L’antic col·legi, fundat pels jesuïtes de Sant Ignasi, on avui entre d’altres hi ha l’Arxiu Municipal i el Museu Comarcal, els primers dies de l’arribada de l’exèrcit dels nacionals s’habilità com a caserna de soldats, això durant molt de temps i anys; per la seva grandària hi cabia tot i tothom.

A part de la seva funció docent, que per això el feren servir els jesuïtes mentre aquests hi foren i en foren propietaris, aquest edifici en acabar la guerra a més dels soldats hi hagué el col·legi nacional de primària “Sant Ignasi” i fins un temps dels temps forts dels “maquis” serví també com a caserna de la policia armada. També hi havia hagut “El Auxilio Social”. El museu tenia la seva entrada pel carrer de Viladordis. Un cop fora els soldats, hi havien viscut famílies procedents de la immigració de províncies.

Els primers dies de l’alliberament, el 24 gener de 1939, els soldats havien de creure els seus comandaments i aquests s’ho prengueren molt a la valenta, tant al matí en hissar la bandera  com al captard en arriar-la. Tothom que en aquell moment s’esqueia de passar era obligat aturar-se i a restar amb el braç enlaire fins acabada la cerimònia.

Una pobra dona entrada en anys, per més senyes la meva àvia materna Maria Vilà Simó, venia procedent del carrer de Santa Llúcia amb un sac de llenya a l’esquena. Havia anat a una carboneria i venda de llenya que hi havia cases amunt del carrer havent passat la plaça de la Immaculada i on el carrer es fa més estret direcció a la Seu. Portava la botiga un matrimoni, la dona era coneguda pel nom de Tereseta, ambdós coneguts de casa. Era hivern, pel gener. La van fer aturar i braç enlaire fins al final. Això només va durar uns dies.

Cal dir que eren molta la gent que anaven a cala Tereseta, sobretot a l’hivern, a comprar llenya, serradures i quelcom de carbó, que era el que menys tenien. A part del bon caràcter i tarannà del matrimoni, fiaven. Era força la gent que havia de recórrer a aquest sistema. En aquell temps de tantes privacions i manca de diners, l’ hivern es deia i era més que la resta de l’any un mal temps per als pobres.

Més els va durar als soferts veïns que vivien propers a la plaça de Sant Bartomeu. L’antiga casa de les Germanetes dels pobres s’habità com a presó. Aquells primers temps i durà anys, la presó del “Partido”, la presó era a vessar i els veïns havien d’escoltar a les nits cada mitja hora la cantarella de “soldado alerta” i la resposta “alerta està”, això repetit tantes vegades, les nits d’estiu en què la gent dorm amb les finestres obertes. Arribaven les veus dels sentinelles fins als darreres de les cases del carrer de Sant Benet i de Sant Llorenç de Brindisi.

Una part lateral de la presó donava a les cases del carrer Nou de Santa Clara, cases que totes, aquells anys, eren conegudes pel motiu de la casa i família. Avui dia, amb el pas dels anys i la transformació del barri a nivell social i demogràfic, amb nova gent i famílies, tots aquest noms s’han perdut, esborrats  cada dia més de la memòria col·lectiva.

Així la vorera d’aquelles primeres cases del carrer s’omplia de gent, majorment dones, familiars de presoners. Uns i altres es parlaven amb signes, els uns a peu de carrer i els altres darrera dels barrots de les finestres de la presó.

Les cases del veïnat, més que pel nom de les famílies, eren conegudes pels seus motius. Hi havia una casa coneguda per cal Nin, mentre que la del costat era coneguda per cal Nan, família Vergé; una altra coneguda per cal Bana, família Soler; una altra per cal Pilet, família Solernou; cala Fus o Fusa, família Balet, i alguna altra com cala Vella Canals, aquesta darrera dins del passatge de la Cova.

Els presoners per passar el temps i potser per fer un centimet feien uns petits treballs manuals. Recordo que, amb pinyols d’albercoc i fins de cirera, feien unes cistelletes en forma d’uns penjolls que després les venien.