·locació i consegüent llançada daltabaix, hi havia força gent encuriosida. Entre aquesta gent hi havia una dona que plorava. Uns dels milicians digué a un altre i referint-se a la dona que plorava “Aquesta deu ésser de família d’aquest”, fent referència a la imatge tombada a terra.
La dona que plorava es deia Josepa Sala i Carrió, i era monja d’un convent de clausura de Barcelona i, com tantes d’altres, hagué de deixar el convent i tornar a casa seva, més que a casa seva a la casa de la qual un dia sortí. Els pares, el Joan i l’Elena, ja no hi eren i el seu germà Salvador, l’amo d’ara, tampoc. Aquest era conegut pel sobrenom de “Brauer”, gran casa, avui ja desapareguda al començament del carrer de la Sardana.
El germà de la monja romangué amagat durant tota la guerra. No es deixà veure, si bé no era lluny de Manresa, dins del seu terme, al Mas Suanya on tenia parents. Allà ajudava en les feines agrícoles. La monja, doncs, es trobà que qui manava i era mestressa era la cunyada, la Josepa Martí i Pintó, per a tothom “Pepa”.
La cunyada Pepa es trobà que amb la cunyada tenia criada. No li devia anar malament al fill gran, el Joan. Vivia a la casa amb la dona, la jove, que no era de gaire lluny d’allà, d’una família que vivia a la carretera del Pont de Vilomara, xamfrà amb el carrer de Viladordis. La família de la jove era coneguda per “Xurvia” i la casa on vivien quedà molt malmesa durant el bombardeig del 21 de desembre de 1938.
Aquesta dona, la jove, durant aquest temps morí del tifus –en aquells anys aquesta malaltia feia estralls- i deixà una nena, la Josefina, de curta edat.
Els veïns que conegueren i tractaren la monja, deien d’ella que era una dona de bon caràcter i enraonadora. Li deien la tia, com així li deia tothom al davant, començant pels seus nebots, el Joan que era el gran, l’Angelina i el petit, el Minguet, però al darrere li deien la monja. Ella no amagava pas la seva condició, i fins i tot deia que tenia dos noms, el de naixement Josepa i el de monja Àngela de Sant Josep.
Acabada la guerra cuità cap al convent. La gent del carrer, una mica malfiada, parlant-ne deien “Devia pensar, mal per mal torna al convent”, perquè la seva cunyada, la Pepa, era molt cunyada.
